L’any 1836 Robert Schumann va escriure una de les seves millors obres: la Fantasía en Do Major per a piano. Coneixia aquesta obra des de feia molts anys i sempre la vaig considerar una partitura extraordinària. Ara, ha tornat a envair el meu racó emocional, i de quina manera! L’obra, que és com un crit desesperat a la seva estimada Clara, ha sigut un revulsiu que no m’esperava. Ja m’agradava, i molt, als anys seixanta, quan escoltava sovint la versió de Vladimir Ashkenazy, on també hi havia els Estudis Simfònics. Però ara, la seva força expressiva m’ha impressionat encara més. Motius? Els ignoro. Serà perquè amb el pas dels anys m’he sensibilitzat més. Possiblement. Tota la Fantasia és poesia pura, fins i tot el segon moviment, que pot semblar com de pas pel seu caràcter enèrgic i insistentment rítmic. Sigui com sigui, Schumann “ataca” ja des de l’inici de l’obra. La seva inquietud no té espera.
Aquestes setmanes he escoltat diferents versions de la Fantasia: Horowitz, Richter, Arrau, Rubinstein… Totes excepcionals. Però el més curiós és que les que més m’han emocionat són interpretades per dues dones: Alícia de Larrocha i Martha Argerich, aquesta última absolutament genial. Per quin motiu m’han agradat més aquestes dues que les dels altres quatre grans pianistes? Doncs perquè he notat un plus en elles. Un plus que atribueixo al fet que la Fantasia en Do Major estigui escrita i dirigida a una dona, pensant en una dona, i és obvi que una pianista en el moment d’interpretar-la se senti Clara Wieck. És una impressió meva i naturalment discutible, però si jo fos dona i l’hagués d’interpretar, segur que em transformaria en la receptora d’aquesta obra única.
Jordi Cervelló
En el año 1836 Robert Schumann escribió una de sus mejores obras: la ‘Fantasia en Do Mayor para piano’. Conocía esta obra de hacía muchos años y siempre la consideré una partitura extraordinaria. Ahora, ha vuelto a invadir mi rincón emocional, y ¡de que manera! La partitura, que es como un grito desesperado hacia su estimada Clara, ha sido un revulsivo que no me esperaba. Ya me gustaba y mucho en los años sesenta cuando la escuchaba frecuentemente en una versión de Vladimir Ashkenazy, donde también figuraban los “Estudios sinfónicos”. Pero ahora, su fuerza expresiva me ha impresionado aún más. ¿Motivos? Los ignoro. ¿Será porqué el paso de los años me ha sensibilizado aún más? Posiblemente. Toda la Fantasía es poesía pura, incluso el segundo movimiento que puede parecer un de paso por su carácter enérgico e insistentemente rítmico. Sea como sea, Schumann “ataca” ya desde el inicio de la obra. Su inquietud no tiene espera.
He escuchado durante estas semanas distintas versiones de la Fantasía. Las de los Horowitz, Richter, Arrau, Rubinstein… Todas ellas excepcionales. Curiosamente, las que más me han emocionado pertenecen a dos mujeres: Alicia de Larrocha y Martha Argerich, esta última absolutamente genial. Pero, por qué motivo me han gustado más estas dos que las de los otros cuatro grandes pianistas? Por la simple razón de que en ellas he notado un plus muy especial. Un plus que lo atribuyo a que la ‘Fantasía en Do Mayor’ está escrita y dirigida a una mujer, pensando en ella. Es obvio que una pianista al momento de interpretarla se sienta Clara Wieck. Es una impresión mía y naturalmente discutible, pero si yo fuese una mujer y tuviera que interpretarla, seguro que me transformaría en la receptora de esta obra única.
Jordi Cervelló