El nostre Pau Casals no només va ser el més gran violoncel·lista i un dels intèrprets més excepcionals de tota la història de la música, sinó que també fou un home compromès amb els drets humans, criticat a vegades per “ficar-se” en política. Casals solia contestar: “Sóc un artista, i un artista és un home que té tot el dret de protestar contra la injustícia. L’home no es pot desentendre de les tragèdies que passen els seus semblants”.
Cal recordar que Casals es va refugiar a França, prop del Canigó, principalment per a ajudar i donar ànims als refugiats procedents de Catalunya, que van haver de fugir amb la instauració de la dictadura franquista. Casals va fer molts concerts benèfics i va ajudar econòmicament a tothom qui va poder. Es va instal·lar al poblet de Prades, rebutjant enormes ofertes que rebia principalment dels Estats Units.
Mai m’oblidarè dels seus concerts del Festival de Prades. La seva concentració, la seva manera de expressar-se… En el moment d’agafar l’arquet i començar a emetre les primeres notes, desapareixia d’aquest món. S’elevava. Era sobretot quan interpretava alguna de les Suites de Bach quan més es notava la seva transformació. La meva esposa Caterina va rebre una forta impressió quan el va sentir per primer cop. Era l’any 1961 i ja estàvem casats. Es va expressar amb aquestes paraules: “desprès d’un moment de distracció, vaig veure un home jove que tocava amb energia i amb el més bonic dels sons”. Casals tenia aleshores ja 85 anys.
Jordi Cervelló
Nuestro Pau Casals no fue solamente el más gran violonchelista y uno de los intérpretes más excepcionales de toda la historia, sinó también un hombre comprometido con los derechos humanos y criticado a veces por esta actitud. Casals solía contestar: “Soy un artista y un artista es un hombre que tiene todo el derecho en protestar contra la injusticia. Un hombre no se puede desentender de las tragedias que pasan sus seres semblantes”.
Cabe recordar que Casals se refugió en Francia, cerca del Canigó, en gran parte para ayudar i dar ánimos a los refugiados que venían de Catalunya y que tuvieron que huir por la instauración de la dictadura franquista. Casals realizó muchos conciertos de beneficiencia y ayudó económicamente a todos los que pudo. Se instaló en el pequeño pueblecito de Prades, renunciando ofertas enormes que recibía principalmente de los Estados Unidos.
Nunca olvidaré sus conciertos del Festival de Prades. Su concentración, su manera de expresarse. En el momento de coger el arco y empezar a emitir las primeras notas, desaparecía de este mundo. Se elevaba. Y era sobre todo cuando interpretava algunas de las suites de Bach cuando más se percibía esta transformación. Cuando mi esposa Caterina lo escuchó por vez primera el año 1961, estábamos ya casados y se expresó con las siguientes palabras: “después de un momento de distracción vi a un hombre joven que tocava con energía con el más bello de los sonidos”. Casals tenía entonces 85 años.
Jordi Cervelló