Poques vegades he sentit una impressió tan forta escoltant una nova gravació discográfica, com la que vaig experimentar ara fa molts anys, a Roma (cap al 1959 o 1960), a casa del meu cosí Marcello Panni, cosí germà a la vegada de la meva dona Caterina. En Marcello em va fer escoltar un enregistrament recent de l’encara desconegut aleshores Sviatoslav Richter, interpretant la famosa Sonata “Appassionata” de Beethoven. Eren els anys en que el govern soviètic va permetre als seus millors concertistes actuar fora de Rússia, tant a Europa com als Estats Units. Aquella era la primera obra que escoltava de Richter, i aquests dies el record d’aquella primera impressió m’ha tornat amb tota la seva força, després d’escoltar la mateixa obra però en un enregistrament en directe d’aquella mateixa època. A través del portal de vídeos YouTube vaig descobrir fa només uns dies la memorable versió que d’aquella sonata va fer en un concert a Nova York el 1960.
Richter era diferent a tots els altres grans pianistes. De fet, tots són diferents entre ells, ja que són grans. En el cas que m’ocupa, però, la seva interpretació de la Appassionata diria que es desmarca encara més dels altres, amb un Beethoven impactant i commovedor. Ja des de els primers compassos al uníson i en pianíssim aconsegueix un misteri un punt estrany i amenaçador, sobretot quan realitza amb una calma més del que és habitual els tres grups de corxeres en el registre baix, dins d’un ritardando. Arrenca el “tempo” amb un forte subito de la mà dreta, i amb la mateixa figuració, per tornar a aturar el tempo però de manera enganyosa. Torna un altre cop a la cèl·lula inicial, amb una breu anacrusa i un fortissimo subito a base de negres sincopades i d’una gran violència, passatge que repeteix dos cops més. Quina introducció! És l’emoció retinguda. Desprès d’aquesta meravellosa primera pàgina , segueix amb el desenvolupament i amb la seva inseparable forma sonata. Richter realitza una autèntica creació d’aquesta singular introducció. El seu atac repentí del piano al forte o fortissimo, en contrast amb els suaus pianissimos d’un to suau i una mica suplicant, ens trasllada a la més autèntica imatge de Beethoven. Com si fóssim davant seu.
La Sonata segueix amb l’Andante con moto, calmat i consolador, per tornar de nou a la tempesta en l’Allegro ma non troppo final. Sobre aquest darrer moviment, sempre m’he preguntat: volia Beethoven realment que fos “ma non troppo”, quan la seva escriptura es una mena de “moto perpetuo” que culmina amb un Presto encara més ràpid i excitat? Richter i molts altres pianistes opten per un tempo clarament d’Allegro molto sense contemplacions. El pianista ucraïnès, a més, interpreta aquest moviment amb una força inusitada. Qui ho escolta està immers en un “què està passant” constant fins als tres contundents acords finals. Un cop acabada la sonata et vénen ganes de respirar profundament…
Jordi Cervelló
SVIATOSLAV RICHTER y la “APPASSIONATA”
Pocas veces he sentido una impresión tan fuerte escuchando una nueva versión discográfica como la que experimenté hace años en Roma (hacia 1959 o 1960), en casa de mi primo Marcello Panni, primo hermano de mi esposa Caterina. Marcello me hizo escuchar una grabación reciente del entonces todavía desconocido Sviatoslav Richter, interpretando la famosa Sonata “Appassionata” de Beethoven. Eran los años en que el gobierno soviético permitía a sus mejores concertistas actuar fuera de Rusia, en Europa y los Estados Unidos. Era la primera obra que escuchaba a Richter y estos días el recuerdo de aquella primera escucha ha vuelto a mi mente, mi oído interno, con mucha fuerza. La impresión que tuve entonces ha vuelto de nuevo gracias a la grabación que encontré en el portal de vídeos YouTube, de una interpretación en directo de Richter de dicha sonata, en Nueva York, en 1960. Agradezco a quien haya tenido la idea de colgar esta grabación en YouTube, desconocida para mi y para tantos otros.
Richter era distinto de todos los otros grandes pianistas. De hecho, todos son distintos y por ello grandes. Pero en el caso que me ocupa, el de su interpretación de la Appassionata, yo diría que Richter se desmarca todavía más, con su Beethoven realmente impactante y conmovedor. Ya en los primeros compases al unísono y en pianissimo consigue un misterio algo extraño que se convertirá en amenazador, cuando realiza con una calma sutil y precisa los tres grupos de corcheas en el registro bajo dentro de un ritardando. Arranca el “a tempo” con un forte súbito de la mano derecha, con la misma figuración, para volver a detener el tempo pero de manera engañosa. Recoge otra vez la célula inicial con una breve anacrusa y un fortissimo súbito a base de negras sincopadas y de gran violencia, pasaje que repite dos veces más. Es la ley del contraste que ocupa la primera página de la introducción. Luego empieza ya el desarrollo con mayor sosiego y siguiendo el esquema de la forma sonata. Richter realiza una auténtica creación de la singular introducción. Su ataque súbito en forte y fortissimo en contraste con los pianissimos suaves y de un tono suplicante nos traslada a la más auténtica imagen de Beethoven. Estamos frente a él.
La Sonata sigue con el Andante con moto, calmado y consolador, para volver de nuevo a un clima tempestuoso con el tercer movimiento “Allegro ma non troppo”. Y sobre este movimiento siempre me he preguntado: ¿quería Beethoven realmente que fuera “ma non troppo”, cuando su escritura es una especie de “moto perpetuo” que culmina con un Presto todavía más rápido y excitado? Richter y muchos otros pianistas optan por un tempo claramente de Allegro molto, sin contemplaciones, y en el caso de Richter con una fuerza inusitada. Quien lo escucha se ve inmerso en un “que está pasando” constante hasta que llegan los tres contundentes acordes finales. Una vez terminada la sonata tienes la necesidad de respirar profundamente.
Jordi Cervelló
Jordi Cervelló 