Recordant el meu pare

Josep Cervello i Bach

És sabut que vaig tenir un germà que va arribar a ser un pianista extraordinari. Es deia Enric i era quatre anys més gran que jo. Tocava el piano a diari des dels sis anys, primer amb l’ajuda de la meva mare i poc després a l’Acadèmia Marshall. Es pot dir que des que vaig néixer vaig escoltar el piano cada dia, fet que em va influir, lògicament, a l’hora de dedicar-me a la música. Però al marge d’això, al llarg de la meva vida hi ha hagut vivències que m’han fet sensibilitzar en altres àmbits. Especialment en remarco dues, vinculades als meus pares. El meu pare era industrial, tot i que també sentia una gran passió per la natura i sobretot per la mineralogia, faceta aquesta a la qual li va dedicar pràcticament tota una vida, arribant a tenir una col·lecció de minerals de gran nivell. La meva mare, a més de ser una bona pianista -aficionada, això sí, però capaç d’interpretar algunes de les sonates de Mozart o Beethoven-, va dedicar-se a la poesia de ben joveneta, arribant a escriure un bon nombre de poemes, alguns dels quals van ser publicat en diversos llibres.

Dos estímuls, doncs, fora de l’òrbita musical, però que amb el pas dels anys m’han fet adonar que el concepte de bellesa m’arribava per altres bandes, més enllà de la música i l’art. Contemplar els exemples mineralògics del meu pare o llegir els poemes de la meva mare -alguns dels quals, per cert, he utilitzat en les meves composicions-, és evident que em van estimular i em van ensenyar a saber apreciar amb més intensitat les coses més belles que anava rebent directament del meu entorn.

El meu pare es deia Josep Cervelló i Bach. Es dedicava a la industria amb una passió fora del comú. Per a ell la creació era més important que els guanys. Era un apassionat de l’enginyeria, de la maquinària, també era un excel·lent dibuixant, a més de tenir sòlids coneixements de ciències naturals, geologia i història.

La seva gran afició, sens dubte, va ser la mineralogia, això vol dir col·leccionar minerals que després classificava de manera sistemàtica. La col·lecció la tenia a la planta baixa del nostre domicili. Va arribar a tenir uns 3.000 exemplars, i actualment es pot trobar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Els caps de setmana eren el seu moment. Dissabtes i diumenges a la tarda se’ls passava a la seva taula, on tenia tots els elements necessaris, ja fos per classificar cadascun dels minerals -amb la mirada detallada a través d’un microscopi- o bé observant atentament els exemplars que més atracció tenien en aquell moment. S’havia convertit en un veritable expert en mineralogia, una afició que tenia des dels 10 anys. Ell mateix va deixar escrit que va ser arran d’una exposició a l’Escola Industrial de Barcelona, que va visitar en companyia d’un cosí més gran que ell, on va començar a sentir un interès especial pels minerals. El seu cosí li proporcionaria els primers exemplars. Un temps més tard, el 1916, quan tenia 17 anys, es va fer soci del Club Muntanyenc (Societat de Ciències Naturals) i va fer diverses excursions científiques per recol·lectar minerals de tot Catalunya i més tard de bona part d’Espanya.

Un cop passada la Guerra Civil, instal·lats al Passeig de la Bonanova de Barcelona, va reunir diverses vitrines en les baixos de casa. Vitrines que mica en mica va anar omplint de minerals. Als anys cinquanta la col·lecció ja era prou important com per ser visitada per experts en mineralogia, estudiants de ciències naturals o col·leccionistes de l’estranger. Contemplar la col·lecció era com entrar en un món màgic, amb vitrines plenes de minerals de tota mena, amb formes, cristal·litzacions i colors diferents. El meu pare tenia diverses connexions amb l’estranger, que li proporcionaven les espècies que desitjava. Només adquiria el que més l’atreia i sempre seguint les pautes del que s’anomena ‘col·lecció sistemàtica’, segons l’ordenació de Strunz, basada en les propietats químiques i de cristal·lització.

De les espècies que va trobar el meu pare vull destacar-ne especialment una, anomenada wollastonita, que pertanyia a la família dels silicats i que es trobava al Pic de l’Infern, prop de la Vall de Núria. Més d’un cop havíem anat d’excursió per trobar-ne. Eren entre tres i quatre hores caminant, des del santuari fins al pic. Hi anàvem amb mules per tal de poder carregar tots els minerals que el meu pare extreia amb molta cura. Sempre recordaré que l’hora de sortida del santuari eren les quatre de la matinada, quan encara era fosc. Anàvem amb llanternes, que apagàvem quan apareixien les primers llums del dia. Quina meravella estar immers en aquelles clarianes d’un to rosat al començament, que progressivament s’anaven tornant d’un color groc i vermellós a la vegada. Era com ser al paradís.

Admirava l’habilitat i la cura del meu pare a l’hora d’extreure els minerals. Amb els seus guants, les seves escarpes especials i martellets, podia fer una extracció neta i el més professional possible. També recordo El Papiol, on havíem tingut una masia. Érem a començament dels anys cinquanta. Allà hi trobàvem fòssils prehistòrics, que el meu pare també col·leccionava. Anàvem a la zona que es coneix amb el nom de Les Escletxes, molt a prop de la nostra casa. Aquells fòssils també són al Museu de Geologia.

L’any 1978 el meu pare va rebre el títol de Conservador Honorari del Museu Municipal de Geologia per part de l’Ajuntament de Barcelona. Dos anys més tard i a títol pòstum, el Museu de Geologia li dedicava una Exposició-Homenatge titulada ‘Josep Cervelló Bach. Un pioner del col·leccionisme mineralògic català’.

Exposicio Homenatge Josep Cervello Bach 1

La meva memòria conserva intacta molts dels exemplars* que a dia d’avui es poden contemplar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que dirigeix el bon amic Carles Curto. Al mateix temps sento una gran tranquil·litat pel fet que tot aquest patrimoni científico-cultural es trobi en el lloc més adequat.

Jordi Cervelló

* Al final d’aquest article trobareu una àmplia selecció d’algunes de les peces.
** Mentre enllesteixo aquest article, el bon amic Pere Andreu Jariod em fa arribar un article sobre el meu pare que m’ha deixat emocionat. Inclou un fragment d’una entrevista feta poc abans de morir, on explica coses que per a mi tenen un valor molt gran, i on deixa clar que quan desitjava una cosa no parava fins a aconseguir-la. La perseverança era una de les seves grans qualitats. Aquí teniu l’enllaç: http://gr-mulhacen.foroactivo.com/t445-josep-cervello-i-bach-1899-1980

RECORDANDO A MI PADRE

Es sabido que tuve un hermano que llegó a ser un pianista extraordinario. Se llamaba Enric y tenía cuatro años más que yo. Practicaba el piano a diario, hecho que influyó lógicamente a determinar mi dedicación a la música. Pero al margen de ésto tuve otras vivencias de ámbitos distintos, procedentes de mis padres que indudablemente me sensibilizaron.

Mi padre era industrial pero sentía una gran pasión por la naturaleza y concretamente por la mineralogía, faceta a la que dedicó prácticamente toda su vida, llegando a tener  una colección mineralógica de alto nivel. Mi madre, por otra parte, además de ser una buena pianista “amateur” (interpretaba algunas sonatas de Mozart y Beethoven) se dedicó a la poesía ya desde muy joven, llegando a escribir  un elevado número de poemas, algunos de los cuales se publicaron en diversos libros.

Dos estímulos fuera de la órbita musical pero que con el paso de los años me he dado cuenta que me ayudaron a recibir el concepto belleza de otros ámbitos, más allá del musical. Contemplar los minerales de mi padre o leer los poemas de mi madre (varios de ellos los he utilizado para mis composiciones) es evidente que me estimularon e influyeron en apreciar con más intensidad las cosas bellas que iba recibiendo directamente de mi entorno.

Mi padre se llamaba Josep Cervelló i Bach y como he dicho era industrial. Una persona entregadísima a su trabajo en el que primaba la invención y la calidad a los beneficios que podía obtener. Era un apasionado de la ingeniería, de la maquinaria, era un excelente dibujante además de tener sólidos conocimientos en ciencias naturales, geología e historia. Pero su gran afición fue la mineralogía. Coleccionaba minerales que clasificaba según las características de cada ejemplar. La colección se hallaba en la parte baja de nuestro domicilio. Llegó a tener alrededor de 3.000 ejemplares y en el
día de hoy se encuentra integrada en el Museo de Geología de Barcelona.

Los fines de semana era su momento. Sábados por la tarde y domingos los pasaba en su estudio rodeado de vitrinas y una mesa central con todo lo necesario para la investigación y clasificación de cada ejemplar, No faltaban lupas, el microscopio, la lámpara de cuarzo, ni las etiquetas donde reflejaba las principales características del mineral. Su afición a la mineralogía venía de muy lejos. Él mismo ha dejado escrito que fue a los 10 años cuando acompañado de un primo suyo visitó una exposición de minerales en la Escuela Industrial de Barcelona. Quedó fascinado de lo que vió y su primo  le proporcionó los primeros ejemplares. Más tarde cuando tenía 17 años se hizo
socio del Club Muntanyenc (Sociedad de Ciencias Naturales) realizando diversas excursiones científicas sobre recolección de minerales recorriendo buena parte de Catalunya y más tarde también por España. Sin embargo el verdadero inicio de la colección fue una vez terminada la Guerra Civil e instalarnos en Barcelona. En los bajos de nuestro piso  le permitieron reunir una serie de vitrinas que poco a poco se irían llenando de piezas de la más variada composición siguiendo las pautas de lo que se llama “colección sistemática”, es decir ordenados según el sistema de Strunz según sus propiedades químicas y cristalográficas En los años 50 la colección brillaba por si sola. Era como entrar en un mundo mágico, los más bello que puede ofrecer la tierra con una variedad de formas sin límite, unas cristalizaciones y unos colores realmente impactantes.

Viví muchas experiencias con mi padre sea por alguno de los visitantes que frecuentemente venían a nuestro domicilio (grupos escolares de ciencias naturales, coleccionistas extranjeros o simplemente amantes de esta ciencia) y me place recordar una que para mi fue toda una aventura. Ocurrió en el valle de Nuria. Se trataba de ir al Pic de l´Infern situado ya en Francia y consistía en extraer un mineral llamado “wollastonita” de la familia de los silicatos que se encontraba en el hermoso pico. La excursión la hacíamos con mulos para cargar el mineral y salíamos a las cuatro de la mañana. Era naturalmente oscuro e íbamos con linternas. Siempre recordaré la incomparable belleza que viví a medida que se hacia de día e íbamos apagando las linternas. Pasar de lo oscuro al alba de tono rosado que se iba volviendo amarilla y roja a la vez. Era un paraíso.

Admiré la habilidad y el sumo cuidado de  mi padre para extraer el mineral con sus guantes, escarpas especiales y martillos que le permitían una extracción lo más limpia y profesional posible. También recuerdo en El Papiol donde tuvimos una vieja masía a principios de los años 50. Allí se encontraban fósiles prehistóricos que mi padre también coleccionaba. Yo iba con él en la zona conocida por Les Esclexes que estaba
cerca de casa y lo pasábamos realmente bien. La colecció de fósiles, todo y ser mucho más modesta que la de minerales también se trasladó al Museo.

En el año 1978 mi padre recibió el título de Conservador Honorario del Museo Municipal de Geología por parte del Ayuntamiento de Barcelona. Dos años más tarde y a título póstumo el Museu de Geología le dedica una Exposición-Homenaje bajo el título “Josep Cervelló i Bach. Un pionero del coleccionismo mineralógico catalán”.

Mi memoria conserva intacta  muchos de los ejemplares que en el día de hoy se pueden contemplar en el Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, que dirige el buen amigo Carles Curto, al mismo tiempo que siento una gran tranquilidad que todo este patrimonio científico-cultural se encuentre en el lugar más adecuado.

Jordi Cervelló

* Al final de este artículo hay una selección de algunas de las piezas más destacadas.
** Mientras termino este artículo, mi buen amigo Pere Andreu Jariod, me hace llegar un artículo sobre mi padre que realmente me ha emocionado. Incluye un fragmento de una entrevista hecha poco antes de morir, en la que mi padre explica cosas que para mi tienen un valor muy grande, y donde deja claro que, cuando deseaba una cosa, no paraba hasta conseguirla. La perseverancia fue una de sus grandes cualidades. Aquí tenéis el enlace: http://gr-mulhacen.foroactivo.com/t445-josep-cervello-i-bach-1899-1980

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El gran Benny Goodman

Benny Goodman

Doncs sí. El clarinetista Benny Goodman és un dels artistes que més m’han agradat, de jove i no tan jove. Era un músic completíssim. Transformava el clarinet en un instrument ple d’innovacions tècniques alhora que el dotava d’una gran expressivitat. Famós per la seva banda, i també per les seves incursions en el món de la música clàssica. L’any 1938 va encarregar una obra a Béla Bartók. Acabarien sent els Contrasts, per a clarinet, violí i piano. També va encomanar concerts a compositors tan coneguts com Paul Hindemith, Aaron Copland o Malcolm Arnold, a l’hora que interpretava el Concert per a clarinet i orquestra de Mozart, del que es pot trobar un enregistrament amb la Simfònica e Boston.

Benny Goodman va néixer a Xicago l’any 1909 i va morir a Nova York el 1986. L’anomenaven “El rei del swing”. Fill d’emigrants jueus procedents de Polònia, va ser el novè de dotze germans. Començà a tocar el clarinet a la sinagoga als 10 anys, i als 12 feia el seu debut en concert. Va abandonar l’escola per dedicar-se exclusivament al clarinet. El 1925 s’uní a la banda de Ben Pollak, amb qui va fer un seguit d’enregistraments. Temps després deixaria la banda i es traslladaria a Nova York, per a treballar com a músic independent.

L’any 1934 va firmar un contracte amb la Columbia Records i començà a fer els primeres enregistraments ja d’una certa qualitat. Després d’actuar a la sala Billy Rose’s Music, va voler crear una orquestra estable. Al cap de pocs mesos firmà un contracte radiofònic amb el Saturday Night Let’s Dance, de l’NBC. Un any més tard faria una gira pels Estats Units, aconseguint un èxit espectacular al Palomar Ballroom, prop de Los Angeles. Els èxits se succeirien de manera continuada. L’any 1937 comencen les col·laboracions amb la cantant Ella Fitzgerald i el trompetista Harry James. Remarcable va ser també el concert que va oferir al Carnegie Hall de Nova York, el 16 de gener de 1938, en un moment en que les bandes d’Artie Shaw i Glenn Miller eren una seriosa competència.

Cap al 1943, amb l’entrada a la Segona Guerra Mundial dels Estats Units, es van aturar els enregistraments, però en canvi va poder treballar en algunes pel·lícules, tres d’elles estrenades aquell mateix any. El 1944 es veu obligat a dissoldre la seva orquestra, però la reorganitzarà l’any següent, enregistrant per a Capitol Records.

Va tenir gran amistat amb el cèlebre vibrafonista Lionel Hampton, i no cal dir amb altres noms mítics del jazz, com l’esmentada Ella Fitzgerald, Gene Krupa, Peggy Lee, etc. Juntament amb Artie Shaw (jueu), Django Reinhardt (gitano) i Lionel Hampton (negre), es va convertir en un dels símbols de la tolerància, que feia una música sense prejudicis.

Al portal YouTube podem trobar-hi molts enregistraments. Val la pena escoltar, per exemple, el tercer moviment de Contrasts, de Bartók, una important obra de cambra del gran compositor hongarès, que interpreta al costat del mateix autor al piano, i del violinista Joseph Szigeti.El veritable Benny Goodman, però, jo crec que el trobem al famós Sing, Sing, Sing, del 1935, amb un grup de metalls i percussió realment impressionant. També podem trobar-hi el simpàtic Minnie’s in the Money, en el que també s’exhibeix com a cantant. Però el que realment val la pena és el disc que va gravar la Columbia al Carnegie Hall de Nova York. Hi podem trobar 10 minuts molt ben escollits.

Jordi Cervelló

Goodman 1938 A

.[

EL GRAN BENNY GOODMAN

Pues sí. El clarinetista Benny Goodman es otro de los artistas que me gustaban cuando era joven. Naturalmente sigue gustándome. Era un músico completísimo. Transformaba el clarinete en un instrumento lleno de innovaciones técnicas, a la vez que lo dotaba de una gran expresividad. Famoso por su banda pero también por sus incursiones en el campo de la música clásica. En el año 1938 encargó una obra a Béla Bartók que acabarían siendo sus “Contrastes” para clarinete, violín y piano. También encargó conciertos para clarinete y orquesta a grandes autores como Aaron Copland, Paul Hindemith y Malcolm Arnold. Además interpretaba el conocido ‘Concierto para clarinete y orquesta’ de Mozart, del que existe una versión con la Sinfónica de Boston.

Benny Goodman nació en Chicago el año 1909 y murió en Nueva York en 1986. Era conocido com “el rey del swing”. Goodman era hijo de emigrantes judíos procedentes de Polonia, y el noveno de doce hermanos. Comienzó a tocar el clarinete en la sinagoga a los 10 años e hizo su debut a los 12. Al poco tiempo abandonaría la escuela para dedicarse exclusivamente al clarinete. En 1925 se unió a la banda de Ben Pollak, con la que hizo una serie de grabaciones. Después dejaría la banda y se trasladaría a Nueva York, donde trabajaría a partir de entonces como músico independiente.

En mayo de 1934 firmó un contrato con Columbia Records y empezaron sus verdaderas grabaciones, ya de mejor calidad. El paso por la sala Billy Rose’s Music Hall, le animó a crear una orquesta estable. Pocos meses más tarde firmaría un contrato radiofónico con el Saturday Night Let’s Dance de la NBC. En 1935 realiza una importante gira por Estados Unidos, consiguiendo un éxito espectacular en el Palomar Ballroom, cerca de Los Angeles. Sus éxitos seguirían de manera continuada y en 1937 empieza a colaborar con la cantante Ella Fitzgerald y el trompetista Harry James. Otro éxito importante fue el conseguido en el Carnegie Hall el 18 de enero de 1938, momento en que comenzaba a tener ya una serie de competencia con las bandas de Artie Shaw y Gleen Miller.

Hacia el año 1943 y con la entrada de los Estados Unidos en la Segunda Guerra Mundial, dejó de grabar discos pero trabajó en algunas películas estrenadas ese mismo año. En 1944 se ve obligado a disolver su orquesta pero la vuelve a activar al año siguiente para grabar en Capitol Records.

Benny Goodman colaboró con el célebre vibrafonista Lionel Hampton, y también con otros nombres míticos del jazz, como la ya nombrada Fitzgerald, Gene Kgrupa, Peggy Lee, etc. Junto a Artie Shaw (judío), Django Reinhardt (gitano) y Lionel Hampton (negro), se convirtió en uno de los símbolos de la tolerancia, que hacía música sin prejuicios.

Son muchas las grabaciones que podemos encontrar de Benny Goodman en YouTube. Destacaría, por ejemplo, la grabación histórica de ‘Contrasts‘ de Béla Bartók, una obra habitual del repertorio camerístico, interpretada por el mismo compositor al piano y el violinista Joseph Szigeti. También el famoso ‘Sing, Sing, Sing‘, de 1935, con un grupo de metales y percusión realmente impresionante. Además, el simpático ‘Minnie’s in the Money‘, en el que también canta, con su particular estilo, y sobretodo recomiendo la grabación en vinilo que grabó para la Columbia del Concierto del Carnegie Hall de 1938

Jordi Cervelló

Helmut Zacharias

Igual de singular que George Feyer (veure l’article del 4 de març) va ser el violinista alemany Helmut Zacharias, nascut a Berlín l’any 1920 i mort a Suïssa el 2002. Com Feyer venia del món del clàssic. El seu pare era també violinista i director d’orquestra, i la seva mare, cantant. Ja de ben petit va rebre classes de música del seu pare, i als vuit anys va iniciar els estudis musicals a Berlín, a la classe del professor Gustav Havermann. Va tocar per primer cop en públic als 11 anys, interpretant el Concert per a violí i orquestra en Sol Major, de Mozart. Als 14 anys ja feia gires com a solista. Però a poc a poc es fa anar aficionant al jazz, que el va portar a investigar un altre camí que li donaria un renom extraordinari. El jazz el va “obligar” a tocar d’una altra manera molt especial, amb el gran avantatge de tenir un nivell alt com a instrumentista, la qual cosa va ser fonamental per trobar el so i les maneres peculiars que tenia d’interpretar. Tocava el violí d’una manera diferent a tots els altres. Tot i que li agradava molt Stephane Grapelli, per a mi no tenen res a veure l’un amb l’altre. El vibrat de Zacharias és únic, mai l’havia sentit d’una manera tan especial. Vibrava gairebé de “dit”, fent un tremolor que, barrejat amb el glissando, aconseguia un so completament nou. Molts altres hongaressos també vibren d’una manera característica semblant però mai com Zacharias. Tenia un vibrat propi. A Zacharias se’l distingueix molt ràpidament. És ell. Es va fer molt ric venent discos, alguns amb més encert que d’altres. Com en el cas de Feyer, en algun moment se li pot criticar ser una mica cursi i comercial a la vegada. Jo escolto d’ell només el que val la pena. He de dir que les coses que toca de manera interessant i que li surten amb tota l’espontaneïtat, el converteixen en un violinista únic en la seva especialitat.

Un dels seus primers grans èxits va ser el disc que portava per títol ‘Schönes Wetter Heute’ (Fa bon temps aquesta nit), del 1941, del que n’existeix una altra verdió del 1990. Un altre treball és el que va titular ‘Helmut Zacharias. Magic violons’, de l’any 1957. També és interessant un dels primers que es van remasteritzar: ‘When The White Lilacs Blloom’. I no cal oblidar l’especialíssima versió del tema sobre ‘La llista de Schindler’, que va editar el 1995, utilitzant el seu característic vibrat, que li dona un to molt adequat a la tristor del bell tema.

Jordi Cervelló



HELMUT ZACHARIAS

Igual de singular que George Feyer (ver artículo del 4 de marzo) fue el violinista alemán Helmuth Zacharias, nacido en Berlín en 1920 y muerto en Suiza en el año 2002. Como Feyer, también venía del clásico. Su padre era violinista y director de orquesta y su madre cantante. De pequeño ya recibió las primeras clases de su padre, y a los ocho años inició los estudios musicales en Berlín, con el profesor Gustav Havermann. Tocó por primera vez en público a los 11 años, el ‘Concierto para violín y orquesta en Sol Mayor’ de Mozart, con la Orquesta de la Radio de Berlín. A los 14 ya hacía giras como solista. Sin embargo, paulativamente se fue aficionando al jazz, que lo llevaría a investigar un camino con el que alcanzaría fama internacional. El jazz le obligó a tocar el violín de una manera diferente hasta entonces. Tenía una gran ventaja: su alto nivel como intérprete le permitía obtener nuevos sonidos, gracias a una manera muy peculiar de tocar. Tocaba el violín de un modo distinto a todos los otros violinistas. A pesar de que le gustaba mucho Stephan Grapelli, para mi no tienen nada que ver el uno y el otro. El vibrato de Zacharias era único, nunca había oído uno igual. Lo ejecutava con el dedo, en una especie de trémolo que, mezclado con un leve glissando, conseguía un sonido completamente nuevo. Muchos húngaros también vibran de una manera característica y algo parecida pero el de Zacharias era algo muy personal y fácil de distinguir. Se hizo muy rico con sus grabaciones, algunas más acertadas que otras. Y como ocurre con Feyer también se le puede criticar a veces por un cierto amaneramiento y sentido comercial. Yo sólo escucho lo que realmente vale la pena y debo decir que las cosas que interpreta de manera interesante y espontánea lo colocan como un violinista único en su especialidad.

Uno de los primeros éxitos fue el disco que llevaba por título ‘Schönes Wetter Heute’ (Hace buen tiempo esta noche) del año 1941, del que existe otra versión del año 1990. También destaca el trabajo titulado “Helmut Zacharias. Magic violons”, del año 1957. Igual de interesante es uno de los primeros que hizo y que fue remasterizado con el título de ‘When The White Lilacs Bloom’, sin olvidar la emotiva versión que hizo del tema de ‘La lista de Schindler’, en 1995. En ella utiliza su característico vibrato, que le da un tono totalmente adecuado a la tristeza del tema.

Jordi Cervelló

George Feyer

Georges Feyes (editat)

Als anys 50 del segle passat amb l’aparició dels discs de vinil escoltava tot tipus de música. A més de la clàssica, també em vaig sentir atret per la cançó francesa, la italiana, temes de jazz, música de pel·lícules o folklòrica. Hi havia, però, dos personatges que m’agradaven de manera especial. Eren el pianista hongarès George Feyer i el violinista alemany Helmut Zacharias. Tots dos venien del món del clàssic, i tenien nivell de concertista. Al llarg dels anys ha sigut freqüent el pas d’intèrprets de la música clàssica a l’anomenada música lleugera. Alguns amb més fortuna que d’altres. Aquests dos als que m’he referit, però, van ser dues veritables estrelles. Han passat els anys i encara avui m’agrada escoltar-los de tant en tant.

George Feyer en realitat es deia György Fejér. Va néixer a Budapest el 1908 i va morir a Nova York l’any 2001. Va estudiar a la famosa Escola Franz Liszt, amb Donánnyi, Béla Bartók i Kodály, i com a company seu va tenir el director d’orquestra Georg Solti. Feyer era jueu i va ser empresonat al camp de concentració de Bergen Belsen, amb la sort que va sobreviure i seria alliberat a finals de 1945. Tornà a Budapest però l’any 1951 decideix instal·lar-se a Nova York i començar una nova etapa, que el va portar a un èxit espectacular. Interpretava cançons conegudes de qualsevol part del món, les arrenjava, les armonitzava segons el moment, feia servir constantment la tècnica de la variació, utilitzant tot tipus de ritmes i amb unes cadències de molt bon gust que enllaçaven una cançó amb l’altra. Es notava la influència hongaresa i els recursos tècnics de filiació lisztiana.

Escoltar-lo és un plaer. Tocava amb una seguretat excepcional. Era prudent amb el material que utillitzava ja que tot provenia de la música popular, la folklòrica o la cançó lleugera. A final dels anys 50, va fer un seguit d’enregistraments en vinil que podem recuperar gràcies a YouTube. El títol de la sèrie era ‘Ecos de…’ i contenia reculls de cançons conegudes ja fossin d’un país o d’una ciutat: ‘Ecos de París’, ‘Ecos d’Itàlia’, ‘Ecos de Broadway’, ‘Ecos d’Hongria’, etc.

Feyer actuava amb el suport d’un conjunt instrumental, subtilment preparat, que donava sempre el protagonisme al piano. A alguns de vosaltres m’imagino que us semblarà música passada de moda o típica d’una època. Jo crec que sempre estarà vigent, ja que mentre s’interpretin les melodies que ell proposa, la seva aportació també hi serà.

Al portal YouTube podem trobar tots aquests ‘Ecos…’, sempre agradables d’escoltar. Jo recomanaria, per començar, ‘Ecos de París’ i ‘Ecos d’Itàlia’. Van ser els primers i van servir de presentació. També els ‘Ecos de Broadway’ són un encert.

Jordi Cervelló

.

GEORGE FEYER 

En los años 50 del siglo pasado, con la aparición de los discos de vinilo, escuchaba todo tipo de música. Además de la clásica también me sentía atraído por la canción francesa, la italiana, temas de jazz, música de películas o folclórica. Fueron sin embargo dos personajes los que me interesaron particularmente: el pianista húngaro George Feyer y el violinista alemán Helmut Zacharias. Los dos venían del clásico y ambos tenían un nivel de concertista. A lo largo de los años ha sido frecuente que intérpretes de música clásica hayan decidido cambiar de bando y pasarse a la música ligera. Unos con más fortuna que otros. Los dos a los que me he referido fueron dos verdaderas estrellas. Ya ha pasado mucho tiempo pero a día de hoy los sigo escuchando, aunque sea de vez en cuando. 

George Feyer en realidad se llamaba György Fejér. Nació en 1908 en Budapest y murió en Nueva York en el año 2001. Estudió en la famosa Escuela Franz Liszt de Budapest con Donánnyi, Béla Bartók y Kodály, y como compañero suyo estaba el director de orquesta Georg Solti. 

Feyer era judío y fue prisionero en el campo de concentración de Bergen Belsen, con la fortuna de que fue liberado en 1945. Volvió a Budapest pero en el año 1951 se instalará en Nueva York para comenzar una nueva etapa, que lo llevará a un éxito espectacular. Interpretaba canciones conocidas de cualquier parte del mundo. Las arreglaba, jugaba con la armonía, utilizaba siempre la técnica de la variación con ritmos de todo tipo y hacía unas cadencias muy refinadas que enlazaban una canción con otra. Era notoria la  influencia húngara y también el uso que hacía de recursos técnicos de filiación lisztiana. 

Escucharlo es todo un placer. Tocaba con una seguridad excepcional. Es prudente con el material que utiliza, casi todo de procedencia popular, folclórica y de canción ligera. A finales de los años 50 hizo una serie de grabaciones de discos de vinilo, que podemos recuperar a través de YouTube. El título era ‘Ecos de…’, y recopilaba canciones casi siempre conocidas, ya fuera de un país o de una ciudad: ‘Ecos de París, ‘Ecos de Italia’, ‘Ecos de Broadway’, ‘Ecos de Hungría’, etc. Feyer actuaba junto a un pequeño conjunto instrumental, sutilmente preparado, que dejaba todo el protagonismo para el piano. A algunos quizá les parecerá música pasada de moda o de un tiempo determinado. Pero la moda no pasa si la música es buena, y Feyer acierta en lo que elige. 

En el portal YouTube podemos encontrar todos estos ‘Ecos…’, muy agradables de escuchar. Yo recomendaría empezar con los ‘Ecos de París’ y los ‘Ecos de Italia’. Fueron los primeros y sirvieron también de presentación. También los ‘Ecos de Broadway’ son un cierto.  

Jordi Cervelló 

Aniversari/ Aniversario

Foto de Max Molina Cervelló, nét de Jordi Cervelló

Foto de Max Molina Cervelló, nét de Jordi Cervelló

Ja fa dies que vam penjar en aquest blog una entrada amb el títol de ‘80 anys’. Evidentment estic content de poder-hi arribar. No tinc previst, però, cap celebració especial pel dia 18 d’octubre, i el més fàcil és que aquell dia sigui a casa, amb la família. Mai m’han agradat les celebracions, ni els homenatges. En el camp de la música, hi ha molta mania de celebrar aniversaris de compositors o intèrprets morts, així com també de compositors i intèrprets vius. Voldria seguir com fins ara, és a dir, sense cap acte especial. Vivim en un moment en el que hi ha massa gent que pateix. Trobo terrible el que està succeint en el nostre món, a tots nivells. I l’únic que em compensa és poder compondre, estar amb la família o ajudar a qui ho pugui necessitar.

Jordi Cervelló

Ya hace días que colgamos en este blog una entrada con el título ’80 años’. Evidentemente estoy contento de poder llegar a esa edad. No tengo prevista, sin embargo, ninguna celebración especial para el día 18 de octubre y lo más fácil será que me encuentre en mi casa con la familia. Nunca me han gustado las celebraciones ni los homenajes. En el campo de la música hay mucha manía de celebrar aniversarios de compositores o intérpretes del pasado, así como también de autors o intérpretes vivos. Quisiera seguir com hasta hoy, es decir, sin ningún acto en especial. Vivimos en un momento en el que hay demasiada gente que sufre. Me parece terrible lo que está ocurriendo en el mundo, a todos los niveles. Y lo único que me compensa es poder componer, estar con la familia o ayudar a quien lo pueda necesitar.

Jordi Cervelló

80 anys

Nadal 2013

El proper mes d’octubre faré 80 anys, si Déu m’ho permet. Estic pensant quants anys més viuré i em dóna un resultat una mica ximple, però que em fa una certa gràcia:
Un?
Doos?
Treees?
Quaaaatre?
Ciiiiinc?
Siiiiiis?
Seeeeeeet?
Vuuuuuuuuit?
Nooooooooou?
… Deeeeeeeeeeu-meu?

Quadres per a una exposició

Mússorgski, l'any 1874

Mússorgski, l’any 1874

Fa uns messos vaig dedicar un article en aquest blog sobre Una nit a la Muntanya Pelada de Modest Mússorgski, en el que defensava la versió original en comparació amb la que va fer el seu amic i col·lega Rimski-Kórsakov, que vol ser més “correcta” en tots els aspectes. Jo vaig dir que li va fer un flac favor, ja que amb la seva aportació l’obra perdia força, originalitat i el caràcter rebel i quasi salvatge de Mússorgski.

És realment curiós que el més original del compositors russos hagi sigut objecte de tanta manipulació en les seves partitures més representatives. Mússorgski, que formava part del Grup del Cinc, juntament amb Rimski-Kórsakov, Balakirev, Cui i Borodin, era molt diferent als seus col·legues, i amb el temps s’hi es va distanciar. Mússorgski volia llibertat estètica, i escriure el que realment sentia, sense preocupar-se de formulismes. No li agradaven els embelliments gratuïts ni les vaguetats ornamentals. No va voler ni tan sols completar els seus coneixements per por de perjudicar l’originalitat de pensament. Era un veritable rebel però alhora un compositor absolutament autèntic.

El dibuix de Hartmann que va inspirar 'La gran porta de Kiev' de Mússorgski

El dibuix de Hartmann que va inspirar ‘La gran porta de Kiev’ de Mússorgski

El seu catàleg és més aviat reduït i són justament les tres obres més importants que va escriure les que han sigut objecte de més manipulacions. El meravellós Borís Godunov, la gran òpera russa, que es va estrenar el 1874 i de la qual Rimski-Kórsakov va realitzar-ne una orquestració al·legant “deficiències tècniques”. També Xostakóvitx va fer una altra versió, que es va publicar el 1963. Tot i així, aquests últims anys la tendència a Europa és fer-ne la versió original. Després vindria la ja comentada Una nit a la muntanya pelada, i la tercera seria Quadres per a una exposició, per a piano. D’aquesta partitura se n’han fet les més diverses modificacions, a més de diversos arranjaments simfònics, ja siguin en la seva totalitat o en alguns dels moviments per separat.

Pel que fa a l’obra pianística, Mússorgski coneixia perfectament el piano. Era el seu instrument i es va distingir com un bon acompanyant de lied. Que els seus Quadres tinguin passatges incòmodes per a l’intèrpret és lògic amb un tipus tan especial com ell. D’altra banda, la correcció en l’escriptura no era pas la seva preocupació principal. Per exemple, la versió de Horowitz, tot i els seus canvis d’ordre tècnic, amb algun detall musical afegit, sempre dins de l’esperit del compositor, estan fets amb respecte i sense alterar el contingut expressió.

Primera edició de 'Quadres d'una exposició'

Primera edició de ‘Quadres d’una exposició’

En relació a les transcripcions orquestrals, n’hi ha diverses, però destaca per damunt de totes la que va escriure Maurice Ravel, un veritable tractat d’instrumentació. Evidentment, Ravel va fer aquest meravellós treball, no pas per demostrar que els Quadres tinguessin més sentit en la seva versió simfònica. Estic més que segur que el gran compositor francès sempre va pensar que la versió original per a piano era insubstituïble, que era la que volia Mússorgski, i per tant la de veritat. La versió de Ravel és un exemple magistral que tots els compositors coneixem. És difícil trobar una transcripció d’una obra pianística per a orquestra amb la genialitat i precisió com la que va escriure el francès. Tots nosaltres tenim la partitura de Ravel sobre els Quadres, on podem comprovar com la seva versió coincideix amb l’original per a piano. No cal dir que no té preu, com a exercici d’instrumentació, comparar la versió pianística amb la poderosa orquestració que en va fer Ravel. Tot i així, sempre que escolto els Quadres ho faig en la versió de piano. D’aquesta manera em sento més proper a Mússorgski. El so del piano és insubstituïble. Horowitz, Richter i altres grans pianistes van fer versions admirables. Jo proposo Horowitz, per ser una de les primeres del més alt nivell. Naturalment que la de Richter també és meravellosa.

Jordi Cervelló


CUADROS PARA UNA EXPOSICION

Hace unos meses dediqué un artículo en este apartado sobre ‘Una noche en el Monte Pelado‘ de Modest Mussorgsky, en el que defendía la versión original en comparación con la que reelaboró su colega y amigo Rimsky Kórsakov, para convertirla en una obra más “correcta” en todos los aspectos. Ya dije entonces que le hizo un flaco favor ya que con la nueva versión la partitura perdía fuerza, originalidad y el carácter rebelde y casi salvaje de Mussorgsky.

Resulta realmente curioso que el más original de los compositores rusos haya sido objeto de tanta manipulación en sus mejores y más representativas partituras.

Mussorgsky, que formaba parte del Grupo de los Cinco, junto con Rimsky Kórsakov, Balakirev, Cui y Borodin, era muy distinto a sus colegas y con el tiempo se distanció de ellos. Mussorgsky quería libertad estética y escribir lo que realmente sentía, sin preocuparse de formalismos. No le gustaban los embellecimientos gratuitos ni tampoco las vaguedades ornamentales. Ni tan siquiera quiso completar sus conocimientos técnicos por miedo a perder originalidad de pensamiento. Era un verdadero rebelde pero a la vez un compositor absolutamente auténtico.

Su catálogo es más bien reducido y son justamente las tres obras más importantes que escribió las que sufrieron no pocas manipulaciones: empezando con su maravilloso “Boris Godunov”, la gran ópera rusa que se estrenó en 1874. Rimsky Kórsakov realizó una nueva instrumentación alegando “deficiencias técnicas”. También Shostakóvich preparó otra versión que fue publicada en 1963. Actualmente, sin embargo, aunque todavía predomina la versión de Rimsky, se va imponiendo la versión original del gran compositor. Después vendría La noche en el monte pelado, que ya comenté, y la tercera obra serían los ‘Cuadros para una exposición” para piano, de la que se han hecho las más diversas modificaciones, además de arreglos para gran orquesta, ya sea en su totalidad o movimentos por separado .

Por lo que se refiere a la obra pianística, Mussorgsky conocía perfectamente el piano. Era su instrumento y se distinguió como un buen acompañante de lied. Que sus ‘Cuadros’ tengan pasajes incómodos para el intérprete era lógico en una persona tan especial. Una escritura correcta podía hallarse lejos de su principal preocupación, como era el mensaje que tenía clavado en su mente. Por ejemplo, la versión de Horowitz, a pesar de sus cambios de orden técnico, además de algún detalle musical siempre en el espíritu del compositor, están realizados con respeto y sin alterar el contenido expresivo.

Por lo que se refiere a las transcripciones orquestales existen varias, además de la que escribió Ravel, sin duda la más lograda. El gran compositor francés convierte la obra en un tratado de orquestación único. De todas formas estoy seguro de que Ravel consideraba el original para piano como insustituible, a pesar de que su genial versión para orquesta acrecienta el interés hacia esta obra. Los compositores consideramos su transcripción orquestal como un ejemplo a seguir y pienso que no hay compositor que no tenga esta partitura, en la edición que contiene además la versión original de piano y que aparece en la parte baja de la partitura.

Horowitz, Richter y otros grandes pianistas realizan versiones magistrales de esta obra. Yo propongo la de Horowitz, por ser una de las primeras al más alto nivel. Naturalmente que la de Richter es también maravillosa.

Jordi Cervelló