Arturo Toscanini

Un director? Arturo Toscanini. Aquesta és la resposta de la majoria de gent. Tot i que va ser un personatge difícil, rabiós, que només l’importava la seva feina, que fugia de les lloancesi que només pensava en la seva orquestra. El seu nom ha quedat com un símbol. Un director? Arturo Toscanini.

Des de petit que tinc ficada al cap l’entrada que fa de la Cinquena Simfonia de Beethoven. Quan sento l’inici penso en ell de seguida i quan penso en Toscanini, em ve al cap immediatament la famosa entrada de la simfonia.

L’aparició de Toscanini va trencar esquemes i va revolucionar la direcció orquestral, encara més que alguns dels seus predecessors. No solament va abolir l’arbitrarietat i les fluctuacions exagerades dels tempi, sinó que també va eliminar els portamenti de les cordes en lligat. Volia que la música respirés i que el discurs fos intens i dúctil a la vegada. Volia que qualsevol partitura s’executés tal com estava escrita. Passar de la intensitat a la lleugeresa de la manera més natural i sense retencions gratuïtes. Abans de res, el discurs.

Ell va ser un bon violoncel·lista que actuava amb l’Orquestra de la Scala de Milà. Ja de jove tenia una enorme experiència del repertori operístic i va ser gràcies a Aïda que es va convertir en director. El 30 de juny de 1886, quan només tenia dinou anys, va haver de substituir urgentment el director que havia de dirigir l’òpera de Verdi a Rio de Janeiro. Va ser una mena de miracle i a partir d’aquest moment es va dedicar a la direcció. La seva especialitat era el repertori operístic, però coneixia igual de bé el simfònic. S’ha dit que podia dirigir de memòria més de seixanta òperes d’estils diferents. L’any 1908 va arribar a la Metropolitan Opera de Nova York, on va romandre set temporades (1908-1915). Va tornar de nou a aquesta ciutat passada la Primera Guerra Mundial i l’any 1926 dirigia per primera vegada la Filharmònica de Nova York. Va ser l’any 1928 quan es van fusionar la Filharmònica i la Simfònica de Nova York, i va ser designat director principal.

Com és sabut, Toscanini era un antifeixista total i, sobretot, un antinazi. Una actitud semblant a la del nostre Pau Casals. Després del 1931 es va negar dirigir a Itàlia, i a Bayreuth després del 1933. Tampoc volia col·laborar més amb Furtwängler ni amb altres que havien treballat per a Hitler. L’any 1937 va tornar de nou als Estats Units per dirigir la famosa NBC (National Broadcasting Company), creada expressament per a ell. Des d’aquell any i fins al 1954, quan ja tenia vuitanta-set anys, els concerts d’aquesta orquestra a mans de Toscanini eren la principal atracció musical de Nova York. El seu nom es va convertir en llegenda.

No acabo aquí ja que vull dir encara més coses d’aquest músic tan especial. Toscanini parlava molt en italià durant els assajos, molts d’ells convertits en autèntiques esbroncades. Hi havia dues paraules que repetia constantment, una era cantare i l’altra sostenere. Sempre volia que el discurs fos com un cant ininterromput. Volia arcades amples en les cordes i el so prolongat. Patia molt quan hi havia alguna imperfecció, un petit descuit podia desencadenar uns renecs descomunals. Està ple d’anècdotes sobre el seu comportament com a director. Hi ha vídeos on veiem a Toscanini dirigint i realment atrapen molt. N’hi ha un que il·lustra els seus esbroncs i porta per títol Toscanini mangia l’orchestra. Mentre s’enregistrava la seva cridòria, ell no sabia que els micròfons estaven oberts. Els enginyers de so de la Victor els hi van deixar expressament. Toscanini tenia una plantilla de luxe i volia que cadascun d’ells donés el màxim de sí. Volia escoltar «totes les notes». Pensava només en el so. Va quedar tip dient: «Guarda il suonol». I sobretot tenia especial mania als contrabaixistes, que els deia contínuament: «Sembla que arrossegueu un carro». Toscanini, que com he dit, se’l pot veure dirigint en diversos vídeos, dirigia fent moviments més aviat circulars, mentre la mà esquerra la premia sovint al cor.

Cal dir, per acabar, que Toscanini era un home modest, absolutament sincer i mai va buscar la publicitat.

Arturo Toscanini dirigint la NBC Symphony Orchestra l’any 1944 (Photo by Fox Photos/Hulton Archive/Getty Images)

Leopold Stokowski

Stokowski, juntament amb Arturo Toscanini i Serge Koussevitzky, van acaparar l’atenció nord-americana durant la primera meitat del segle XX. Eren tres figures absolutament diferents, però cadascuna d’elles amb una gran personalitat, especialment la de Toscanini, que deixo per al final.

Leopold Stokowski va néixer i es va formar a Anglaterra. Va arribar als Estats Units de molt jovenet. Va començar el seu periple amb l’Orquestra de Cincinnati (1909-1912) i tot seguit amb la de Filadèlfia, on va estar-s’hi des de 1912 fins el 1938. Tot un rècord. Stokowski va crear, de fet, una de les millors orquestres del món. Brillant, però molt flexible a la vegada. Tenia un so vellutat i molt empastat. L’any 1916 va estrenar als Estats Units la Vuitena Simfonia de Mahler i en els seus programes abundaven les obres de Hindemith, Schoenberg, Stravinski, Berg, Xostakóvitx i molts altres autors del moment. Stokowski era un gran músic, però també tenia defectes, tant pel que fa a la música com a la seva persona.

Possiblement el que va portar més comentaris va ser la seva mania de transcriure obres de Bach per a gran orquestra. Això li va portar un munt de crítiques. Es permetia canvis a moltes obres de repertori que ell dirigia, fet que no agradava gens als músics de l’orquestra. Pel que fa a la seva persona, feia experiments amb efectes luminotècnics com projectar un focus que il·luminés el seu cap i aconseguir així una aurèola. O un altre focus que projectava ombres a les seves mans. Sigui com sigui, però, va ser una figura molt important pel que fa al repertori. A ell es deu l’estrena als Estats Units d’obres com La consagració de la primavera i Edipus-Rex de Stravinski, Gurrelieder de Schoenberg, el Wozzeck d’Alban Berg o la Simfonia dels mil de Gustav Mahler. Toscanini, tan diferent d’ell, el va convidar regularment a dirigir la seva Orquestra de la NBC, entre els anys 1941 i 1944. A més de les obres ja esmentades, va estrenar una quantitat immensa d’obres del seu temps. Va dirigir la versió íntegra de la Sinfonia núm. 4 de Charles Ives i entre els seus autors preferits figuraven noms com Aaron Copland, Hans Werner Henze, Alan Hovhaness, Gian Cario Menotti, Edgar Varèse, Henry Cowell, Charles Maria Widor; com també obres de Serguei Rakhmàninov. Avui en dia ja no existeixen aquesta classe de directors que tenen molt en compte la música que es fa al seu moment.

He assenyalat algun defecte de Stokowski, però el seu nom ha quedat com un dels més grans, sobretot degut a una ment àmplia en quant al repertori i molt refinada en quant al so. L’Orquestra de Filadèlfia tenia so propi, que ha conservat fins a dia d’avui.

Stokowski

Tres grans de l’escola moderna francesa

Tres directors van marcar història dins del simfonisme francès: Jules Passdeloup (1819-1887), Charles Lamoureux (1834-1899) i Edouard Colonne (1838-1910), tots tres amb orquestra pròpia. Quan jo anava a París, durant els anys cinquanta, encara vaig poder escoltar aquests conjunts que, tot i que els respectius directors havien mort, van continuar uns anys més la seva temporada parisenca. Després d’ells van aparèixer uns altres tres noms, que van ser cabdals dins el simfonisme francès del segle XX: Pierre Monteux, Charles Munch i Ernest Ansermet. Aquest darrer, tot i ser suís de naixement, es pot considerar francès per la seva perllongada relació cultural i musical amb França.

Charles Lamoureux

PIERRE MONTEUX (1875-1964)
Aquest gran músic, que es va iniciar amb el violí, va arribar a ser un director total. Dirigia òpera, ballet i repertori simfònic. L’any 1893 va ser nomenat primer viola de l’Orquestre Colonne. El seu debut com a director es va produir amb aquesta orquestra l’any 1906. El 1910 va fundar els Concerts Berlioz, que es feien al Casino de París i poc després va ser el director musical dels Ballets Russos de Diaghilev. Monteux va dirigir estrenes mundials importantíssimes, com Petrouchka i La consagració de la primavera de Stravinski, Daphnis et Chloé de Ravel i Jeux de Debussy. Durant la temporada 1917-1918 va dirigir l’Orquestra del Metropolitan de Nova York i d’allí va passar a la Simfònica de Boston (1919-1924). Més tard va dirigir l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, la Simfònica de San Francisco (1936-1952) i, a l’edat de vuitanta-sis anys, la Simfònica de Londres. Els músics treballaven molt a gust amb ell. Tenia autoritat, però no era gens dèspota. Acostumat a la música francesa, volia claredat, transparència en el so i una execució àgil. Virtuts que el feien molt diferent d’altres quan dirigia repertori germànic. Gesticulava poc i Stravinski el va definir molt bé dient: «Pierre Monteux era el menys interessat en l’exhibicionisme i el més interessat en aportar gestos clars a l’orquestra». Un altre mèrit de Monteux va ser la seva vinculació amb els compositors actuals, dels qui va estrenar desenes de partitures. Entre ells: George Antheil, Georges Auric, Paul Creston, Francis Poulenc, Heitor Villa-Lobos, Guy Ropartz, Marcel Landowsky, etc.

Pierre Monteux (1961) – Photo by Erich Auerbach/Getty Images

CHARLES MÜNCH (1891-1968)
Nascut dins d’una família de músics, Charles Münch era, ni més ni menys, que nebot del metge organista Albert Schweitzer. Igual que Monteux, va ser violinista. Va rebre classes de Karl Flesch, un dels grans professors europeus. Entre 1925 i 1932 va ser professor al Conservatori de Leipzig i va treballar amb Furtwängler i Bruno Walter. Sento una simpatia especial per Münch, pel que explicaré tot seguit. Va fundar l’Orquestra Filharmònica de París, que va dirigir entre els anys 1935 i 1938. Doncs bé, Münch tenia una bona amistat amb el pintor Raoul Dufy, a qui agradava molt la música i especialment tots els instruments. Münch el va permetre assistir als seus assajos i dibuixar el que volgués. Dufy es col·locava al costat del timbaler i des d’aquest lloc privilegiat —podia veure tota l’orquestra— anava dibuixant tot el que li passava pel cap. D’allí va crear una famosa sèrie titulada «Orquestres», on va plasmar tot tipus de detalls. Des de l’orquestra sencera a petits grups de músics, fins i tot faristols, instruments sobre les cadires, un músic tot sol assajant a l’escenari, violins grocs i vermells… Tot això en ple moviment i amb uns colors vius que donen força harmònica i un realisme captivador. Münch visità per primer cop els Estats Units i l’any 1949, substituint Koussevitzky al capdavant de la Simfònica de Boston. El so de l’orquestra va millorar encara més degut a la inclusió de música francesa, en especial la de Debussy, Ravel, Fauré, Roussel i tantes obres més de compositors del moment. Una actitud semblant a la de Pierre Monteux. Münch tenia un magnetisme molt especial. Era instintiu i d’un dia per l’altre podia sorprendre i fer un passatge diferent del que havia dit. Münch va deixar escrit un llibre editat a París l’any 1954 sota el títol Jo sóc director d’orquestra.

ERNEST ANSERMET (1883-1969)
Aquesta extraordinària figura de la direcció, nascut a Vevey (Suïssa), inicialment era matemàtic. L’any 1906 donà classes de matemàtiques a un institut de Lausana i més tard se’n va anar a la Sorbona de París per ampliar el seus estudis, a més de seguir cursos de música al Conservatori de París. En només un any d’estada va decidir dedicar-se plenament a la música. De manera ràpida va assolir una bona preparació i l’any 1915 Serguei Diaghilev li va oferir dirigir l’Orquestra dels Ballets Russos. Igual que els seus col·legues Monteux i Münch, Ansermet també va fer estrenes mundials de gran importància. Amb els Ballets Russos va estrenar La història del soldat, Pulcinella, Renard i Les Noces de Stravinski, La valse de Ravel, El sombrero de tres picos de Manuel de Falla. Va ser un gran defensor de la música suïssa, especialment de Honegger i Frank Martin, a més de desenes i desenes d’obres dedicades i no dedicades d’autors del seu temps. La seva tasca va ser immensa en aquest sentit. Ansermet era un director versàtil, refinat i molt natural. Mai oblidaré un assaig en el que vaig assistir a Ginebra, amb la meva mare. Era l’any 1958 o 1959. El lutier Pierre Vidoudez va tenir el detall d’acompanyar-nos al teatre on l’Orquestra de la Suisse Romande, creada per Ansermet l’any 1932, assajava. Vàrem escoltar el Concert per a violi i orquestra de Brahms, interpretat per un dels meus ídols: Arthur Grumiaux, el gran violinista belga. Veure de molt a prop tots dos em va emocionar molt. Director i violinista parlaven amb total discreció. Els músics estaven molt quiets esperant les indicacions del seu director.

Wilhelm Furtwängler

Un dels darrers representants de l’escola alemanya de direcció va ser Wilhelm Furtwängler (1886-1954), figura enorme que va realitzar concerts memorables. Yehudi Menuhin, gran amic i defensor de Furtwängler en moments molt delicats, es va referir a ell amb les següents paraules: «un místic inspirat per la tradició alemanya medieval, amb la certesa i seguretat de qui ha vist visions i les ha seguit».

Les interpretacions de Furtwängler eren lògiques i d’una gran bellesa, encara que de  vegades podien desorientar i provocar els més diversos comentaris. El gran compositor Paul Hindemith va dir en una ocasió que «la principal virtut de Furtwängler era la proporció. Interpretava tot un programa com una unitat artística». Furtwängler coneixia perfectament la tècnica de la direcció, però s’ha dit que molts cops feia patir els músics per la manera de portar el compàs. En diverses ocasions es perdia i llavors gesticulava tot nerviós. Es posava a cantar o feia ganyotes. Els músics eren conscients d’aquests lapsus i l’ajudaven a tornar a la normalitat. Furtwängler era un home molt estimat.

Va ser successor de Nikisch al front de la Filharmònica de Berlín. Tenia només trenta-sis anys. Durant la Segona Guerra Mundial es va quedar a Alemanya i va viure un període que va patir molt. No suportava tot el que veia i odiava el sistema dels nazis. L’any 1944 la seva néta va explicar la seva tragèdia: «a Alemanya era acusat pel seu menyspreu antinazi mentre que a l’exterior se’l condemnava com a nazi». L’any 1945 la situació era intolerable. La Gestapo no feia més que recriminar-lo i durant dos anys es va refugiar a Suïssa.

Furtwängler va ser també compositor. Va escriure tres simfonies, la tercera inacabada, i dues sonates per a violí i piano.

Furtwangler

Otto Klemperer

Cada cop que observo Otto Klemperer (1885-1973) en un dels seus vídeos sento una estranya impressió. Fa molt de respecte observar un home tan alt dirigint assegut, amb un rostre sever i una actitud totalment abstreta. Klemperer representa la tradició austro-alemanya. Una escola molt seriosa i honesta, encara que a vegades mancada d’imaginació. Però aquest no era el cas de Kemplerer. Ell era un home distant i s’ha dit que molt indiferent a les reaccions del públic. Va dirigir les orquestres més importants del món. Més que un director, se’l considerava una espècie de Kapellmeister transfigurat. Dirigia en un tempo més aviat pausat, però d’una gran amplitud. Klemperer es va interessar per l’obra de Janaceck, Schoenberg, Stravinski i Krenek. La seva vida, però, va ser una contínua desgràcia. Va patir diversos accidents, com si estigués perseguit per la mala sort. L’any 1933, durant un assaig a Leipzig, en recolzar-se a la barana de la tarima aquesta va cedir, va caure i es colpejà la base del crani. A partir d’aquest moment va tenir contínues migranyes. Se li va detectar un tumor cerebral i l’operació el va deixar parcialment paralitzat. Feia molta angúnia veure com un costat de la seva cara estava inert amb una ganyota permanent. I això no és tot, l’any 1950 va relliscar de nou i es va fracturar el fèmur de la cama dreta. Més endavant, l’any 1959, va patir una altra desgràcia mentre es trobava en un hotel a Zuric. Tenia el costum de fumar al llit i mentre dormia es va despertar de sobte, ja que els llençols estaven en flames. A sobre, no se li va acudir una altra cosa que agafar un líquid que era essència de càmfora . Va patir greus cremades i es va témer per la seva vida. I encara una altra més. L’any 1966 es va fracturar el maluc en una altra caiguda. Però Klemperer, que tenia una voluntat de ferro, va superar tots aquests infortunis. La seva passió per la música el va salvar.

Klemperer

Bruno Walter

Nascut a Berlín el 1876, aquest gran director —que en realitat, de cognom, es deia Schlesingerz—, era tot un senyor. Respectuós al màxim, era un convençut pel que fa a les relacions humanes. De cap manera volia intimidar els músics i menys encara que estiguessin reprimits. Era un romàntic en un moment antiromàntic. Dirigint donava confort. Beethoven, Schubert i Brahms sonaven amb una simetria perfecta. Els tempi eren amplis i més aviat moderats. Walter va ser director de l’Òpera de Colònia. Més tard, de la d’Hamburg i, posteriorment, de la Filharmònica de Berlín. Walter la va dirigir entre 1919 i 1933. L’any següent va substituir a Furtwàngler al capdavant de l’Orquestra de la Gewandhaus de Leipzig. També va dirigir l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam. Walter, com molts jueus —entre ells el seu gran amic Gustav Mahler— va patir molt per aquest motiu. Ja en una carta escrita al seu pare, Joseph Schlesinger, l’any 1901 es queixava que les condicions polítiques eren insostenibles. L’antisemitisme està molt estès, deia: «En alguns diaris importants es poden llegir titulars com “jueus estafadors”, “nous ultratges dels jueus”, “baixesa jueva”». L’any 1936 va dirigir l’Òpera de Viena, poc després va decidir anar als Estats Units i el 1946 va agafar la nacionalitat nord-americana. Als Estats Units va dirigir les millors orquestres i vers el final de la seva carrera es va crear per a ell a Los Angeles una orquestra de gran qualitat, la Colúmbia Symphony Orchestra, amb la que va enregistrar l’essencial del seu repertori. Walter ha estat considerat com un director intermedi entre Furtwängler i Toscanini. A més del repertori romàntic, va ser un enamorat de Mozart, de qui va fer versions exemplars. Però sobretot cal destacar la programació constant de les simfonies del seu amic Gustav Mahler, que va anar imposant en una època encara molt desconegudes.

Són molts els directors d’orquestra que han deixat escrits i memòries sobre la tècnica de direcció. Bruno Walter té un llibre editat per Ricordi que per a mi és tot un referent. El seu títol és Musica e Interpretazione. Un llibre que fa reflexionar, on Walter dóna una autèntica lliçó de cultura, d’espiritualitat i, naturalment, sobre la tècnica i l’expressió musical. Es va publicar l’any 1958.

Walter

Serge Koussevitzky

La música simfònica a Rússia es va desenvolupar més tard que en altres països europeus. El primer director important va ser Eduard Nàpravnik, que era d’origen bohemi (1839-1916), i després va aparèixer Vasilly Safonoff (1852-1918), deixeble del Conservatori de Sant Petersburg. Aquest darrer va causar sensació a Nova York l’any 1904 i, entre 1906 i 1909, va ser director de la Filharmònica d’aquella ciutat.

Més tard va aparèixer Serge Koussevitzky (1874-1951), que va sobreviure la Revolució del 1917. Primer va anar a París on es van crear els Concerts Koussevitzky, dirigint obres de tota mena (Mussorsgki, Ravel, Brahms, Honegger Prokófiev…). Va ser l’any 1924 quan va rebre la invitació de la Simfònica de Boston per ocupar el lloc que havia deixat Pierre Monteux. Koussevitzky va romandre més de vint anys amb la famosa orquestra. A diferència de molts altres directors, interpretava música de totes les èpoques. No va dirigir mai òpera. Era un director de força, molt temperamental, emotiu i amb un gran sentit del color. Igual que Toscanini, deia que cantar era imprescindible per entendre la música: «no hi ha música sense cant», deia. Durant el seu mandat, la Simfònica de Boston va aconseguir un nivell inigualable. A Koussevitzky se li deu un llegat importantíssim, com va ser la creació del Festival de Música Berkshire, organitzat a Tanglewood. Allí l’escola de direcció d’orquestra, dirigida per ell mateix, hi va estudiar Leonard Bernstein, a més d’altres joves talentosos. Va ser fundat l’any 1934 i avui encara existeix. De Koussevitzky hi ha molts enregistraments discogràfics.

Koussevitzky