Il trillo del diavolo

El somni de Tartini, per Louis-Léopold Boilly (1824)

El somni de Tartini, per Louis-Léopold Boilly (1824)

En un escrit anterior, dedicat al violinista i compositor Antonio Bazzini i de manera especial a les sonates per a violí i piano, lamentava el cercle tancat en que es mouen els violinistes en quant al repertori, en la que es feia esment a la famosa sonata de Tartini coneguda com Il trillo del diavolo. Aquesta partitura és un dels millors exemples del barroc, possiblement el més atrevit i diria que el més original.

Va ser a Itàlia on es va produir el gran progrés de la tècnica violinística, ja a partir d’Arcangelo Corelli (1653-1713), al que siguirien els Bonporti, Geminiani, Vivaldi, Veracini, Locatelli, fins arribar a Giuseppe Tartini. Després d’aquest últim encara vindrien dos noms més d’extrema importància: Gian Battista Viotti (considerat el fundador de la escola moderna de violí) i Niccolò Paganini, ambdós a cavall dels segles XVIII i XIX.

Trobo de vital importància assenyalar que tots aquests violinistes-compositors, que van coincidir en la seva època amb els famosos constructors de violins, tant de Cremona i Brescia, com de Venècia i Nàpols. Instruments que a dia d’avui, tot i que en alguns casos ja han passat 400 anys, segueixen donant un so únic i són els que els grans solistes segueixen utilitzant.

La coincidència entre constructors i violinistes-compositors del Barroc era total. El gran Stradivari va néixer l’any 1648 i morí el 1737, mentre que el seu mestre Nicola Amati, visqué entre el 1596 i el 1684. No hi ha dubte que aquests instruments varen ser motiu d’inspiració per als millors violinistes, alguns dels quals es van convertir en compositors. Amb unes eines tan perfectes era lògic que hi hagués aquesta duplicitat.

Giuseppe Tartini va ser un d’ells. Havia nascut a Pirano (prop de Venècia) l’any 1692, i va morir a Pàdua el 1770. Va ser un gran concertista, que l’any 1726 va fundar una escola de violí a Pàdua, on anaren violinistes de tot Europa.

Pel que fa al seu catàleg compositiu, destaque els seus Concerti Grossi, els concerts per a violí, quartets i, especialment, sonates per a diversos instruments, d’entre les quals destaca l’anomenada Il trillo del diavolo, una obra única que té la seva història. Tartini la va escriure fruit d’un somni, ni més ni menys que amb el dimoni. Segons paraules del mateix compositor: “Vaig somniar que feia un pacte amb el diable, a canvi de la meva ànima. Li vaig deixar el violí a veure si el podia tocar i la meva sorpresa va ser enorme quan vaig poder escoltar una sonata meravellosa, interpretada amb tant d’art com intel·ligència. Em vaig sentir extasiat, transportat. Immediatament vaig agafar el violí amb la intenció de retenir la impressió del meu somni, però em va ser del tot inútil. Tan sols vaig poder recollir una part”. Tot i així, Tartini va reconèixer que era la millor obra que mai havia escrit. L’abundància de trinos la converteix en una peça única. És sabut que Tartini va publicar diversos tractats d’importància. Un d’ells, publicat a París l’any 1771 sota el títol de Traité des agréments de la musique, tracta precisament sobre l’ornamentació, ja siguin mordents, trinos, grupets ascendents i descendents, tremolos, etc., i no és d’estranyar que Tartini escrivís una obra plena d’aquests elements, fins a aquell moment utilitzats amb precaució. La seva obra, llevat del meravellós moviment introductori, que conté una melodia molt expressiva, i de dos breus moments reflexius, es desenvolupa en un clima virtuosístic, on apareixen un munt d’appogiature i ràpids trinats. Cal dir, però, que a la difusió d’aquesta peça va influir l’encertadíssima ‘cadenza’ que va escriure’n el gran violinista Fritz Kreisler, que enalteix la partitura amb una successió constant de grupets trinats en doble corda, fins arribar a una gran amplitud.

Tartini (Padua) - Foto d'Igor Fedotenkov

Tartini (Pàdua) – Foto d’Igor Fedotenkov

L’obra està enregistrada per quasi tots els grans violinistes que apareixen al portal YouTube. L’he sentit sempre, ja des de ben jovenet, i sempre ha estat una de les meves obres preferides. De fet, tots els grans violinistes la toquen amb gran qualitat, ja que l’obra dóna molt de si. Després de sentir diverses versions, aquesta vegada m’inclino per la del violinista Ivry Giltlis, amb l’acompanyament de Shuku Iwasaki al piano. Gitlis és un violinista de vegades un xic desconcertant però aquí interpreta l’obra de manera genial. Li dóna un to místic, amb uns relleus insòlits, i aplica una dinàmica d’extraordinària originalitat. Per a mi és una versió antològica.

Jordi Cervelló

IL TRILLO DEL DIAVOLO

En un escrito anterior, dedicado al violinista Antonio Bazzani y de manera especial a las sonatas para violín y piano, lamentaba el círculo cerrado en el que se mueven los violinistas en cuanto al repertorio. Ya entonces mencionaba la famosa sonata de Tartini, conocida como ‘Il trillo del diavolo’. Esta pintura es uno de los mejores ejemplos del barroco, y posiblemente el más atrevido y original. 

Fue en Italia donde se produjo el gran progreso de la técnica violinística, ya a partir de Arcangelo Corelli (1653-1713), que seguiría luego con los Bonporti, Geminiani, Vivaldi, Veracini, Locatelli, hasta llegar a Tartini. Luego aún vendrían otros dos nombres ilustres como los de Gian Battista Viotti (considerado el fundador de la escuela moderna del violín) y Niccolò Paganini, ambos entre los siglos XVIII y XIX.

Creo esencial señalar que todos estos violinistas-compositores, en cuanto a época, coincidieron con los grandes constructores de violines,  tanto los de Cremona y Brescia, como los de Venecia o Nápoles. Instrumentos que aún hoy, algunos con 400 años de existencia, continúan en perfectas condiciones y son utilizados por los mejores violinistas. 

La coincidencia entre constructores y violinistas-compositores del período barroco era total. El gran Antonio Stradivari había nacido en el año 1648 y muerto en 1737, mientras que su maestro Nicola Amati vivió entre 1596 y 1684. No hay ninguna duda que estos instrumentos han sido motivo de inspiración para los mejores violinistas, ya que algunos de ellos llegaron a convertirse en compositores. No es extraño que con unas herramientas tan perfectas se produjera esta duplicidad. 

Giuseppe Tartini fue uno de ellos. Nacido en Pirano (cerca de Venecia) en 1692 y muerto en Padua en 1770, fue un gran concertista y en 1726 fundó una Escuela de violín en Padua, a la que acudieron violinistas de toda Europa. En relación a su catálogo compositivo, destacan sus ‘concerti grossi’, los numerosos conciertos para violín, las sonatas para diversos instrumentos, entre las que destaca de manera especial la titulada ‘Il trillo del diavolo’, que tiene su historia.

La escribió a raíz de un sueño que tuvo ni más ni menos que con el demonio. Según palabras del mismo Tartini: “Soñé que hacía un pacto con el diablo a cambio de mi alma. Le dejé el violín para ver si lo podía tocar y mi sorpresa fue enorme al escuchar una sonata maravillosa, interpretada con tanto arte e inteligencia. Me sentí extasiado, transportado. Al despertar cogí el violín con el fin de retener la impresión de mi sueño pero fue inútil. Solamente pude recoger una parte.” A pesar de ello, Tartini reconoció que era la mejor obra que jamás había escrito. 

La abundancia de trinos hacen de esta una pieza única. Se sabe que Tartini publicó diversos tratados de una gran importancia. Uno de ellos, el editado en París en 1771 bajo el título de ‘Traité des agréments de la musique’, trata precisamente de la ornamentación: mordentes, trinos, grupos de notas ascendentes y descendentes, tremolos, etc. No es de extrañar, pues, que Tartini escribiera una obra llena de estos elementos, hasta ese momentos utilizados con precaución. Esta sonata, exceptuando el maravilloso movimiento introductorio ‘Larghetto affettuoso’, que contiene una melodía muy expresiva, y otros dos breves momentos reflexivos, se desarrolla en un clima virtuosístico, donde aparecen un continuo de apoyaturas y rápidos trinos, además de un invento realmente espectacular: un largo trino en dobles cuerdas – el auténtico trino del diablo – que repite en dos ocasiones.

Es importante señalar que a la difusión de esta obra influyó la acertadísima “cadenza” escrita por el gran violinista Fritz Kreisler que potencia y amplifica la partitura. 

He escuchado diversas versiones de esta famosa partitura a cargo de grandes solistas que aparecen en YouTube. Me he inclinado por la versión del violinista Yvri Gitlis, acompañado al piano por Shuku Iwasaki. Gitlis es un intérprete a veces desconcertante, pero en esta ocasión toca la obra de manera genial, dándole un tono místico, unos contrastes insólitos y una aplicación dinámica de extraordinaria originalidad. Para mi es una versión antológica.

Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s