Darrerament he dedicat dos articles al gran compositor rus Modest Mussorgski, músic genial i component del Grup dels Cinc. Sempre m’he sentit atret per la música russa, de Glinka a Stravinski, Prokófiev o Xostakóvitx, dels quals conservo un bon nombre de partitures. No fa gaire vaig escoltar ‘En les estepes de l’Àsia Central’, de Borodin. És una obra que he sentit centenars de vegades i per la qual tinc una predilecció especial. També vaig recuperar l’obertura que Glinka va escriure per a la seva òpera Ruslan i Liudmila. Són obres que em fascinen des que era petit. Per aquest motiu m’he decidit a escriure una petita història de la música russa, des de Glinka, considerat el pare de l’escola russa.
He de dir que per a l’elaboració d’aquest article he comptat amb la col·laboració de la meva esposa Caterina, gran coneixedora de la història i persona amb qui tantes vegades hem fet treballs conjuntament.
“El poble ha creat la música -deia Glinka-, i nosaltres som uns arregladors al seu servei“.
En efecte, fins al s. XVII la música a Rússia va ser principalment popular i religiosa. Els enormes territoris que constituïen l’Imperi Rus, i que foren envaïts al segle VII per eslaus, van conèixer a partir del s. XIX un període de plenitud cultural i artística, degut primer a la influència de les nombroses colònies gregues que, des de Crimea i el Mar Negre van penetrarfins més enllà de Kiev i després de Bizanci.
Els bizantins, a més de convertir els russos al cristianisme, els van introduir a la pràctica de les arts, la pintura i la música. Els segles XI i XII van donar una empenta sobre aquella cultura que les invasions dels tàrtars i, més endavant, la intransigència de l’Església Ortodoxa van reduir a un no res, i hauria desaparegut del tot si molts dels seus elements no s’haguessin conservat gràcies a la seva tradició popular.
L’any 1547 Ivan el Terrible va crear l’Imperi Rus i es va fer coronar com a tsar de totes les Rússies. A la seva mort, va seguir un període de lluites i desordres, fins a l’arribada al tron de la dinastia dels Romanov, l’any 1613.
El primer tsar de la dinastia, Mikhail Fiodorovic, que va regnar entre 1613 i 1645, va començar a obrir Rússia a les influències occidentals. La cosa va anar a pitjor amb el seu fill, Alexei Mikailovic i la segona dona d’aquest, Natalia Narichkina. I pel que fa a la música, es va admetre a la cort una companyia de músics, cantors i ballarins dirigida pel pastor alemany Johann Gottfried Gregory. Aquest, el 1672, va muntar amb aquella companyia un gran espectacle teatral titulat El llibre d’Ester segons la Bíblia. La iniciativa va agradar i l’any següent Gregory va muntar un altre espectacle: Orfeo i Eurídice. L’èxit fou total i des d’aleshores l’alta societat russa ja no va voler prescindir mai del teatre ni de la música.
L’any 1682 va pujar al tron Pere Alexievic, conegut com a Pere El Gran. Decidit a modernitzar Rússia i a explotar el seu gran potencial, el jove tsar va introduir reformes en tots els sectors de l’estat. Va crear indústries, va promoure la investigació científica i va reformar l’exèrcit i l’armada segons models europeus. Per fi, el 1703, inicià la construcció d’una nova capital, Sant Petersburg, situada al Golf de Finlàndia. La ciutat va suposar per a Rússia una sortida al Mar del Nord, i la seva presència en la política europea.
En l’àmbit cultural, Pere va promoure les arts, les lletres i també la música. Músiques de Corelli, Tartini i Telemann eren les més escoltades en les reunions lúdiques sota el nom d’assemblees, organitzades pel tsar. Però va ser la seva neboda, Anna Ivanovna, que va regnar entre 1730 i 1740, la que va introduir a la cort els músics italians. Després d’un gran èxit obtingut per una companyia italiana durant les festes de la seva coronació, la tsarina decideix reclutar a Itàlia els músics de la Capella Imperial. L’any 1733 es va poder escoltar a la cort russa la primera òpera ‘buffa’ italiana: ‘La serva padrona’, de Pergolesi. Tres anys després fou contractat per dirigir la Capella el compositor napolità Francesco Araia. Va estar-se 25 anys a Rússia, i el seu període més important cal situar-lo entre els anys 1741 i 1759, sota el regnat d’Elisabeta Petrovna (filla de Pere El Gran). Araia va tenir l’encert d’utilitzar en les seves òperes temes populars russos, fet que tindria una gran importància en la creació d’una música autènticament russa. A més, va compondre la música de Cefalo i Procris, sobre llibret d’Alexandre Sumorakov, la primera òpera cantada en rus.
El fill d’Elisabeta, Pere III, s’havia casat amb la princesa alemanya Sofia Frederica Augusta d’Anhalt-Zerbst que, quan va convertir-se a la religió ortodoxa, va adoptar el nom de Caterina. Després de la mort violenta del seu marit, regnaria com a Caterina II.
Gran admiradora de la cultura francesa, la tsarina va voler introduir-la al seu país, fet que va aconseguir, fins al punt que el francès es va convertir en l’idioma de l’alta societat russa. Valorava molt les idees dels enciclopedistes francesos i va tenir correspondència amb Voltaire, D’Alembert i Diderot, del qual va adquirir la biblioteca que li va deixar fins al final de la seva vida.
Es va començar a escoltar a la cort la música francesa però els compositors italians van seguir dominant el panorama durant encara un temps, amb noms famosos com Galuppi, Traetta, Paisiello -que va escriure per requeriment de la tsarina el seu Barbiere di Siviglia-, Sarti, Martini o Cimarosa. Al darrer terç del segle van aparèixer alguns compositors russos, que produïen bàsicament ‘vaudevilles’, és a dir, comèdies amb números musicals. Van ser els predecessors de Glinka i just és esmentar els seus noms: Ablassimov, Matinski, Pachkevitc i, especialment, Fomin Evstiguei Ipatovic Fomin. Havia nascut a Sant Petersburg el 5 d’agost de 1761. Va estudiar música a l’Acadèmia de Belles Arts i quan va acabar els estudis va ser enviat a Bolonya per perfeccionar-se amb el pare Martini. Tornà a Rússia el 1786. Se li coneixen obres simfòniques i vocals, i també va participar en la composició de diverses òperes. Quatre són molt probablement del tot seves: Boieslav, l’heroi de Novgorod, amb llibret de Caterina II; Els cotxers a l’estació; Els americans i la seva obra mestra, Orfeu i Eurídice.
Va ser amb l’arribada de Mikhaïl Glinka (1804-1857) que comença el que serà la veritable revolució musical. Glinka va rebre classes de piano del gran pianista irlandès John Field, entre 1817 i 1822. Va estudiar harmonia i contrapunt amb Karl Meyer i violí amb Joseph Bohm. Tot i així, va seguir sent un compositor afeccionat i autodidacta, com altres compositors russos. Glinka va ser funcionari de l’Administració de Transports i gràcies a la seva gran cultura es va posar en contacte amb intel·lectuals de Sant Petersburg. Té amistat amb el gran poeta Alexander Puxkin (1799-1837) i també amb el poeta polonès Adam Mickiewicz (1798-1855). L’any 1828, per motius de salut, va passar tres anys a Itàlia, vivint a Milà, Roma i Nàpols. Va sentir gran entusiasme per Bellini i Donizetti. També va conèixer l’editor Ricordi. Va ser aleshores quan va decidir dedicar-se exclusivament a la música, i escriure òperes russes assimilant el ric folklore rus amb una harmonia específicament russa. De nou al seu país, pren la iniciativa de crear una Òpera Nacional. Glinka, que de petit vivia al camp i tenia contacte directe amb la pagesia i la natura, va respectar i admirar sempre la música popular. Li agradava escoltar els cors dels servents de casa dels seus pares i va compondre molts temes propis que no es distingien dels reals. Al seu gran interès per l’origen d’una entitat nacional hi va influir i molt la victòria sobre Napoleó l’any 1812.
El mateix tsar Alexandre I va desenvolupar projectes d’abolició de la servitud, ajuda a la pagesia i també de desenvolupament de les arts. La primera obra mestra de Glinka és Una vida pel tsar. La va escriure dos anys després de la seva tornada d’Itàlia. Concretament entre els anys 1830 i 1834. Representa una mediació entre la cultura musical internacional i la russa. La seva estrena va tenir lloc el 27 de novembre de 1836 i va ser un gran triomf per al seu autor. Tot seguit va començar una altra òpera: Ruslan i Liudmila, sobre un poema de Puixkin. Va tardar uns cinc anys en compondre aquesta nova òpera. Es va estrenar el 9 de desembre de 1842. Les seves innovacions, però, van ser mal interpretades. La trama es desenvolupava a la Rússia pagana del segle IX. La reacció del públic no va ser bona, tot i que l’òpera, allunyada de les escoles francesa i italiana, representa un avanç pel que fa a una música pròpiament russa. Dos anys després, Glinka va decidir fer un llarg viatge per Europa, que tindria lloc entre 1845 i 1847. Primer aniria a París, on va conèixer Berlioz, i després viatjà a Espanya, per conèixer la música tradicional espanyola, que influiria en dues obres orquestrals notables: la ‘Jota aragonesa’ i ‘Records d’una nit d’estiu a Madrid’.
BREVE HISTORIA DE LA MÚSICA EN RUSIA
Recientemente he dedicado dos artículos al gran compositor ruso Modest Moussorgsky, músico genial y uno de los componentes del “Grupo de los Cinco”. Siempre me he sentido atraído por la música rusa, desde Glinka hasta los Stravinsky, Prokofiev y Shostakovich, de los que conozco un buen número de partituras. Hace poco escuché una obra muy querida como es “En las estepas del Asia Central” de Borodin, página que conozco de cuando era pequeño. Y también recientemente he escuchado de nuevo la famosa obertura que escribió Glinka para su ópera “Ruslan y Lyudmila”, Son obras que siempre me han fascinado. Y este es el motivo por el cual me he decidido hacer un poco de historia de lo que fue la música clásica a partir de Mijaíl Glinka considerado el padre de la escuela rusa. Debo decir que en este artículo ha colaborado mi esposa Caterina, gran conocedora de la historia y con la que tantas veces hemos realizado artículos conjuntamente.
“El pueblo ha creado la música – declaró Glinka – y nosotros somos unos arregladores a su servicio”.
En efecto, hasta el siglo XVII, la música en Rusia fue principalmente popular y religiosa.
Los vastos territorios que constituirían el Imperio Ruso, y que fueron invadidos en el siglo VII por los eslavos, conocieron a partir del siglo IX un período de plenitud cultural y artística, debido a la influencia de las numerosas colonias griegas que, desde Crimea y el Mar Negro, penetraron hasta más allá de Kiev, y después de Bisanzio.
Los bizantinos, además de convertir a los rusos al cristianismo, los introdujeron en la práctica de las artes, la pintura y la música. Los siglos XI y XII vieron el auge de aquella cultura que, las invasiones de los tártaros y, más tarde, la intransigencia de la Iglesia Ortodoxa, redujeron a nada, y que habría desaparecido del todo si muchos de sus elementos no se hubieran conservado en la tradición popular.
En 1547, Ivan el Terrible creó el Imperio Ruso haciéndose coronar com zar de todas las Rusias. A su muerte siguió un período de luchas y desórdenes hasta la llegada al trono de la dinastía de los Romanov, en 1613.
El primer zar de la dinastía, Mikail Fiodorovic que reinó entre 1613 y 1645 empezó a abrirse a las influencias occidentales. La cosa fue a más bajo su hijo Alexei Mikailovic y la segunda esposa de éste Natalia Narichkina. Por lo que a música se refiere, se admitió en la corte a una compañía de músicos, cantores y bailarines dirigida por el pastor alemán Johann Gottfried Gregory. Este, en 1672, montó con toda la compañía, un gran espectáculo teatral titulado “El libro de Ester según la Biblia”. La iniciativa gustó y, al año siguiente Gregory montó otro gran espectáculo, “Orfeo y Euridice”. El éxito fue tal que desde entonces la alta sociedad rusa no quiso prescindir ya del teatro y de la música.
En 1682 subió al trono Pedro Alexievic conocido como Pedro El Grande. Decidido a modernizar Rusia y a explotar su ingente potencial, el joven zar introdujo reformas en todos los sectores del estado. Creó industrias, promovió la investigación científica y reformó el ejército y la armada según modelos europeos. Por fin, en 1703, inició la construcción de una nueva capital San Petersburgo, situada en el golfo de Finlandia. La ciudad significó para Rusia una salida al mar del Norte y su presencia en la política europea.
En el ámbito cultural, Pedro promovió las artes, las letras y también la música. Músicas de Corelli, Tartini y Telemann eran las más escuchadas en las reuniones lúdicas llamadas Asambleas organizadas por el zar. Pero fue su sobrina, Anna Ivanovna que reinó entre 1730 i 1740 la que introdujo en la Corte a los músicos italianos. Tras el gran éxito obtenido por una compañía italiana en las fiestas de su coronación, la zarina decidió reclutar en Italia a los músicos de la Capilla Imperial. En 1733, se escuchó en la Corte la primera ópera “buffa” italiana: “La serva padrona” de Pergolesi. Tres años más tarde, fue contratado para dirigir la Capilla el compositor napoletano Francesco Araja. Este permaneció en Rusia 25 años. Su período más fecundo se desarrolló entre 1741 y 1759, bajo el reinado de Elisabeta Petrovna (hija de Pedro El Grande). Araja tuvo el acierto de utilizar a menudo en sus óperas temas populares rusos, hecho que tendría gran importancia en la creación de una música auténticamente rusa. Además compuso la música de “Cefalo y Procris” sobre libreto de Alexandre Sumorakov, la primera ópera cantada en ruso.
El hijo de Elisabeta, Pedro III se había casado con la princesa alemana Sofia Federica Augusta de Anhalt-Zerbst, la cual, al convertirse a la religión ortodoxa, asumió el nombre de Caterina y, tras la muerte violenta de su esposo, reinó como Caterina II.
Gran admiradora de la cultura francesa, la zarina quiso introducirla en el país y lo logró hasta el punto que el francés se convirtió en el idioma de la alta sociedad rusa. Atraída por las ideas de los enciclopedistas franceses, mantuvo correspondencia con Voltaire, d´Alambert y Diderot cuya biblioteca adquirió dejándosela hasta el fin de su vida.
Se empezó a escuchar en la corte la música francesa, sin embargo, los compositores italianos siguieron dominando durante un tiempo y fueron algunos de los más famosos del momento: Galuppi, Traetta, Paisiello – que escribió, por requerimiento de la zarina su “Barbiere di Siviglia” – Sarti, Martini y Cimarosa. En el último tercio del siglo aparecieron varios compositores rusos que produjeron principalmente “vaudevilles”, es decir, comedias con números musicales. Fueron los predecesores de Glinka y es justo citar sus nombres: Ablassimov, Matinski, Pachkevitc y sobre todo Fomin. Evstiguei Ipatovic Fomin nació en San Petersburgo el 5 de agosto de 1761. Estudió música en la Academia de Bellas Artes y, al terminar los estudios, fue enviado a Bolonia para perfeccionarse con el padre Martini. Volvió en Rusia en 1786. Se le conocen obras sinfónicas y vocales y participó en la composición de varias óperas. Cuatro seguramente todas suyas: “Boieslav, el héroe de Novgorod” con libreto de Caterina II, “Los cocheros en la estación”, “Los americanos” y su obra maestra “Orfeo y Euridice”.
Y fue con la llegada de Mikhail Glinka (1804-1857) que comienza lo que será la verdadera revolución musical. Glinka recibió clases de piano del gran pianista irlandés John Field entre 1817 y 1822. Estudió armonía y contrapunto con Karl Meyer y violín con Joseph Bohm. Todo y así seguía siendo un aficionado y autodidacta como otros compositores rusos. Glinka fue funcionario de la Administración de Transportes y gracias a su completa cultura se puso en contacto con intelectuales de San Petersburgo. Entabla amistad con con el gran poeta Alexander Pushkin (1799-1837) y también con el poeta polaco Adam Mickiewicz (1798-1855). En el año 1828 y por motivos de salud pasó tres años en Italia viviendo en Milán, Roma y Nápoles. Sintió un gran entusiasmo por Bellini y Donizzetti y también conoció al editor Ricordi. Decidió entonces dedicarse exclusivamente a la música y escribir óperas rusas asimilando el rico folklore ruso con una armonía específicamente rusa. De nuevo en su país toma la iniciativa de crear una Opera Nacional. Glinka que de pequeño vivía en el campo y tenía contacto directo con los campesinos y la naturaleza respetaba y admiraba la música popular. Le gustaba escuchar los coros de los sirvientes en casa de sus padres y escribió muchos temas propios que no se distinguían con los reales. A su gran interés por los orígenes de una entidad nacional influiría y mucho la victoria sobre Napoleón en el año 1812.
El mismo zar Alexander I desarrolló proyectos de abolición de la servitud, ayudar a los campesinos y también para el desarrollo de las artes. La primera obra maestra de Glinka, “Una vida por el zar”, la escribió dos años después de su vuelta de Italia, entre 1830 y 1834 y ya representa una mediación entre la cultura musical internacional y la rusa. Su estreno el 27 de noviembre de 1836 obtuvo un gran triunfo. Seguidamente comenzó otra ópera: “Ruslan y Lyudmila”, sobre un poema de Pushkin. Tardó cinco años en escribirla y su estreno, el día 9 de diciembre de 1842, no causó buen impresión debido a que sus innovaciones fueron mal interpretadas. La trama se desarrolla en el siglo IX dentro de la Rusia pagana. La ópera, alejada de las escuelas francesa e italiana, fue mal aceptada a pesar del avance en lo que se refiere a una música propiamente rusa. Dos años después, Glinka decidió realizar un largo viaje por Europa, entre los años 1845 y 1847. Primero fue a París donde conoció a Berlioz y luego llegó a España para descubrir la música tradicional del país. Después compondría dos obras orquestales notables: la “Jota aragonesa” y “Recuerdos de una noche en Madrid”.