Els ocells han estat una part molt important de la meva vida. De fet, la majoria de compositors no han estat indiferents als seus cants, refilets o vocalitzacions. El compositor francès Paul Dukas els definia com uns “grans mestres”.
Vivaldi fou un dels primers en utilitzar-los. En el seu concert per a flauta conegut com Il cardellino (La cadernera), imita el so d’aquesta au. A més, a L’estiu de Les quatre estacions imita el cucut, la tòrtora i, de nou, la cadernera. No cal dir que Beethoven, en la seva Pastoral, fa una magistral descripció de la natura, introduïnt els ocells en el segon moviment de la simfonia, l’Andante molto mosso, imitant el rossinyol, la guatlla i el cucut, que són representats simultàniament per la flauta, l’oboè i el clarinet. Molts més exemples es podrien esmentar, en especial en obres del període romàntic, fins arribar a la figura del francès Olivier Messiaen, que va utilitzar el cant dels ocells en nombroses obres seves, amb una certa predilecció per la merla, que es converteix en un element essencial en el seu famós Quatuor pour la fin du temps. Messiaen es considerava tan ornitòleg com compositor.
Efectivament, “uns grans mestres”, com deia Dukas, sobretot pel que fa als registres aguts i sobre-aguts. Gairebè sempre, si parlem de música, són imitats per la flauta, l’oboè, el clarinet, de vegades pel fagot, i d’una manera especial pel violí, ja sigui sol o formant part de la família de l’orquestra simfònica. Que els ocells han estimulat als compositors és més que evident. Són els animals més “musicals” de la natura, i no només per les seves inimitables vocalitzacions i refilets absolutament particulars, sinó també i sobretot per la qüestió rítmica. Els ritmes són tan variats i sorprenents que ocuparien tot un tractat, de mai acabar…
Encara un darrer exemple, d’una obra del Romanticisme que trobo genial i molt important. Es tracta del tercer moviment del Concert per a violí i orquestra de Felix Mendelssohn, l’Allegro molto vivace. Ja només començar aquesta part del concert, el violí solista fa d’ocellet, amb un senzill arpegiat de semicorxeres ascendent. Li serveix com a introducció del tema principal, que és una claríssima evocació virtuosística d’un ocellet cantaire. Tot el moviment, incloent-hi la fusta (flautes, oboès, clarinets i fagots), i la corda sencera, és com una persecució contrapuntística, amb constants preguntes i respostes, en un clima que respira natura per tots els costats. El concert, que està escrit en la tonalitat de mi menor, aquí es converteix en Mi Major gràcies a aquest moviment festiu, alegre i d’un enginy únic.
Jordi Cervelló
LOS PÁJAROS (1)
Los pájaros han sido siempre una parte muy importante de mi vida. De hecho, la mayoría de compositores no han sido indiferentes a sus cantos, gorgojeos, vocalizaciones… Ya el compositor francés Paul Dukas los definía como unos “grandes maestros”.
Vivaldi fue uno de los primeros en utilizarlos. En su concierto para flauta conocido como “Il cardellino” imita el sonido del jilguero, así como en ‘El Verano’ de ‘Las cuatro estaciones’ imita el cuclillo, la tórtola y de nuevo el jilguero. La famosa ‘Pastoral’ de Beethoven, con su magistral descripción de la naturaleza, los introduce en el segundo movimiento ‘Andante molto mosso’, imitando el ruiseñor, la codorniz y el cuclillo, que son representados simultáneamente por la flauta, el oboe y el clarinete.
Muchos ejemplos se podrían mencionar, en especial de obras del período romántico, hasta llegar a la figura del francés Olivier Messiaen, que utilizó sus cantos en numerosas composiciones y que tenía una cierta predilección por el mirlo, elemento esencial en su famoso ‘Quatuor pour la fin du temps’. Messiaen se consideraba tan ornitólogo como compositor.
Efectivamente, “unos grandes maestros”, como decía Dukas, sobre todo para los registros agudo y sobreagudo. Como ya hizo Beethoven en su ‘Pastoral’, los instrumentos preferidos para evocar a los pequeños “maestros” son la flauta, el oboe, el clarinete, también el fagot y sobre todo el violín, ya sea solo, como dentro de la orquesta sinfónica. Que los pájaros cantores han estimulado a los compositores es más que obvio. Son los animales más “musicales” de la naturaleza y no solamente por sus inimitables vocalizaciones y gorgojeos, absolutamente particulares, sino también y sobre todo por la abundancia rítmica. Los ritmos son tan variados y sorprendentes que ocuparían un tratado sobre el ritmo, inacabable.
Sólo me referiré a un ejemplo más, esta vez de una obra del romanticismo, como es mi querido ‘Concierto para violín y orquesta’ de Felix Mendelssohn y su tercer movimiento ‘Allegro molto vivace’. Éste ya se inicia con el violín solista imitando un pajarito tan solo con un simple y rápido arpegiado ascendente de cuatro semicorcheas. Le servirá como introducción del tema principal, que para mi es una clarísima evocación virtuosística de una pajarito cantor. Todo el movimiento, incluyendo la madera (flautas, oboes, clarinetes y fagots), junto a la cuerda entera, viene a ser como una persecución contrapuntística, con sus constantes preguntas y respuestas, en un clima que respira naturaleza durante todo el movimiento. El concierto, escrito en la tonalidad de mi menor, se convierte en este movimiento final en un Mi Mayor festivo, alegre y de un ingenio único.
Jordi Cervelló
Retroenllaç: Els ocells (i 2) | Jordi Cervelló