El Quart de Beethoven

beethoven - concert piano 4 (inici)

BEETHOVEN: Concert per a piano i orquestra núm. 4 en Sol M. opus 58

Tenia només 10 anys i ja coneixia perfectament el Concert en Sol Major per a piano de Beethoven. El meu germà Enric el treballava en profunditat i pocs anys després el va interpretar com a solista amb orquestra. M’agradava molt escoltar-lo i quan hi penso sento una mena de tristor però també una alegria i emoció especials.

Són moltes les vegades que he examinat aquesta obra i sempre penso el mateix: un missatge meravellós, elegant i profund. A més, està escrit amb el mínim imprescindible de notes. Tot és al seu lloc, normal en Beethoven. És ben curiós l’inici de l’Allegro moderato, amb la insòlita presentació del primer tema a càrrec del piano, tot sol, i amb la indicació de ‘p dolce’. La corda en pianíssim li dóna resposta i comença aleshores el Tutti orquestral. De nou el piano comença el desenvolupament, amb una altra entrada silenciosa. S’enceta aleshores un diàleg dins d’una atmosfera flotant i subtilment discreta. Ràpids tresets del solista animen el discurs, però sempre dins d’un clima eteri, que obliga els pianistes a un toc vellutat, molt difícil d’aconseguir.

Contrastarà el segón moviment Andante con moto, no gaire llarg i escrit nomès amb acompanyament de la corda. La seva forma és realment insòlita. S’inicia amb l’orquestra, fort, sec, a l’unisó i amb un ritme entretallat. El contrast amb el piano serà total. Aquest respon amb vuit compassos en legato, sota la indicació de molto cantabile. El moviment continuarà amb el mateix esquema. Forta la corda i pp el piano, fins a arribar a un punt en el que Beethoven decideix exposar el ritme entretallat en p i pp, mantenint la resposta del solista amb la mateixa delicadesa. L’efecte és extraordinari. És com si el so volgués desaparèixer. Un moment de respir de caire més aviat romàntic ens portarà a una cadència del solista realment curiosa: un llarg trino de la nota do en fortissimo s’anirà fonent per concloure en la tonalitat inicial de mi menor, mitjançant dos acords arpegiats de dominant, i en pianíssim.

Gairebé sense pausa ataca el Rondó-Vivace final, en el que Beethoven torna a introduir el vent, a més de dues trompetes i el timbal per primer cop. L’ambient és joiós, alegre i vigorós. És molt típic de Beethoven donar la volta a una obra i canviar radicalment el seu caràcter. El moviment és virtuosístic i brillant, però sense excloure un parell de moments de subtilesa i cantabilitat. Beethoven va de festa i es diverteix amb la seva característica màgia.

L’enregistrament

Aquest és un Concert del que se n’han fet centenars d’enregistraments discogràfics. En conec molts i de molt bons, lògicament. M’he decantat per recomanar el que la nostra Alicia de Larrocha va fer l’any 1984 amb el director italià nascut a Milà, Riccardo Chailly, i l’Orquestra de la Ràdio de Berlín. Per a mi és una versió extraordinària, ja sigui pel pianisme d’Alicia, la tasca del director i la resposta de l’orquestra. L’entesa entre ells és total i el resultat endevino que coincideix amb la intenció que tenia Beethoven. Aquesta interpretació és, sens dubte, un referent històric.

Jordi Cervelló

[ A partir d’1h 41′ 23” ]

Beethoven: Concierto nº 4 en Sol mayor op. 58 para piano y orquesta

Tenía sólo 10 años y ya conocía perfectamente el Concierto en Sol mayor para piano de Beethoven. Mi hermano Enric lo estudiaba en profundidad y pocos años después lo interpretaría como solista y con orquesta sinfónica. Me gustaba mucho escucharlo y cuando pienso en ello siento cierta tristeza pero también una alegría y una emoción especial.

Son muchas las veces que he examinado esta obra y siempre pienso lo mismo: un mensaje maravilloso, elegante y profundo, además del número imprescindible de notas en que está escrito. Normal en Beethoven. Bien curioso es el inicio del “Allegro moderato”, con la insólita presentación del primer tema a cargo de un solo de piano escrito bajo la indicación de “p dolce”. La cuerda en pianissimo le da respuesta y comienza el Tutti orquestal. De nuevo el piano inicia el desarrollo con otra entrada silenciosa y comienza el diálogo dentro de una atmósfera flotante y sutilmente discreta. Rápidos tresillos del solista animan el discurso pero siempre dentro de un clima etéreo que obliga a una pulsación aterciopelada, muy difícil de conseguir para los pianistas.

Contrastará el segundo movimiento “Andante con moto”, no muy extenso y escrito sólo con acompañamiento de la cuerda. Su forma es también insólita. Se inicia con la orquesta en forte, de manera seca, al unísono y con un ritmo entrecortado. El contraste con el piano será total. Éste responde con ocho compases en “legato” y bajo la indicación de “molto cantabile”. El movimiento sigue con el mismo esquema. Fuerte la cuerda y pp el piano solista hasta llegar el momento en que Beethoven decide exponer el ritmo entrecortado en p y pp, manteniendo la respuesta del solista con la misma delicadeza. El efecto es extraordinario. Es como si el sonido quisiera desaparecer. Un momento de respiro y de corte más bien romántico nos lleva a la “cadenza” del solista realmente curiosa: un largo trino de la nota “do” y en fortissimo se irá fundiendo para concluir en la tonalidad inicial de “mi menor”, mediante dos acordes arpegiados de dominante y en pianissimo.

Sin pausa ataca el “Rondó-Vivace”  final en el que vuelve a introducir el viento, además de dos trompetas y el timbal por vez primera. El ambiente es jovial, alegre y vigoroso. És muy típico de Beethoven darle la vuelta a una obra y cambiar radicalmente su carácter. El movimiento es virtuosístico y brillante pero sin excluir dos momentos muy sutiles y cantables. Beethoven va de fiesta y se divierte con su característica magia.

La grabación

Este es un concierto que se ha grabado centenares de veces, por extraordinarios pianistas. Conozco lógicamente muchas versiones pero en este caso me he decantado por una realmente lograda: la de nuestra Alicia de Larrocha, que grabó en 1984 con el director milanés Riccardo Chailly y la Orquesta de la Radio de Berlín. Para mi es extraordinaria, ya sea por el pianismo de Alicia, la labor del director y la respuesta de la orquesta. El entendimiento entre ellos es total y adivino que esta interpretación es tal cual era la intención de Beethoven. Esta grabación consituye sin duda un referente histórico.

Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s