El Quart de Beethoven

BEETHOVEN: Concert per a piano i orquestra núm. 4 en Sol M. opus 58

Tenia només 10 anys i ja coneixia perfectament el Concert en Sol Major per a piano de Beethoven. El meu germà Enric el treballava en profunditat i pocs anys després el va interpretar com a solista amb orquestra. M’agradava molt escoltar-lo i quan hi penso sento una mena de tristor però també una alegria i emoció especials.

Són moltes les vegades que he examinat aquesta obra i sempre penso el mateix: un missatge meravellós, elegant i profund. A més, està escrit amb el mínim imprescindible de notes. Tot és al seu lloc, normal en Beethoven. És ben curiós l’inici de l’Allegro moderato, amb la insòlita presentació del primer tema a càrrec del piano, tot sol, i amb la indicació de ‘p dolce’. La corda en pianíssim li dóna resposta i comença aleshores el Tutti orquestral. De nou el piano comença el desenvolupament, amb una altra entrada silenciosa. S’enceta aleshores un diàleg dins d’una atmosfera flotant i subtilment discreta. Ràpids tresets del solista animen el discurs, però sempre dins d’un clima eteri, que obliga els pianistes a un toc vellutat, molt difícil d’aconseguir.

Contrastarà el segón moviment Andante con moto, no gaire llarg i escrit nomès amb acompanyament de la corda. La seva forma és realment insòlita. S’inicia amb l’orquestra, fort, sec, a l’unisó i amb un ritme entretallat. El contrast amb el piano serà total. Aquest respon amb vuit compassos en legato, sota la indicació de molto cantabile. El moviment continuarà amb el mateix esquema. Forta la corda i pp el piano, fins a arribar a un punt en el que Beethoven decideix exposar el ritme entretallat en p i pp, mantenint la resposta del solista amb la mateixa delicadesa. L’efecte és extraordinari. És com si el so volgués desaparèixer. Un moment de respir de caire més aviat romàntic ens portarà a una cadència del solista realment curiosa: un llarg trino de la nota do en fortissimo s’anirà fonent per concloure en la tonalitat inicial de mi menor, mitjançant dos acords arpegiats de dominant, i en pianíssim.

Gairebé sense pausa ataca el Rondó-Vivace final, en el que Beethoven torna a introduir el vent, a més de dues trompetes i el timbal per primer cop. L’ambient és joiós, alegre i vigorós. És molt típic de Beethoven donar la volta a una obra i canviar radicalment el seu caràcter. El moviment és virtuosístic i brillant, però sense excloure un parell de moments de subtilesa i cantabilitat. Beethoven va de festa i es diverteix amb la seva característica màgia.

L’enregistrament

Aquest és un Concert del que se n’han fet centenars d’enregistraments discogràfics. En conec molts i de molt bons, lògicament. M’he decantat per recomanar el que la nostra Alicia de Larrocha va fer l’any 1979 amb el director André Previn i l’Orquestra Simfònica de Pittsburg. Per a mi és una versió extraordinària, ja sigui pel pianisme d’Alicia, la tasca del director i la resposta de l’orquestra. L’entesa entre ells és total i el resultat endevino que coincideix amb la intenció que tenia Beethoven. Aquesta interpretació és, sens dubte, un referent històric.

Jordi Cervelló

 

Beethoven: Concierto nº 4 en Sol mayor op. 58 para piano y orquesta

Tenía sólo 10 años y ya conocía perfectamente el Concierto en Sol mayor para piano de Beethoven. Mi hermano Enric lo estudiaba en profundidad y pocos años después lo interpretaría como solista y con orquesta sinfónica. Me gustaba mucho escucharlo y cuando pienso en ello siento cierta tristeza pero también una alegría y una emoción especial.

Son muchas las veces que he examinado esta obra y siempre pienso lo mismo: un mensaje maravilloso, elegante y profundo, además del número imprescindible de notas en que está escrito. Normal en Beethoven. Bien curioso es el inicio del “Allegro moderato”, con la insólita presentación del primer tema a cargo de un solo de piano escrito bajo la indicación de “p dolce”. La cuerda en pianissimo le da respuesta y comienza el Tutti orquestal. De nuevo el piano inicia el desarrollo con otra entrada silenciosa y comienza el diálogo dentro de una atmósfera flotante y sutilmente discreta. Rápidos tresillos del solista animan el discurso pero siempre dentro de un clima etéreo que obliga a una pulsación aterciopelada, muy difícil de conseguir para los pianistas.

Contrastará el segundo movimiento “Andante con moto”, no muy extenso y escrito sólo con acompañamiento de la cuerda. Su forma es también insólita. Se inicia con la orquesta en forte, de manera seca, al unísono y con un ritmo entrecortado. El contraste con el piano será total. Éste responde con ocho compases en “legato” y bajo la indicación de “molto cantabile”. El movimiento sigue con el mismo esquema. Fuerte la cuerda y pp el piano solista hasta llegar el momento en que Beethoven decide exponer el ritmo entrecortado en p y pp, manteniendo la respuesta del solista con la misma delicadeza. El efecto es extraordinario. Es como si el sonido quisiera desaparecer. Un momento de respiro y de corte más bien romántico nos lleva a la “cadenza” del solista realmente curiosa: un largo trino de la nota “do” y en fortissimo se irá fundiendo para concluir en la tonalidad inicial de “mi menor”, mediante dos acordes arpegiados de dominante y en pianissimo.

Sin pausa ataca el “Rondó-Vivace”  final en el que vuelve a introducir el viento, además de dos trompetas y el timbal por vez primera. El ambiente es jovial, alegre y vigoroso. És muy típico de Beethoven darle la vuelta a una obra y cambiar radicalmente su carácter. El movimiento es virtuosístico y brillante pero sin excluir dos momentos muy sutiles y cantables. Beethoven va de fiesta y se divierte con su característica magia.

La grabación

Este es un concierto que se ha grabado centenares de veces, por extraordinarios pianistas. Conozco lógicamente muchas versiones pero en este caso me he decantado por una realmente lograda: la de nuestra Alicia de Larrocha, que grabó en 1979 con el director André Previn y la Orquesta Sinfónica de Pittsburg. Para mi es extraordinaria, ya sea por el pianismo de Alicia, la labor del director y la respuesta de la orquesta. El entendimiento entre ellos es total y adivino que esta interpretación es tal cual era la intención de Beethoven. Esta grabación consituye sin duda un referente histórico.

Jordi Cervelló

1714

SANTA CLARA 1714
La càrrega dels estudiants

Aquesta nova obra per a orquestra de corda vol fer memòria d’un fet històric que es va produir a Barcelona el 12 d’agost de 1714, en plena Guerra de Successió Espanyola. Concretament dins del Baluard de Santa Clara.

L’impuls a l’hora d’escriure aquesta partitura va venir com a conseqüència de la lectura de dos llibres que em van impactar: ‘L’11 de setembre’, de l’historiador Santiago Albertí; i ‘Victus’, de l’escriptor Albert Sánchez Piñol.

El relat sobre el Baluard de Santa Clara és realment impressionant. Tràgic. Ignorava que hi hagués una companyia de defensa formada per estudiants de lleis amb un capità, que era catedràtic de dret, que es deia Marià Bassons.

El dia 12 d’agost, Bassons morí violentament per l’impacte d’un artefacte que li va destrossar el cap. El dolor que varen sentir els seus deixebles – tots ells molt joves – es va transformar en ràbia i un odi exasperat. Tot seguit emprengueren un violentíssim atac amb baionetes contra las tropes franceses que van fugir a la desesperada.

Va ser un acte d’heroisme però també una de les accions més ferotges i sagnants de la guerra. Aquest fet significà una petita victòria. L’11 de setembre es produiria la caiguda de Barcelona, amb la conseqüent abolició de les llibertats catalanes.

La meva partitura porta per títol “Santa Clara 1714 – La càrrega dels estudiants”. Es tracta d’una música de contingut dramàtic, molt expressionista, de tensió constant i de continus canvis de timbre i de color. S’inicia amb una vehement Introducció, que exposa la idea principal. Seguidament, el primer violoncel recull el tema al registre greu i ens porta a un lent i ampli espai de caràcter misteriós i expectant. L’atmosfera, quieta i tremolosa descansarà en un estàtic “Re”, al unisó, a partir del qual s’iniciarà de manera sobtada el joc de tensions.

De fet, faig una descripció de la meva inquietud davant del tràgic episodi, pensant especialment en l’emblemàtica i curiosa figura del catedràtic Bassons, i en els seus estimats deixebles. A la darrara part, la música s’esplaia, en un ambient líric però trist. L’obra conclou amb una referència a la melodia popular catalana El testament d’Amèlia.

Aquesta partitura està escrita i comissionada per la Camerata 432, una orquestra amb la que tinc una estreta relació.

Jordi Cervelló

SANTA CLARA 1714
La carga de los estudiantes

Esta nueva obra para orquesta de cuerda quiere hacer memoria de un hecho histórico que se produjo en Barcelona el 12 de agosto de 1714, en plena Guerra de Sucesión Española. Concretamente dentro del Baluarte de Santa Clara.

El impulso de escribir esta partitura me vino como consecuencia de la lectura de dos libros que me impactaron: “L’11 de setembre” del historiador Santiago Albertí y “Victus”, del escritor Albert Sánchez Piñol. El relato sobre el Baluarte de Santa Clara es realmente impresionante. Trágico. Ignoraba que había una compañía de defensa formada por estudiantes de leyes con un capitán que era catedrático de derecho. Su nombre era Marià Bassons.

El día 12 de agosto, Bassons moría violontamente en pleno enfrentamiento. Un artefacto le destruyó la cabeza. El dolor que sintieron los estudiantes, la gran mayoría discípulos suyos, se transformó en rabia y en un odio exasperado. Acto seguido emprendieron un violentísimo ataque a la bayoneta contra las tropas francesas que huyeron a la desesperada.

Fue un acto de heroísmo pero también una de las acciones más feroces y sanguinarias de la guerra. Este hecho significaría una pequeña victoria. El 11 de septiembre se produciría la caída de Barcelona con la consecuente abolición de las libertades catalanas.      

Mi partitura lleva el título de “Santa Clara 1714 – La carga de los estudiantes”. Se trata de una música de contenido dramático, muy expresionista, de constante tensión y de continuos cambios de timbre y de color. Inicia con una vehemente Introducción que expone la idea principal que es recogida por un solo de violonchelo en el registro grave que nos lleva a un espacio lento y misterioso a la vez que expectante. Su atmósfera quieta y temblorosa descansará en un estático “Re” al unísono. A partir de este momento se inicia repentinamente el juego de tensiones.

De hecho hago una descripción de mi inquietud delante del trágico episodio pensando especialmente en la emblemática y curiosa figura del catedrático Bassons y de sus estimados discípulos. En la última parte, la música se ensancha dentro de un ambiente lírico pero triste. La obra concluye con una alusión a una hermosa melodía popular catalana titulada “El testament d’Amelia”.

Esta partitura está escrita y comisionada por la orquesta de cuerda “Camerata 432”, con la que me une una estrecha relación. 

Jordi Cervelló

Prades

El nostre Pau Casals no només va ser el més gran violoncel·lista i un dels intèrprets més excepcionals de tota la història de la música, sinó que també fou un home compromès amb els drets humans, criticat a vegades per “ficar-se” en política. Casals solia contestar: “Sóc un artista, i un artista és un home que té tot el dret de protestar contra la injustícia. L’home no es pot desentendre de les tragèdies que passen els seus semblants”.

Cal recordar que Casals es va refugiar a França, prop del Canigó, principalment per a ajudar i donar ànims als refugiats procedents de Catalunya, que van haver de fugir amb la instauració de la dictadura franquista. Casals va fer molts concerts benèfics i va ajudar econòmicament a tothom qui va poder. Es va instal·lar al poblet de Prades, rebutjant enormes ofertes que rebia principalment dels Estats Units.

Mai m’oblidarè dels seus concerts del Festival de Prades. La seva concentració, la seva manera de expressar-se… En el moment d’agafar l’arquet i començar a emetre les primeres notes, desapareixia d’aquest món. S’elevava. Era sobretot quan interpretava alguna de les Suites de Bach quan més es notava la seva transformació. La meva esposa Caterina va rebre una forta impressió quan el va sentir per primer cop. Era l’any 1961 i ja estàvem casats. Es va expressar amb aquestes paraules: “desprès  d’un moment de distracció, vaig veure un home jove que tocava amb energia i amb el més bonic dels sons”. Casals tenia aleshores ja 85 anys. 

Jordi Cervelló

Nuestro Pau Casals no fue solamente el más gran violonchelista y uno de los intérpretes más excepcionales de toda la historia, sinó también un hombre comprometido con los derechos humanos y criticado a veces por esta actitud. Casals solía contestar: “Soy un artista y un artista es un hombre que tiene todo el derecho en protestar contra la injusticia. Un hombre no se puede desentender de las tragedias que pasan sus seres semblantes”.

Cabe recordar que Casals se refugió en Francia, cerca del Canigó, en gran parte para ayudar i dar ánimos a los refugiados que venían de Catalunya y que tuvieron que huir por la instauración de la dictadura franquista. Casals realizó muchos conciertos de beneficiencia y ayudó económicamente a todos los que pudo. Se instaló en el pequeño pueblecito de Prades, renunciando ofertas enormes que recibía principalmente de los Estados Unidos.

Nunca olvidaré sus conciertos del Festival de Prades. Su concentración, su manera de expresarse. En el momento de coger el arco y empezar a emitir las primeras notas, desaparecía de este mundo. Se elevaba. Y era sobre todo cuando interpretava algunas de las suites de Bach cuando más se percibía esta transformación. Cuando mi esposa Caterina lo escuchó por vez primera el año 1961, estábamos ya casados y se expresó con  las siguientes palabras: “después de un momento de distracción vi a un hombre joven que tocava con energía con el más bello de los sonidos”. Casals tenía entonces 85 años.

Jordi Cervelló

Els cinc Concerts de violí de Mozart

Mozart va escriure cinc concerts per a violí i orquestra d’una sola tirada. Tots ells l’any 1775. Els més coneguts són els tres darrers. Se li volen atribuir altres concerts, com per exemple un d’hipotètic en Mi bemoll Major (catalogat com a K. 268); un altre en Re Major (K. 271a), així com un tercer, novament en Re Major, que segons sembla hauria escrit l’any 1766, durant una estada a Versalles, i que va dedicar a la princesa Adelaida, la filla de Lluís XV. L’autenticitat real d’aquests concerts ha sigut sempre sospitosa. De fet, són cinc els que es consideren autèntics. Són els catalogats com a K. 207, 211, 216, 218 i 219.

Se sap que Mozart era un virtuós del teclat però el que potser no és tan sabut és que també va ser un excel·lent violinista. De ben jovenet era primer violí, amb el càrrec de “konzertmeister”, a l’Orquestra de la Cort de Salzburg. Això no ens ha d’estranyar, ja que el seu pare, Leopold, era expert en aquest instrument, amb el qual va adquirir fama com a pedagog i professor. Precisament, el dia que va néixer el seu Wolfgang es va publicar un mètode per a violí escrit per ell, titulat “Violinschule”, que encara és vigent a dia d’avui.

La principal aportació de Mozart al gènere d’instrument solista amb orquestra són lògicament els seus concerts per a piano. Un total de 27, escrits en un llarg període de 24 anys. És important assenyalar que amb aquesta aportació obriria un nou camí dins d’aquesta forma, convertint el piano en un autèntic instrument solista. És a dir, un diàleg entre l’instrument concertant i  l’orquestra. El solista, per fi, quedava independitzat. Poc temps més tard, Beethoven en prendria bona nota, donant més amplitud i accentuant encara més els trets mozartians.

Tornant als concerts per a violí, s’ha de dir que, malgrat haver-los compost tots cinc el mateix any, hi ha una diferència substancial entre ells que cal remarcar. Els dos primers concerts (en Si bemoll Major K. 207 i en Re Major K. 211), s’han de considerar una mena de preparació dels que vindran tot seguit. No és encara el Mozart de veritat. Serà a partir del Concert núm. 3 en Sol Major (K. 216) quan trobarem el Mozart genial. Els dos que segueixen, en Re Major (K. 218) i en La Major (K. 219), completen un cicle únic, compacte i d’una personalitat incomparable.

Cadascun d’ells té una personalitat pròpia i alhora són completament diferents entre ells, ja sigui en l’aspecte discursiu, per la seva constant invenció, la bellesa temàtica o l’originalitat tècnica. Tots tres van ser escrits amb la característica vaporositat i lleugeresa mozartiana. I, curiosament, acaben de la mateixa manera: en pianíssim, desapareixent.

Aquests concerts tenen una doble finalitat, si es vol dir així. Són obres de concert imprescindibles, però alhora també ho són per a l’estudi del violí. Com a obres de concert són incomparables, i com a peces d’estudi constitueixen un filó, que no es troba en altres obres del repertori violinístic. No és música d’alt virtuosisme però la seva interpretació suposa sempre un problema, fins i tot, si parlem de grans concertistes. Molts solistes afrontaran més còmodament un concert clarament virtuosístic que qualsevol d’aquests tres concerts de Mozart. El motiu el tenim en que l’escriptura d’aquest genial compositor no perdona, i immediatament es detecta qualsevol imprecisió.

S’ha de pensar que la tècnica de l’arc en la part solista d’aquests concerts és d’una varietat constant. Per això cal ser ràpid de reflexos per fer front a la precisió de la seva escriptura. Pel que fa a la mà esquera, tot i que la seva intervàlica sempre està col·locada al seu lloc, té girs inesperats, i cal que l’articulació sigui molt àgil i anticipativa.

No cal dir que els tres moviments lents d’aquestes obres són d’una bellesa única. L’ambient sublim i ple d’elegància és una veritable delícia. De manera especial destacaria l’Adagio del concert en Sol Major, on Mozart substitueix els oboès per flautes, demana la corda en sordina i el solista canta en el registre agut, de manera tímida i angelical. Mentrestant, l’orquestra l’envolta amb subtils tresets, que donen un toc definitiu a un moviment que considero únic.

Jordi Cervelló

Sobre el vídeo d’aquesta entrada, que trobareu més a sota:
L’enregistrament és de l’any 1954: Arthur Grumiaux, la London Symphony Orchestra i Colin Davis dirigint. El so de Grumiaux hagués agradat molt a Mozart. És transparent, clar i d’una elegancia total.

A propósito del vídeo que ilustra esta entrada, que tenéis justo aquí debajo:
La grabación es de 1954: Arthur Grumiaux, la London Symphony Orchestra y Colin Davis a la batuta. El sonido de Grumiaux seguro que hubiese gustado mucho a Mozart. Es transparente, claro y de una elegancia total.

LOS CINCO CONCIERTOS DE VIOLÍN DE MOZART

Mozart escribió cinco conciertos para violín y orquesta durante el año 1775. Los tres últimos son los más conocidos. Sin embargo, se le quieren atribuir otros conciertos, como por ejemplo un hipotético Concierto en Mi bemol Mayor (K 268), otro en Re Mayor (K 271a), así como otro igualmente en la tonalidad de Re Mayor, que parece que compuso en 1766, durante una estancia en Versalles, y que dedicó a la princesa Adelaida, hija de Luis XV. La autenticidad real de estos conciertos se ha considerado bajo sospecha y de hecho son únicamente cinco los que figuran como auténticos en el catálogo mozartiano. En concreto, són los Conciertos para violín y orquesta K 207, 211, 216, 218 y 219.

Se sabe que Mozart era un virtuoso del teclado. Lo que quizá no es tan sabido es que fue también un excelente violinista. De muy jovencito ocupó el cargo de “konzertmeister” en la Orquesta de la Corte de Salzburgo. Ello no es de extrañar ya que su padre Leopoldo fue un experto de este instrumento, con el que adquirió fama como pedagogo y profesor. Precisamente el día que nació su Wolfgang se publicaba un método de violín suyo, titulado “Violinschule”, todavía vigente en el día de hoy.

La principal aportación que Mozart realizó para instrumentos solistas con orquesta fueron lógicamente sus conciertos para piano. Un total de 27, escritos en el amplio espacio de 24 años. Es importante señalar que con esta aportación abriría un nuevo camino dentro de esta forma, convirtiendo al piano en un auténtico instrumento solista. Es decir, un diálogo entre el instrumento concertante y la orquesta. El solista quedaba independizado. Poco más tarde, Beethoven tomaría buena nota de ello, aplicando la nueva manera, dando mayor amplitud y acentuando todavía más el “descubrimiento” mozartiano.

Volviendo a los conciertos para violín es menester resaltar que a pesar de haber sido compuestos en bloque, los dos primeros (en Si bemol Mayor y en Re Mayor), hay que considerarlos como una preparación de los que vendrían después. No es todavía el Mozart de verdad. Será a partir del Concierto nº 3 en Sol Mayor K. 216 cuando encontramos al Mozart genial. Los dos que siguen, en Re Mayor K.218 y La Mayor K. 219, completan un ciclo único, compacto y de una personalidad incomparable.

Cada uno de los conciertos tiene personalidad propia y es completamente distinto al resto, ya sea en el aspecto discursivo, por su constante invención, la belleza temática o la originalidad técnica. Sin embargo, los tres están escritos con su característica vaporosidad y ligereza. Es curioso también que los tres concluyan de la misma manera: en pianissimo, desapariciendo.

Estos conciertos tienen una doble finalidad, si lo queremos decir así. Por un lado, son obras de concierto imprescindibles, que se interpretan constantemente. Però por otra parte los tres conciertos forman un corpus violinístico ideal para el progreso técnico-musical de este instrumento. No es música de alto virtuosismo, pero su interpretación es siempre un riesgo incluso para los grandes concertistas. Mozart no perdona y cualquier imprecisión se detecta inmediatamente.

La técnica de arco en estos conciertos es de una variedad constante y es menester tener unos reflejos muy rápidos debido a la precisión que su escritura requiere. También en lo relativo a la mano izquierda que, aunque siempre resulta violinístico, tiene giros inesperados y que requieren que la articulación sea muy ágil y anticipativa.

No es necesario decir que la belleza de estos tres conciertos es única. El ambiente sublime y lleno de elegancia es una verdadera delicia. De manera especial destacaría el Adagio del Concierto en Sol Mayor. Mozart curiosamente sustituye los oboes por flautas, indica que la cuerda toque en sordina, mientras el solista canta en el registro agudo, tímida y angelicalmente. La orquesta lo envuelve con constantes tresillos que le dan un toque definitivo al que considero un movimiento único.

Jordi Cervelló