Aquesta obra va ser escrita el 2009 i amb ella vaig voler retre homenatge al meu germà Enric, cinc anys més gran que jo i pianista excepcional en els seus anys de dedicació a l’instrument. L’obra està estructurada en tres moviments, com és habitual en un concert. En aquest cas es titulen Preludi, Scherzo-Cadenza i Allegro molto.
Preludi és un moviment tranquil iniciat pel clarinet, que exposa el tema principal de quatre compassos. Aquest és respost per la flauta com a veu principal, en quatre compassos més, donant pas al començament del piano. El solista es mou dins d’un clima delicat i alhora misteriós. S’aniran afegint altres cèl·lules temàtiques i el discurs seguirà amb la mateixa atmosfera fins a un crescendo que conduirà a un forte de tota l’orquestra. A partir d’aquest punt la dinàmica s’anirà diluint per tornar al clima reflexiu que domina el moviment.
El segon moviment, Scherzo-Cadenza, és viu i lleuger. El caracteritza una mena de obstinat en compàs 6/8. Comença amb una cèl·lula temàtica de corxeres en picat a càrrec del clarinet, recollida més tard pel fagot. Entra el piano solista amb el mateix ritme i a partir d’aquest moment entrem en un joc de contrastos on el contrapunt apareix en moments concrets. El ritme puntejat passa a ser substituït per àmplies lligadures, per tal de donar expressivitat al moviment. Hi ha moments de força i contundència en què el piano i l’orquestra fan un pols de duresa rítmica. Amb una llarga i subtil escala del piano, de greu a agut i recolzada per un llarg pedal de l’orquestra, el moviment conclou de manera delicada i misteriosa. Sobtadament, apareix la cadenza del solista que s’inicia amb ràpides figuracions virtuosístiques, per sotmetre a continuació a un joc delicat en què es rememora la cèl·lula temàtica del Scherzo. De forma gairebé fantasmal acaba introduint el motiu principal de l’Allegro molto que segueix.
Allegro molto és el moviment més complex del concert. El seu caràcter varia constantment entre un esperit burlesc i sobtats moments de misteri. Està compost de tres motius principals que s’alternen o dialoguen entre ells. El tempo és ràpid i agressiu moltes vegades. L’entrada del xilòfon donarà color en moments on el discurs és brillant. L’enfrontament entre piano i orquestra és constant, combinat amb moments de recolliment semblants al de l’Scherzo anterior. El color orquestral és molt important en aquest final, on domina un clima desenfadat i resolutiu, i en què la tècnica pianística és exigent i impulsiva.
Jordi Cervelló
Podeu adquirir la partitura a través del web de l’Editorial Boileau: Concerto di Maggio
Esta obra fue escrita en el año 2009 y con ella quise rendir homenaje a mi hermano Enric, cinco años mayor que yo y pianista excepcional en sus años de dedicación al instrumento. La obra está estructurada en tres movimientos, como es habitual en un concierto. En este caso se titulan Preludio, Scherzo-Cadenza i Allegro molto.
Preludio es un movimiento tranquilo iniciado por el clarinete, que expone el tema principal de cuatro compases. Éste es respondido por la flauta como voz principal, en cuatro compases más, dando paso al comienzo del piano. El solista se mueve dentro de un clima delicado y a la vez misterioso. Se irán añadiendo otras células temáticas y el discurso seguirá con la misma atmósfera hasta un crescendo que conducirá a un forte de toda la orquesta. A partir de ese punto la dinámica se irá diluyendo para volver al clima reflexivo que domina el movimiento.
El segundo movimiento, Scherzo-Cadenza, es vivo y ligero. Lo caracteriza una especie de obstinado en compás 6/8. Empieza con una célula temática de corcheas en picado a cargo del clarinete, recogida más tarde por el fagot. Entra el piano solista con el mismo ritmo y a partir de ese momento entramos en un juego de contrastes donde el contrapunto aparece en momentos concretos. El ritmo punteado pasa a ser sustituido por amplias ligaduras, a fin de dar expresividad al movimiento. Hay momentos de fuerza y contundencia en los que el piano y la orquesta hacen un pulso de dureza rítmica. Con una larga y sutil escala del piano, de grave a agudo y apoyada por un largo pedal de la orquesta, el movimiento concluye de manera delicada y misteriosa. Súbitamente, aparece la cadenza del solista que inicia con rápidas figuraciones virtuosísticas, para someterse a continuación a un juego delicado en el que se rememora la célula temática del Scherzo. De forma casi fantasmal acaba introduciendo el motivo principal del Allegro molto que sigue.
Allegro molto es el movimiento más complejo del concierto. Su carácter varía constantemente entre un espíritu burlón y súbitos momentos de misterio. Está compuesto de tres motivos principales que se alternan o dialogan entre si. El tempo es rápido y agresivo muchas veces. La entrada del xilófono dará color en momentos donde el discurso es brillante. El enfrentamiento entre piano y orquesta es constante, combinado con momentos de recogimiento parecidos al del Scherzo anterior. El color orquestal es muy importante en este final, donde domina un clima desenfadado y resolutivo, y en el que la técnica pianística es exigente e impulsiva.
Jordi Cervelló
La partitura se puede adquirir a través de la Editorial Boileau: Concerto di Maggio
Jordi Cervelló 