Quadres per a una exposició

Mússorgski, l'any 1874

Mússorgski, l’any 1874

Fa uns messos vaig dedicar un article en aquest blog sobre Una nit a la Muntanya Pelada de Modest Mússorgski, en el que defensava la versió original en comparació amb la que va fer el seu amic i col·lega Rimski-Kórsakov, que vol ser més “correcta” en tots els aspectes. Jo vaig dir que li va fer un flac favor, ja que amb la seva aportació l’obra perdia força, originalitat i el caràcter rebel i quasi salvatge de Mússorgski.

És realment curiós que el més original del compositors russos hagi sigut objecte de tanta manipulació en les seves partitures més representatives. Mússorgski, que formava part del Grup del Cinc, juntament amb Rimski-Kórsakov, Balakirev, Cui i Borodin, era molt diferent als seus col·legues, i amb el temps s’hi es va distanciar. Mússorgski volia llibertat estètica, i escriure el que realment sentia, sense preocupar-se de formulismes. No li agradaven els embelliments gratuïts ni les vaguetats ornamentals. No va voler ni tan sols completar els seus coneixements per por de perjudicar l’originalitat de pensament. Era un veritable rebel però alhora un compositor absolutament autèntic.

El dibuix de Hartmann que va inspirar 'La gran porta de Kiev' de Mússorgski

El dibuix de Hartmann que va inspirar ‘La gran porta de Kiev’ de Mússorgski

El seu catàleg és més aviat reduït i són justament les tres obres més importants que va escriure les que han sigut objecte de més manipulacions. El meravellós Borís Godunov, la gran òpera russa, que es va estrenar el 1874 i de la qual Rimski-Kórsakov va realitzar-ne una orquestració al·legant “deficiències tècniques”. També Xostakóvitx va fer una altra versió, que es va publicar el 1963. Tot i així, aquests últims anys la tendència a Europa és fer-ne la versió original. Després vindria la ja comentada Una nit a la muntanya pelada, i la tercera seria Quadres per a una exposició, per a piano. D’aquesta partitura se n’han fet les més diverses modificacions, a més de diversos arranjaments simfònics, ja siguin en la seva totalitat o en alguns dels moviments per separat.

Pel que fa a l’obra pianística, Mússorgski coneixia perfectament el piano. Era el seu instrument i es va distingir com un bon acompanyant de lied. Que els seus Quadres tinguin passatges incòmodes per a l’intèrpret és lògic amb un tipus tan especial com ell. D’altra banda, la correcció en l’escriptura no era pas la seva preocupació principal. Per exemple, la versió de Horowitz, tot i els seus canvis d’ordre tècnic, amb algun detall musical afegit, sempre dins de l’esperit del compositor, estan fets amb respecte i sense alterar el contingut expressió.

Primera edició de 'Quadres d'una exposició'

Primera edició de ‘Quadres d’una exposició’

En relació a les transcripcions orquestrals, n’hi ha diverses, però destaca per damunt de totes la que va escriure Maurice Ravel, un veritable tractat d’instrumentació. Evidentment, Ravel va fer aquest meravellós treball, no pas per demostrar que els Quadres tinguessin més sentit en la seva versió simfònica. Estic més que segur que el gran compositor francès sempre va pensar que la versió original per a piano era insubstituïble, que era la que volia Mússorgski, i per tant la de veritat. La versió de Ravel és un exemple magistral que tots els compositors coneixem. És difícil trobar una transcripció d’una obra pianística per a orquestra amb la genialitat i precisió com la que va escriure el francès. Tots nosaltres tenim la partitura de Ravel sobre els Quadres, on podem comprovar com la seva versió coincideix amb l’original per a piano. No cal dir que no té preu, com a exercici d’instrumentació, comparar la versió pianística amb la poderosa orquestració que en va fer Ravel. Tot i així, sempre que escolto els Quadres ho faig en la versió de piano. D’aquesta manera em sento més proper a Mússorgski. El so del piano és insubstituïble. Horowitz, Richter i altres grans pianistes van fer versions admirables. Jo proposo Horowitz, per ser una de les primeres del més alt nivell. Naturalment que la de Richter també és meravellosa.

Jordi Cervelló


CUADROS PARA UNA EXPOSICION

Hace unos meses dediqué un artículo en este apartado sobre ‘Una noche en el Monte Pelado‘ de Modest Mussorgsky, en el que defendía la versión original en comparación con la que reelaboró su colega y amigo Rimsky Kórsakov, para convertirla en una obra más “correcta” en todos los aspectos. Ya dije entonces que le hizo un flaco favor ya que con la nueva versión la partitura perdía fuerza, originalidad y el carácter rebelde y casi salvaje de Mussorgsky.

Resulta realmente curioso que el más original de los compositores rusos haya sido objeto de tanta manipulación en sus mejores y más representativas partituras.

Mussorgsky, que formaba parte del Grupo de los Cinco, junto con Rimsky Kórsakov, Balakirev, Cui y Borodin, era muy distinto a sus colegas y con el tiempo se distanció de ellos. Mussorgsky quería libertad estética y escribir lo que realmente sentía, sin preocuparse de formalismos. No le gustaban los embellecimientos gratuitos ni tampoco las vaguedades ornamentales. Ni tan siquiera quiso completar sus conocimientos técnicos por miedo a perder originalidad de pensamiento. Era un verdadero rebelde pero a la vez un compositor absolutamente auténtico.

Su catálogo es más bien reducido y son justamente las tres obras más importantes que escribió las que sufrieron no pocas manipulaciones: empezando con su maravilloso “Boris Godunov”, la gran ópera rusa que se estrenó en 1874. Rimsky Kórsakov realizó una nueva instrumentación alegando “deficiencias técnicas”. También Shostakóvich preparó otra versión que fue publicada en 1963. Actualmente, sin embargo, aunque todavía predomina la versión de Rimsky, se va imponiendo la versión original del gran compositor. Después vendría La noche en el monte pelado, que ya comenté, y la tercera obra serían los ‘Cuadros para una exposición” para piano, de la que se han hecho las más diversas modificaciones, además de arreglos para gran orquesta, ya sea en su totalidad o movimentos por separado .

Por lo que se refiere a la obra pianística, Mussorgsky conocía perfectamente el piano. Era su instrumento y se distinguió como un buen acompañante de lied. Que sus ‘Cuadros’ tengan pasajes incómodos para el intérprete era lógico en una persona tan especial. Una escritura correcta podía hallarse lejos de su principal preocupación, como era el mensaje que tenía clavado en su mente. Por ejemplo, la versión de Horowitz, a pesar de sus cambios de orden técnico, además de algún detalle musical siempre en el espíritu del compositor, están realizados con respeto y sin alterar el contenido expresivo.

Por lo que se refiere a las transcripciones orquestales existen varias, además de la que escribió Ravel, sin duda la más lograda. El gran compositor francés convierte la obra en un tratado de orquestación único. De todas formas estoy seguro de que Ravel consideraba el original para piano como insustituible, a pesar de que su genial versión para orquesta acrecienta el interés hacia esta obra. Los compositores consideramos su transcripción orquestal como un ejemplo a seguir y pienso que no hay compositor que no tenga esta partitura, en la edición que contiene además la versión original de piano y que aparece en la parte baja de la partitura.

Horowitz, Richter y otros grandes pianistas realizan versiones magistrales de esta obra. Yo propongo la de Horowitz, por ser una de las primeras al más alto nivel. Naturalmente que la de Richter es también maravillosa.

Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s