¿Es la música una enfermedad?

Yo diría que sí. Y me refiero a la mal llamada “música clásica”. Si comparamos música y literatura, salta a la vista que la música culta está amarrada a la repetición y que la literatura provoca en cambio nuevos estímulos. Los escritores editan y venden. Los compositores vivos naturalmente editan pero pocos venden. El día de San Jordi es una fiesta: la literatura, la rosa… Los escritores son noticia y sus libros son esperados, comentados y valorados. Además, en literatura no existe “el maldito listado secreto” como ocurre en la música. No más de 20 nombres pero con tres o cuatro que ocupan los puestos de honor.

El lector siempre se irá renovando. Es un arte vivo. La música, en cambio, no lo es. Es un arte “museístico”, que vive de la repetición. Una repetición imparable y que además está fortificada. ¡Ay, de quien entre!

Todos los directores de orquesta y los solistas de piano, violín o violonchelo, los que ocupan un lugar destacado, viven con la obsesión de grabar los 8 o 10 conciertos más conocidos, y los directores el repertorio sinfónico, que es más amplio. Este “corpus” musical, en el caso de los solistas, todavía se restringe más, ya que los “mejores” conciertos no sobrepasan los cinco.

Pero esta repetición no ocurre solo una vez en la vida artística de los grandes intérpretes. Directores y solistas no se conforman en grabar una única vez una obra determinada.
Sería casi un insulto. Son muchos los han grabado una misma obra -sea un concierto o una sinfonía- al menos 4 o 5 veces, por no decir más, en toda su vida. Y naturalmente no hay sitio para más. Y es que los directores y solistas viven solo para satisfacer sus gustos, que siempre son los mismos. Repetir y repetir. Y ello provoca que esta repetición constante -naturalmente hay diferencias, según los países- llega a contaminar el oído, que solo aceptará lo que está acostumbrado a oír. Contentos los intérpretes, contento el público, y contentos los programadores, aferrados a una política nefasta de márqueting. Lo nuevo, lo reciente, e incluso muchas obras anteriores escritas con arte e interés, tienen como final el vertedero, ya que hay una prioridad que debe cumplirse: “Los grandes compositores”, título que me suena a desprecio, y lo que es peor, a una encerrona artística arraigada sin posibilidad de cambio.

Con esta política se enriquece a determinados colectivos pero pone fin a lo que verdaderamente significa la palabra arte. Ya no es arte. Es cerrar la puerta de su evolución y de su obligado enriquecimiento. Y estoy hablando del arte más vivo, que viene y se va, y que transmite sensaciones maravillosas. Pero el muro que lo separa es poderoso y maligno.

Pixabay - Alena Tučímováa music-1010703_1280

Pixabay / Alena Tučímová

L’Orquestra Pau Casals (i VIII)

Orquestra Pau Casals

Orquestra Pau Casals

Hi ha una qüestió que considero molt important, importantíssima. Catalunya està ben servida, pel que fa a conjunts orquestrals de bon nivell? Pel que fa al nombre d’orquestres públiques, com l’OBC, s’ha de dir que no. Catalunya té un dèficit preocupant. S’ha de pensar que durant la dècada de 1930, Catalunya no arribava a 3 milions d’habitants i que ara ens acostem als 8 milions. Però el nombre d’orquestres pràcticament no ha variat. Seguim igual. Si durant uns anys l’Orquestra Simfònica del Vallès programava autors catalans de la primera meitat del segle XX, ja fa temps que també han desaparegut. Conservo dades de fa uns anys, i la seva programació de música catalana era magnífica.

Salvador Brotons ha estat probablement el director d’orquestra que més sensibilitat ha demostrat per aquest tipus de repertori. Gràcies a ell tenim un bon nombre d’enregistrament que han passat a ser històrics. De fet, quan alguna vegada es programa alguna d’aquestes partitures, se’n diu “recuperació”. Però en el fons no es tracta d’una recuperació autèntica, sinó un simple tràmit per quedar bé amb el passat. Caldria fer una enquesta al públic de L’Auditori i del Palau, sobre el coneixement que tenen dels autors que esmentava en un article anterior. Seria decepccionant. Estic segur que ni un cinc per cent coneix ni tan sols el seu nom. Tampoc els polítics que “saben de cultura”. Els que durant anys han estat al capdavant de la cultura catalana, què han fet? Res! Així com els programadors, que només pensen en Beethoven, Mozart o Brahms. I és que un nom català ja els sona malament.

Per concloure diré que els catalans, llevat d’alguna melodia popular, ben poques vegades els he sentit entonar un tema d’un autor de casa nostra. Els anys que vaig viure a Itàlia, em vaig atipar de sentir àries d’òpera, entonades pels conductors de taxis o autobusos, que coneixien el bel canto com una cosa natural.

Soc pessimista. A Catalunya s´han tallat les arrels musicals. I parlar de música es només parlar de Bach o Beethoven. Per acabar. Tinc una carpeta de gran tamany on conservo tota la documentació al respecte. Listes i llistes d´obres dels nostres autors. Seguint així l´hauré de pintarla de color negre.

Jordi Cervelló

L’Orquestra Pau Casals (VII)

Arribats a aquest punt és necessari fer una crítica a la situació actual, pel que fa les orquestres del nostre país. L’OBC és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. La Sala principal de L’Auditori de Barcelona porta el seu nom. I enguany se’l vol homenatjar, però com? Retre-li homenatge és de justícia. Però qui coneix Pau Casals? La seva història, llevat de dues o tres publicacions, és pràcticament desconeguda. Ni tan sols s’han fet publicacions pel jovent i pels estudiants de conservatori, que amb prou feiens saben qui era. Naturalment els violoncel·listes el coneixen per la seva interpretació de les suites de Bach. Em pregunto si s’han fet audicions comentades de la seva àmplia discografia, considerada arreu del món com un dels més grans tresors discogràfics. Se sap que Casals va ser l’intèrpret de més prestigi a nivell internacional? Només cal llegir les declaracions de Menuhin, Stern, Horzowski, Schneider, Oistrakh, Ysaÿe, Kreisler, Piatigorsky…

Pau Casals cap al 1910

Una celebració que molts catalans no saben ben bé de que es tracta. Casals es va fer cèlebre per interpretar El cant dels ocells, una melodia popular entranyable que va utilitzar com un record patriòtic. Però el seu Cant dels ocells és un detall, entranyable si es vol, però molt senzill des del punt de vista musical. Tots sabem quines obres varen impactar més i que va interpretar per tot el mon. La seva audició hauria de ser quelcom obligat. I de manera especial tot el que va venir després de la trobada casual de les Suites de Bach en una llibreria de Barcelona. És aquí on comença una història que fou definitiva per a la literatura de violoncel, i per a la interpretació musical en general.

Casals sentia la necessitat de programar autors catalans. I aquell moment era oportú. La Renaixença catalana havia arrencat amb dues figures cabdals: Josep Anselm Clavé (1824–1874) i Felip Pedrell (1841–1922). Mentre Clavé va ser l’artífex del moviment coral iniciat de la revolució industrial que vivia el país, Pedrell -que llavors vivia a Madrid, ja que era Catedràtic del Conservatori- va elaborar mètodes musicològics que el convertirien en un referent de la música espanyola. Entre els seus deixebles hi havia Falla, Albéniz, Granados però també Antoni Nicolau (1858–1933), que a partir de 1896 seria director de la Escola Municipal de Música de Barcelona, fundada l’any 1886, i que es convertiria en Conservatori Superior de Música l’any 1928.

A partir d’ara, m’agradaria parlar dels compositors catalans que Casals va programar freqüentment, i que les nostres orquestres -que ho basen tot en les teories del màrqueting-, pràcticament han eliminat. Eren els Lamote de Grignon, Joan Manén, Joaquim Nin-Culmell, Agustí Borgunyó, Juli Garreta. Sobre alguns d’aquests compositors estic preparant un seguit d’anàlisis d’alguns dels seus enregistraments que donen fe de la seva qualitat.

L’Orquestra Pau Casals (VI)

Amb el final de la Guerra Civil, hi va haver un canvi radical, amb un clima repressiu i tancat, dominat pels franquistes. La darrera actuació de l’Orquestra Pau Casals va ser el juliol de 1937. Uns anys després es va crear l’Orquestra Municipal, amb Eduard Toldrà com a director. La seva primera actuació va ser el 31 de març de 1944. Oriol Martorell explica en el seu llibre com es va produir el pas de l’Orquestra Pau Casals a la Municipal, i també com va ser aquella etapa post-bèl·lica. El desconcert a Barcelona i en general a tota Espanya era més que evident, i el centralisme es va fer cada cop més present. Un canvi total.

PMC Presentacio de l'Orquestra Municipal

El corpus compositiu català, en mans d’Eduard Toldrà, va seguir. Van aparèixer de nou els “nostres” noms. I també d’altres, que s’hi van afegir. Després de l’Orquestra Municipal arribaria l’Orquestra Ciutat de Barcelona, que seguirà programant autors catalans però sense pensar en una selecció històrica, és a dir, sense tenir en compte quines obres i compositors són mereixedors de formar part del nostre corpus. Amb el pas a l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, es programen de nou autors catalans, però de manera informal. Ara uns, ara uns altres. A poc a poc, la música catalana del passat va fent aigües. No hi ha obres de repertori. No s’ha fet una valoració musical acurada, i per tant, el que semblava una mena de corpus, s’acaba diluint. El públic ja no sap qui és qui. El temps ha anat passant i la memòria ha fet perdre els noms que abans eren presents als concerts. S’han anat oblidant, creant una situació que ha permès escombrar el passat sense que gairebé ningú digui res.

Durant un temps vaig dedicar molts esforços a elaborar un llistat de mèrits, basat en composicions que sempre he cregut que mai s’havien de perdre. Moltes reunions, sense cap resultat. El corpus estava sentenciat, i Catalunya ha quedat orfe de música simfònica, sense compositors propis dels anys passats. És, sens dubte, una bufetada a Pau Casals, i també a Eduard Toldrà. Ells tenien clar que el repertori català era imprescindible. Aleshores, quina música simfònica tenim a Catalunya? El Romanticisme va passar de llarg, però la Renaixença va sembrar noms que avui haurien de ser bàsics. A partir d’aquests noms van sorgir altres autors -a final del segle XIX i començament del XX-, amb una obra simfònica valuosa. Ha faltat, però, un fil d’unió, que anés lligant totes aquestes vivències. Avui, parlar d’autors catalans és impossible. Mentrestant, en la majoria dels països europeus s’ha fet una valoració sobre els resultats interpretatius que han marcat obres dignes de perdurar. L’OBC ja fa anys que es desentèn de les nostres obres del passat. No hi ha hagut la voluntat d’unir criteris dels qui més podrien opinar. S’ha perdut, per tant, la nostra història. Catalunya s’ha quedat sense una representació compositiva de caràcter històric. Som un país coix, sense entitat, allò que tant va preocupar a Pau Casals. Un dels intèrprets més grans de tots els temps va donar part de la seva vida en un projecte d’una magnitud històrica. Reunir tants grans noms, directors d’orquestra, intèrprets; i programar amb criteris musicals tan exigents, com ell volia, va repercutir en què Barcelona fos una ciutat musical de referència a Europa. Com si no, hauríem vist actuar a Barcelona Stravinsky, Strauss, Prokófiev, i els altres grans músics? Realment, haguessin vingut si l’Orquestra Pau Casals no hagués estat un conjunt de qualitat?

Aquest any se celebra el centenari de la fundació de l’Orquestra Pau Casals. Casals va ser un instrumentista meravellós, que va actuar pràcticament a tot el món. De la seva faceta d’intèrpret cal destacar especialment el seu redescobriment de les Suites de Bach. També valorar les seves opinions sobre la interpretació, seguides per tants i tants virtuosos; les seves declaracions sobre l’art musical, a més del què deia i com ho deia de la veu del violoncel. Que va ser un gran català, està fora de tot dubte. La referència al seu país, anava sempre acompanyada amb  la interpretació d’El cant dels ocells. Les recordades paraules pronunciades a la seu de les Nacions Unides, ens mostren l’home de pau, immediatament després del Casals músic.

Pau Casals a l'ONU

L’Orquestra Pau Casals (V)

´Casals va marxar, lògicament. Decidirà instal·lar-se molt a prop de la seva Catalunya estimada. Al petit poblet de Prada de Conflent, al costat del Canigó. Havia rebut ofertes per anar a viure als Estats Units, però la resposta sempre va ser negativa. Uns anys més tard, el seu amic Alexander Schneider li va proposar de fer un festival amb el seu nom als Estats Units. Casals s’hi negà. Volia romandre a Prada. Schneider hi va insistir amb una nova proposta: fer el Festival a Prada de Conflent mateix. Així, l’any 1950 va néixer el Festival Pau Casals.

Pau Casals a Prada

Pau Casals a Prada · Font: Festival Pau Casals

Entre la Guerra Civil i la vinguda del Franquisme, Catalunya i Espanya van quedar arruïnades musicalment. La tasca de Casals quedarà per al record, i haurem d’esperar. El mestre Joan Lamote de Grignon, l’any 1910 havia fundat l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que va actuar fins al 1924. Aquest conjunt, sense una estructura estable, va fer una feina realment important, i no només a Catalunya. També a Espanya. En total van oferir 220 concerts, principalment a Barcelona, però també a Saragossa, Madrid, València, Bilbao, Valladolid, Granada, etc. També cal esmentar l’Associació de Música “da Camera”, que des de l’any 1913 fins al seu tancament, el 1939, va fer una tasca realment encomiable. La seva activitat éra bàsicament camerística, però destacava la presència habitual de l’Orquestra Pau Casals. El mateix Casals va ser durant molts anys el Conseller Artístic d’aquesta entitat. Les programacions de molts dels concerts que van organitzar durant aquells anys van incloure regularment música d’autors catalans.

PMC Orquestra Pau Casals 1921

Font: Centre de Documentació de l’Orfeó Català

L’Orquestra Pau Casals (IV)

L’oferta de concerts de l’Orquestra Pau Casals era del nivell més alt. És per això que, tant pel que fa a la ciutat -l’ambient musical- com els mateixos músics de l’orquestra, es van enriquir com mai abans. En tindrem la mostra només referint-nos a Richard Strauss i Igor Stravinsky, els més afamats compositors del segle XX. Strauss representava el gran exemple de músic post-romàntic alemany, amb la seva escriptura impecable, majestuosa però d’un refinament mozartià que no amagava. Stravinsky era una novetat. Tenia 18 anys menys que Strauss però la seva música representava un altre món. Música eminentment rítmica, salvatge, plena d’invenció i absolutament colpidora.

Un bon nombre d’obres d’aquests dos compositors van interpretar-se durant aquells anys de vida de l’Orquestra Pau Casals. De Stravinsky quasi tot el que havia escrit per a orquestra, mentre que de Strauss van sonar les obres simfòniques més emblemàtiques. El concert celebrat el 19 d’abril de 1934 és tot un exemple de la gran visió de Pau Casals, que va unir en el mateix programa als dos autors, Strauss i Stravinsky. Va començar amb una Suite de Bach, després van interpretar la Simfonia Júpiter de Mozart, a continuació Mort i transfiguració de Strauss, per acabar amb la Simfonia dels salms de Stravinsky.

Font: Centre de Documentació de l’Orfeó Català

RICHARD STRAUSS
Durant la Quaresma de l’any 1925, l’Orquestra Pau Casals va dedicar tres concerts a Richard Strauss, que va dirigir el mateix Strauss i on es van interpretar obres com Don Juan, El burgès gentilhome, Vida d’heroi, Les facècies de Till Eulenspiegel, la Suite sobre temes de Couperin, Mort i transfiguració, les Sis cançons per a veu i piano, amb la soprano Mercè Plantada i Strauss al piano; la Simfonia Domèstica i la Simfonia Alpina, aquesta última novetat absoluta, ja que l’havia escit només cinc anys abans.

El 1926 Pau Casals va dirigir la versió íntegra de la comèdia-ballet El burgès gentilhome. També es va programar aquell any Així va parlar Zarathustra, novament amb Casals a la batuta. La música de Strauss continuaria sent programat en anys posteriors. La darrera obra que va sonar va ser Don Quixot, interpretada pel violoncel·lista Maurice Eisenberg, sota la direcció de Pau Casals. Era el 31 d’octubre de 1935.

IGOR STRAVINSKI
L’any 1924 es va dedicar una sèrie extraordinària de concerts a Igor Stravinsky. Era una novetat absoluta. Els tres concerts van ser dirigits pel compositor rus. En el primer es van interpretar obres com Focs d’artifici, El cant del rossinyol i L’ocell de foc. En el segon, El cant dels sirgadors del Volga, l’Scherzo Fantastico i la suite Pulcinella. Finalment, en el tercer concert van sonar composicions com El rossinyol, Pastoral, Tilimbom i El faune i la pastora.

L’any següent, el 1925, Stravinsky va tornar a Barcelona per oferir tres concerts més. De nou Focs d’artifici i la suite Pulcinella en el primer dels concerts, a més d’El cant del rossinyol, Ragtime i Petruixka. Pel que fa al segon, s’interpretaven els Tres poemes de la lírica japonesa, l’Octet, La història d’un soldat, El faune i la pastora i L’ocell de foc. Finalment, en el tercer van sonar la Simfonia, Petruixka i el Concert per a piano i orquestra, amb Stravinsky al piano i Pierre Monteux a la batuta. El compositor rus tornaria a aparèixer encara l’any 1933 amb la Simfonia dels Salms, el Concert per a violí i orquestra -amb Samuel Dushkin com a solista-, el Capriccio per a piano i orquestra -amb el seu fill Soulima a la part pianística-, i L’ocell de foc.

D’aquesta manera s’unia la la diversitat i també l’agraïment als dos compositors més importants, protagonistes de la creació musical durant aquells anys. I encara caldria esmentar la vinguda d’Arnold Schoenberg i Anton Webern durant la temporada 1931-1932, dos altres representats de primera magnitud. Schoenberg vivia en aquell moment a Barcelona, on treballava en la seva òpera Moses und Aaron. En un dels Concerts de Primavera, l’Orquestra Pau Casals va oferir quatre concerts, dirigits per Schoenberg i Webern, que incloïen també peces clàssiques de Haydn, Mozart i Beethoven.

I encara parlant de l’any 1936, va tenir lloc un fet d’una gran repercussió: l’estrena mundial del Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg “A la memòria d’un àngel”. Va ser dins del Festival organitzat pel SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània), dirigit per dos grandíssims directors com eren Hermann Scherchen i Ernest Ansermet. El solista de violí era Louis Krasner. Després arribaria la tragèdia, la desfeta.

Font: Centre de Documentació de l'Orfeó Català

L’Orquestra Pau Casals (III)

El primer llistat que s’ha de fer, per entendre la magnitud del projecte de l’Orquestra de Casals, és el dels grans compositors. Resulta sorprenent que Casals aconseguís fer venir precisament els noms més importants d’aquell moment, i alguns d’ells vinguessin en qualitat de director, és a dir, dirigint les seves pròpies obres. Va ser el cas, per exemple, d’Igor Stravinski, que l’any 1924 va dirigir tres programes diferents. L’any següent seria el torn de Richard Strauss, amb tres concerts més. Aquell 1925 Stravinski hi torna, de nou amb tres programes. L’any 1926 apareix Eric Wolfgang Korngold, el 1927, Béla Bartók -interpretant al piano la part solista de la seva Primera Rapsòdia-; el 1929, Arthur Honegger; l’any 1928 ni més ni menys que Serguei Prokófiev, interpretant el seu Concert per a piano i orquestra núm. 3. Vincent D’Indy vindrà també com a director i compositor el 1930. Arnold Schoenberg, que va viure un temps a Barcelona, dirigeix dos concerts el 1931, i també dirigeix dos concerts, el mateix any, el seu deixeble Anton Webern. El 1933 torna Stravinski, per dirigir música seva. I Korngold repeteix el 1934. No cal dir que aquest llistat sembla un somni, vist ara amb la distància, i no entenc com gairebé no s’esmenta. Més endavant escriuré quines obres van interpretar aquests músics històrics.

Font: Centre de Documentació de l’Orfeó Català

L’apartat dels directors d’orquestra també produeix una gran impressió. Alguns d’ells ja havien dirigit Pau Casals, com a violoncel·lista. A més del ja esmentat Koussevitzky, cal destacar els noms de Sir Adrian Boult, Herman Scherchen, Emil Cooper, Otto Klemperer, Alexander Zemlinski, Anton Fleischer, Alfredo Casella, Max von Schillings, Klemens Krauss, Heinrich Laber, Ildebrando Pizzetti…

Pel que fa als intèrprets, el llistat és també extraordinari. Pau Casals, el seu germà Enric i Gaspar Cassadó varen actuar diverses vegades, així com altres intèrprets reconeguts de casa nostra. Els solistes de renom internacional varen ser molt escollits i compromesos amb el projecte de Casals. Cal destacar la clavecinista Wanda Landowska, els pianistes Mieczislav Horszowski -que va actuar varies vegades- i altres intèrprets de piano com Harold Bauer, Blanche Selva, Alfred Cortot, a més dels ja esmentats Bartók i Prokófiev.

Entre els violoncel·listes, a banda de Cassadó, hi trobem Maurice Merechal, Diran Alexanian, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i Raya Gorbusova. I pel que fa als violinistes, destaquen els dos intèrpretes més grans del moment: Fritz Kreisler i Eugène Ysaÿe, a més de Samuel Dushkin, Louis Krasner, Jacques Thibaud, Jelly D’Arany…

Font: Centre de Documentació de l’Orfeó Català