Breu història de la música a Rússia (1)

Darrerament he dedicat dos articles al gran compositor rus Modest Mussorgski, músic genial i component del Grup dels Cinc. Sempre m’he sentit atret per la música russa, de Glinka a Stravinski, Prokófiev o Xostakóvitx, dels quals conservo un bon nombre de partitures. No fa gaire vaig escoltar ‘En les estepes de l’Àsia Central’, de Borodin. És una obra que he sentit centenars de vegades i per la qual tinc una predilecció especial. També vaig recuperar l’obertura que Glinka va escriure per a la seva òpera Ruslan i Liudmila. Són obres que em fascinen des que era petit. Per aquest motiu m’he decidit a escriure una petita història de la música russa, des de Glinka, considerat el pare de l’escola russa.

He de dir que per a l’elaboració d’aquest article he comptat amb la col·laboració de la meva esposa Caterina, gran coneixedora de la història i persona amb qui tantes vegades hem fet treballs conjuntament.

El poble ha creat la música -deia Glinka-, i nosaltres som uns arregladors al seu servei“.

En efecte, fins al s. XVII la música a Rússia va ser principalment popular i religiosa. Els enormes territoris que constituïen l’Imperi Rus, i que foren envaïts al segle VII per eslaus, van conèixer a partir del s. XIX un període de plenitud cultural i artística, degut primer a la influència de les nombroses colònies gregues que, des de Crimea i el Mar Negre van penetrarfins més enllà de Kiev i després de Bizanci.

Els bizantins, a més de convertir els russos al cristianisme, els van introduir a la pràctica de les arts, la pintura i la música. Els segles XI i XII van donar una empenta sobre aquella cultura que les invasions dels tàrtars i, més endavant, la intransigència de l’Església Ortodoxa van  reduir a un no res, i hauria desaparegut del tot si molts dels seus elements no s’haguessin conservat gràcies a la seva tradició popular.

Ivan_the_Terrible_(cropped)

Ivan el Terrible

L’any 1547 Ivan el Terrible va crear l’Imperi Rus i es va fer coronar com a tsar de totes les Rússies. A la seva mort, va seguir un període de lluites i desordres, fins a l’arribada al tron de la dinastia dels Romanov, l’any 1613.

El primer tsar de la dinastia, Mikhail Fiodorovic, que va regnar entre 1613 i 1645, va començar a obrir Rússia a les influències occidentals. La cosa va anar a pitjor amb el seu fill, Alexei Mikailovic i la segona dona d’aquest, Natalia Narichkina. I pel que fa a la música, es va admetre a la cort una companyia de músics, cantors i ballarins dirigida pel pastor alemany Johann Gottfried Gregory. Aquest, el 1672, va muntar amb aquella companyia un gran espectacle teatral titulat El llibre d’Ester segons la Bíblia. La iniciativa va agradar i l’any següent Gregory va muntar un altre espectacle: Orfeo i Eurídice. L’èxit fou total i des d’aleshores l’alta societat russa ja no va voler prescindir mai del teatre ni de la música.

L’any 1682 va pujar al tron Pere Alexievic, conegut com a Pere El Gran. Decidit a modernitzar Rússia i a explotar el seu gran potencial, el jove tsar va introduir reformes en tots els sectors de l’estat. Va crear indústries, va promoure la investigació científica i va reformar l’exèrcit i l’armada segons models europeus. Per fi, el 1703, inicià la construcció d’una nova capital, Sant Petersburg, situada al Golf de Finlàndia. La ciutat va suposar per a Rússia una sortida al Mar del Nord, i la seva presència en la política europea.

Peter_der-Grosse_1838_PR

Pere I el Gran

En l’àmbit cultural, Pere va promoure les arts, les lletres i també la música. Músiques de Corelli, Tartini i Telemann eren les més escoltades en les reunions lúdiques sota el nom d’assemblees, organitzades pel tsar. Però va ser la seva neboda, Anna Ivanovna, que va regnar entre 1730 i 1740, la que va introduir a la cort els músics italians. Després d’un gran èxit obtingut per una companyia italiana durant les festes de la seva coronació, la tsarina decideix reclutar a Itàlia els músics de la Capella Imperial. L’any 1733 es va poder escoltar a la cort russa la primera òpera ‘buffa’ italiana: ‘La serva padrona’, de Pergolesi. Tres anys després fou contractat per dirigir la Capella el compositor napolità Francesco Araia. Va estar-se 25 anys a Rússia, i el seu període més important cal situar-lo entre els anys 1741 i 1759, sota el regnat d’Elisabeta Petrovna (filla de Pere El Gran). Araia va tenir l’encert d’utilitzar en les seves òperes temes populars russos, fet que tindria una gran importància en la creació d’una música autènticament russa. A més, va compondre la música de Cefalo i Procris, sobre llibret d’Alexandre Sumorakov, la primera òpera cantada en rus.

El fill d’Elisabeta, Pere III, s’havia casat amb la princesa alemanya Sofia Frederica Augusta d’Anhalt-Zerbst que, quan va convertir-se a la religió ortodoxa, va adoptar el nom de Caterina. Després de la mort violenta del seu marit, regnaria com a Caterina II.

Gran admiradora de la cultura francesa, la tsarina va voler introduir-la al seu país, fet que va aconseguir, fins al punt que el francès es va convertir en l’idioma de l’alta societat russa. Valorava molt les idees dels enciclopedistes francesos i va tenir correspondència amb Voltaire, D’Alembert i Diderot, del qual va adquirir la biblioteca que li va deixar fins al final de la seva vida.

Es va començar a escoltar a la cort la música francesa però els compositors italians van seguir dominant el panorama durant encara un temps, amb noms famosos com Galuppi, Traetta, Paisiello -que va escriure per requeriment de la tsarina el seu Barbiere di Siviglia-, Sarti, Martini o Cimarosa. Al darrer terç del segle van aparèixer alguns compositors russos, que produïen bàsicament ‘vaudevilles’, és a dir, comèdies amb números musicals. Van ser els predecessors de Glinka i just és esmentar els seus noms: Ablassimov, Matinski, Pachkevitc i, especialment, Fomin Evstiguei Ipatovic Fomin. Havia nascut a Sant Petersburg el 5 d’agost de 1761. Va estudiar música a l’Acadèmia de Belles Arts i quan va acabar els estudis va ser enviat a Bolonya per perfeccionar-se amb el pare Martini. Tornà a Rússia el 1786. Se li coneixen obres simfòniques i vocals, i també va participar en la composició de diverses òperes. Quatre són molt probablement del tot seves: Boieslav, l’heroi de Novgorod, amb llibret de Caterina II; Els cotxers a l’estació; Els americans i la seva obra mestra, Orfeu i Eurídice.

Mikhail Glinka

Mikhaïl Glinka

Va ser amb l’arribada de Mikhaïl Glinka (1804-1857) que comença el que serà la veritable revolució musical. Glinka va rebre classes de piano del gran pianista irlandès John Field, entre 1817 i 1822. Va estudiar harmonia i contrapunt amb Karl Meyer i violí amb Joseph Bohm. Tot i així, va seguir sent un compositor afeccionat i autodidacta, com altres compositors russos. Glinka va ser funcionari de l’Administració de Transports i gràcies a la seva gran cultura es va posar en contacte amb intel·lectuals de Sant Petersburg. Té amistat amb el gran poeta Alexander Puxkin (1799-1837) i també amb el poeta polonès Adam Mickiewicz (1798-1855). L’any 1828, per motius de salut, va passar tres anys a Itàlia, vivint a Milà, Roma i Nàpols. Va sentir gran entusiasme per Bellini i Donizetti. També va conèixer l’editor Ricordi. Va ser aleshores quan va decidir dedicar-se exclusivament a la música, i escriure òperes russes assimilant el ric folklore rus amb una harmonia específicament russa. De nou al seu país, pren la iniciativa de crear una Òpera Nacional. Glinka, que de petit vivia al camp i tenia contacte directe amb la pagesia i la natura, va respectar i admirar sempre la música popular. Li agradava escoltar els cors dels servents  de casa dels seus pares i va compondre molts temes propis que no es distingien dels reals. Al seu gran interès per l’origen d’una entitat nacional hi va influir i molt la victòria sobre Napoleó l’any 1812.

El mateix tsar Alexandre I va desenvolupar projectes d’abolició de la servitud, ajuda a la pagesia i també de desenvolupament de les arts. La primera obra mestra de Glinka és Una vida pel tsar. La va escriure dos anys després de la seva tornada d’Itàlia. Concretament entre els anys 1830 i 1834. Representa una mediació entre la cultura musical internacional i la russa. La seva estrena va tenir lloc el 27 de novembre de 1836 i va ser un gran triomf per al seu autor. Tot seguit va començar una altra òpera: Ruslan i Liudmila, sobre un poema de Puixkin. Va tardar uns cinc anys en compondre aquesta nova òpera. Es va estrenar el 9 de desembre de 1842. Les seves innovacions, però, van ser mal interpretades. La trama es desenvolupava a la Rússia pagana del segle IX. La reacció del públic no va ser bona, tot i que l’òpera, allunyada de les escoles francesa i italiana, representa un avanç pel que fa a una música pròpiament russa. Dos anys després, Glinka va decidir fer un llarg viatge per Europa, que tindria lloc entre 1845 i 1847. Primer aniria a París, on va conèixer Berlioz, i després viatjà a Espanya, per conèixer la música tradicional espanyola, que influiria en dues obres orquestrals notables: la ‘Jota aragonesa’ i ‘Records d’una nit d’estiu a Madrid’.

BREVE HISTORIA DE LA MÚSICA EN RUSIA

Recientemente he dedicado dos artículos al gran compositor ruso Modest Moussorgsky, músico genial y uno de los componentes del “Grupo de los Cinco”. Siempre me he sentido atraído por la música rusa, desde Glinka hasta los Stravinsky, Prokofiev y Shostakovich, de los que conozco un buen número de partituras. Hace poco escuché una obra muy querida como es “En las estepas del Asia Central” de Borodin, página que conozco de cuando era pequeño. Y también recientemente he escuchado de nuevo la famosa obertura que escribió Glinka para su ópera “Ruslan y Lyudmila”, Son obras que siempre me han fascinado. Y este es el motivo  por el cual me he decidido hacer un poco de historia de lo que fue la música clásica a partir de Mijaíl Glinka considerado el padre de la escuela rusa. Debo decir que en este artículo ha colaborado mi esposa Caterina, gran conocedora de la historia y con la que tantas veces hemos realizado artículos conjuntamente.

“El pueblo ha creado la música – declaró Glinka – y nosotros somos unos arregladores a su servicio”.

En efecto, hasta el siglo XVII, la música en Rusia fue principalmente popular y religiosa.

Los vastos territorios que constituirían el Imperio Ruso, y que fueron invadidos en el siglo VII por los eslavos, conocieron a partir del siglo IX un período de plenitud cultural y artística, debido a la influencia de las numerosas colonias griegas que, desde Crimea y el Mar Negro, penetraron hasta más allá de Kiev, y después de Bisanzio.

Los bizantinos, además de convertir a los rusos al cristianismo, los introdujeron en la práctica de las artes, la pintura y la música. Los siglos XI y XII vieron el auge de aquella cultura que, las invasiones de los tártaros y, más tarde, la intransigencia de la Iglesia Ortodoxa, redujeron a nada, y que habría desaparecido del todo si muchos de sus elementos no se hubieran conservado en la tradición popular.

En 1547, Ivan el Terrible creó el Imperio Ruso haciéndose coronar com zar de todas las Rusias. A su muerte siguió un período de luchas y desórdenes hasta la llegada al trono de la dinastía de los Romanov, en 1613.

El primer zar de la dinastía, Mikail Fiodorovic que reinó entre 1613 y 1645 empezó a abrirse a las influencias occidentales. La cosa fue a más bajo su hijo Alexei Mikailovic y la segunda esposa de éste Natalia Narichkina. Por lo que a música se refiere, se admitió en la corte a una compañía de músicos, cantores y bailarines dirigida por el pastor alemán Johann Gottfried Gregory. Este, en 1672, montó con toda la compañía, un gran espectáculo teatral titulado “El libro de Ester según la Biblia”. La iniciativa gustó y, al año siguiente Gregory montó otro gran espectáculo, “Orfeo y Euridice”. El éxito fue tal que desde entonces la alta sociedad rusa no quiso prescindir ya del teatro y de la música.

En 1682 subió al trono Pedro Alexievic conocido como Pedro El Grande. Decidido a modernizar Rusia y a explotar su ingente potencial, el joven zar introdujo reformas en todos los sectores del estado. Creó industrias, promovió la investigación científica y reformó el ejército y la armada según modelos europeos. Por fin, en 1703, inició la construcción de una nueva capital San Petersburgo, situada en el golfo de Finlandia. La ciudad significó para Rusia una salida al mar del Norte y su presencia en la política europea.

En el ámbito cultural, Pedro promovió las artes, las letras y también la música. Músicas de Corelli, Tartini y Telemann eran las más escuchadas en las reuniones lúdicas llamadas Asambleas organizadas por el zar. Pero fue su sobrina, Anna Ivanovna que reinó entre 1730 i 1740 la que introdujo en la Corte a los músicos italianos. Tras el gran éxito obtenido por una compañía italiana en las fiestas de su coronación, la zarina decidió reclutar en Italia a los músicos de la Capilla Imperial. En 1733, se escuchó en la Corte la primera ópera “buffa” italiana: “La serva padrona” de Pergolesi. Tres años más tarde, fue contratado para dirigir la Capilla el compositor napoletano Francesco Araja. Este permaneció en Rusia 25 años. Su período más fecundo se desarrolló entre 1741 y 1759, bajo el reinado de Elisabeta Petrovna (hija de Pedro El Grande). Araja tuvo el acierto de utilizar a menudo en sus óperas temas populares rusos, hecho que tendría gran importancia en la creación de una música auténticamente rusa. Además compuso la música de “Cefalo y Procris” sobre libreto de Alexandre Sumorakov, la primera ópera cantada en ruso.

El hijo de Elisabeta, Pedro III se había casado con la princesa alemana Sofia Federica Augusta de Anhalt-Zerbst, la cual, al convertirse a la religión ortodoxa, asumió el nombre de Caterina y, tras la muerte violenta de su esposo, reinó como Caterina II.

Gran admiradora de la cultura francesa, la zarina quiso introducirla en el país y lo logró hasta el punto que el francés se convirtió en el idioma de la alta sociedad rusa. Atraída por las ideas de los enciclopedistas franceses, mantuvo correspondencia con Voltaire, d´Alambert y Diderot cuya biblioteca adquirió dejándosela hasta el fin de su vida.

Se empezó a escuchar en la corte la música francesa, sin embargo, los compositores italianos siguieron dominando durante un tiempo y fueron algunos de los más famosos del momento: Galuppi, Traetta, Paisiello – que escribió, por requerimiento de la zarina su “Barbiere di Siviglia” – Sarti, Martini y Cimarosa. En el último tercio del siglo aparecieron varios compositores rusos que produjeron principalmente “vaudevilles”, es decir, comedias con números musicales. Fueron los predecesores de Glinka y es justo citar sus nombres: Ablassimov, Matinski, Pachkevitc y sobre todo Fomin. Evstiguei Ipatovic Fomin nació en San Petersburgo el 5 de agosto de 1761. Estudió música en la Academia de Bellas Artes y, al terminar los estudios, fue enviado a Bolonia para perfeccionarse con el padre Martini. Volvió en Rusia en 1786. Se le conocen obras sinfónicas y vocales y participó en la composición de varias óperas. Cuatro seguramente todas suyas: “Boieslav, el héroe de Novgorod” con libreto de Caterina II, “Los cocheros en la estación”, “Los americanos” y su obra maestra “Orfeo y Euridice”.

Y fue con la llegada de Mikhail Glinka (1804-1857) que comienza lo que será la verdadera revolución musical. Glinka recibió clases de piano del gran pianista irlandés John Field entre 1817 y 1822. Estudió armonía y contrapunto con Karl Meyer y violín con Joseph Bohm. Todo y así seguía siendo  un aficionado y autodidacta como otros compositores rusos. Glinka fue funcionario de la Administración de Transportes y gracias a su completa cultura se puso en contacto con intelectuales de San Petersburgo. Entabla amistad con con el gran poeta Alexander Pushkin (1799-1837) y también con el poeta polaco Adam Mickiewicz (1798-1855). En el año 1828 y por motivos de salud pasó tres años en Italia viviendo en Milán, Roma y Nápoles. Sintió un gran entusiasmo por Bellini y Donizzetti y también conoció al editor Ricordi.  Decidió entonces dedicarse  exclusivamente a la música y escribir óperas rusas asimilando el rico folklore ruso con una armonía específicamente rusa. De nuevo en su país toma la iniciativa  de crear una Opera Nacional. Glinka que de pequeño vivía en el campo y tenía contacto directo con los campesinos y la naturaleza respetaba y admiraba  la música popular. Le gustaba escuchar los coros de los sirvientes en casa de sus padres y escribió muchos temas propios que no se distinguían con los reales. A su gran interés por los  orígenes de una entidad nacional influiría y mucho  la victoria sobre Napoleón en el año 1812.

El mismo zar Alexander I desarrolló proyectos de abolición de la servitud, ayudar a los campesinos y también para el desarrollo de las artes. La primera obra maestra de Glinka, “Una vida por el zar”, la escribió dos años después de su vuelta de Italia, entre 1830 y 1834 y ya representa una mediación entre la cultura musical internacional y la rusa. Su estreno el 27 de noviembre de 1836 obtuvo un gran triunfo. Seguidamente comenzó otra ópera: “Ruslan y Lyudmila”, sobre un poema de Pushkin. Tardó cinco años en escribirla y su estreno, el día 9 de diciembre de 1842, no causó buen impresión debido a que sus innovaciones fueron mal interpretadas. La trama se desarrolla en el siglo IX dentro de la Rusia pagana. La ópera, alejada de las escuelas francesa e italiana, fue mal aceptada a pesar del avance en lo que se refiere a una música propiamente rusa. Dos años después, Glinka decidió realizar un largo viaje por Europa, entre los años 1845 y 1847. Primero fue a París donde conoció a Berlioz y luego llegó a España para descubrir la música tradicional del país. Después compondría dos obras orquestales notables: la “Jota aragonesa” y “Recuerdos de una noche en Madrid”.

Recordant el meu pare

Josep Cervello i Bach

És sabut que vaig tenir un germà que va arribar a ser un pianista extraordinari. Es deia Enric i era quatre anys més gran que jo. Tocava el piano a diari des dels sis anys, primer amb l’ajuda de la meva mare i poc després a l’Acadèmia Marshall. Es pot dir que des que vaig néixer vaig escoltar el piano cada dia, fet que em va influir, lògicament, a l’hora de dedicar-me a la música. Però al marge d’això, al llarg de la meva vida hi ha hagut vivències que m’han fet sensibilitzar en altres àmbits. Especialment en remarco dues, vinculades als meus pares. El meu pare era industrial, tot i que també sentia una gran passió per la natura i sobretot per la mineralogia, faceta aquesta a la qual li va dedicar pràcticament tota una vida, arribant a tenir una col·lecció de minerals de gran nivell. La meva mare, a més de ser una bona pianista -aficionada, això sí, però capaç d’interpretar algunes de les sonates de Mozart o Beethoven-, va dedicar-se a la poesia de ben joveneta, arribant a escriure un bon nombre de poemes, alguns dels quals van ser publicat en diversos llibres.

Dos estímuls, doncs, fora de l’òrbita musical, però que amb el pas dels anys m’han fet adonar que el concepte de bellesa m’arribava per altres bandes, més enllà de la música i l’art. Contemplar els exemples mineralògics del meu pare o llegir els poemes de la meva mare -alguns dels quals, per cert, he utilitzat en les meves composicions-, és evident que em van estimular i em van ensenyar a saber apreciar amb més intensitat les coses més belles que anava rebent directament del meu entorn.

El meu pare es deia Josep Cervelló i Bach. Es dedicava a la industria amb una passió fora del comú. Per a ell la creació era més important que els guanys. Era un apassionat de l’enginyeria, de la maquinària, també era un excel·lent dibuixant, a més de tenir sòlids coneixements de ciències naturals, geologia i història.

La seva gran afició, sens dubte, va ser la mineralogia, això vol dir col·leccionar minerals que després classificava de manera sistemàtica. La col·lecció la tenia a la planta baixa del nostre domicili. Va arribar a tenir uns 3.000 exemplars, i actualment es pot trobar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Els caps de setmana eren el seu moment. Dissabtes i diumenges a la tarda se’ls passava a la seva taula, on tenia tots els elements necessaris, ja fos per classificar cadascun dels minerals -amb la mirada detallada a través d’un microscopi- o bé observant atentament els exemplars que més atracció tenien en aquell moment. S’havia convertit en un veritable expert en mineralogia, una afició que tenia des dels 10 anys. Ell mateix va deixar escrit que va ser arran d’una exposició a l’Escola Industrial de Barcelona, que va visitar en companyia d’un cosí més gran que ell, on va començar a sentir un interès especial pels minerals. El seu cosí li proporcionaria els primers exemplars. Un temps més tard, el 1916, quan tenia 17 anys, es va fer soci del Club Muntanyenc (Societat de Ciències Naturals) i va fer diverses excursions científiques per recol·lectar minerals de tot Catalunya i més tard de bona part d’Espanya.

Un cop passada la Guerra Civil, instal·lats al Passeig de la Bonanova de Barcelona, va reunir diverses vitrines en les baixos de casa. Vitrines que mica en mica va anar omplint de minerals. Als anys cinquanta la col·lecció ja era prou important com per ser visitada per experts en mineralogia, estudiants de ciències naturals o col·leccionistes de l’estranger. Contemplar la col·lecció era com entrar en un món màgic, amb vitrines plenes de minerals de tota mena, amb formes, cristal·litzacions i colors diferents. El meu pare tenia diverses connexions amb l’estranger, que li proporcionaven les espècies que desitjava. Només adquiria el que més l’atreia i sempre seguint les pautes del que s’anomena ‘col·lecció sistemàtica’, segons l’ordenació de Strunz, basada en les propietats químiques i de cristal·lització.

De les espècies que va trobar el meu pare vull destacar-ne especialment una, anomenada wollastonita, que pertanyia a la família dels silicats i que es trobava al Pic de l’Infern, prop de la Vall de Núria. Més d’un cop havíem anat d’excursió per trobar-ne. Eren entre tres i quatre hores caminant, des del santuari fins al pic. Hi anàvem amb mules per tal de poder carregar tots els minerals que el meu pare extreia amb molta cura. Sempre recordaré que l’hora de sortida del santuari eren les quatre de la matinada, quan encara era fosc. Anàvem amb llanternes, que apagàvem quan apareixien les primers llums del dia. Quina meravella estar immers en aquelles clarianes d’un to rosat al començament, que progressivament s’anaven tornant d’un color groc i vermellós a la vegada. Era com ser al paradís.

Admirava l’habilitat i la cura del meu pare a l’hora d’extreure els minerals. Amb els seus guants, les seves escarpes especials i martellets, podia fer una extracció neta i el més professional possible. També recordo El Papiol, on havíem tingut una masia. Érem a començament dels anys cinquanta. Allà hi trobàvem fòssils prehistòrics, que el meu pare també col·leccionava. Anàvem a la zona que es coneix amb el nom de Les Escletxes, molt a prop de la nostra casa. Aquells fòssils també són al Museu de Geologia.

L’any 1978 el meu pare va rebre el títol de Conservador Honorari del Museu Municipal de Geologia per part de l’Ajuntament de Barcelona. Dos anys més tard i a títol pòstum, el Museu de Geologia li dedicava una Exposició-Homenatge titulada ‘Josep Cervelló Bach. Un pioner del col·leccionisme mineralògic català’.

Exposicio Homenatge Josep Cervello Bach 1

La meva memòria conserva intacta molts dels exemplars* que a dia d’avui es poden contemplar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que dirigeix el bon amic Carles Curto. Al mateix temps sento una gran tranquil·litat pel fet que tot aquest patrimoni científico-cultural es trobi en el lloc més adequat.

Jordi Cervelló

* Al final d’aquest article trobareu una àmplia selecció d’algunes de les peces.
** Mentre enllesteixo aquest article, el bon amic Pere Andreu Jariod em fa arribar un article sobre el meu pare que m’ha deixat emocionat. Inclou un fragment d’una entrevista feta poc abans de morir, on explica coses que per a mi tenen un valor molt gran, i on deixa clar que quan desitjava una cosa no parava fins a aconseguir-la. La perseverança era una de les seves grans qualitats. Aquí teniu l’enllaç: http://gr-mulhacen.foroactivo.com/t445-josep-cervello-i-bach-1899-1980

RECORDANDO A MI PADRE

Es sabido que tuve un hermano que llegó a ser un pianista extraordinario. Se llamaba Enric y tenía cuatro años más que yo. Practicaba el piano a diario, hecho que influyó lógicamente a determinar mi dedicación a la música. Pero al margen de ésto tuve otras vivencias de ámbitos distintos, procedentes de mis padres que indudablemente me sensibilizaron.

Mi padre era industrial pero sentía una gran pasión por la naturaleza y concretamente por la mineralogía, faceta a la que dedicó prácticamente toda su vida, llegando a tener  una colección mineralógica de alto nivel. Mi madre, por otra parte, además de ser una buena pianista “amateur” (interpretaba algunas sonatas de Mozart y Beethoven) se dedicó a la poesía ya desde muy joven, llegando a escribir  un elevado número de poemas, algunos de los cuales se publicaron en diversos libros.

Dos estímulos fuera de la órbita musical pero que con el paso de los años me he dado cuenta que me ayudaron a recibir el concepto belleza de otros ámbitos, más allá del musical. Contemplar los minerales de mi padre o leer los poemas de mi madre (varios de ellos los he utilizado para mis composiciones) es evidente que me estimularon e influyeron en apreciar con más intensidad las cosas bellas que iba recibiendo directamente de mi entorno.

Mi padre se llamaba Josep Cervelló i Bach y como he dicho era industrial. Una persona entregadísima a su trabajo en el que primaba la invención y la calidad a los beneficios que podía obtener. Era un apasionado de la ingeniería, de la maquinaria, era un excelente dibujante además de tener sólidos conocimientos en ciencias naturales, geología e historia. Pero su gran afición fue la mineralogía. Coleccionaba minerales que clasificaba según las características de cada ejemplar. La colección se hallaba en la parte baja de nuestro domicilio. Llegó a tener alrededor de 3.000 ejemplares y en el
día de hoy se encuentra integrada en el Museo de Geología de Barcelona.

Los fines de semana era su momento. Sábados por la tarde y domingos los pasaba en su estudio rodeado de vitrinas y una mesa central con todo lo necesario para la investigación y clasificación de cada ejemplar, No faltaban lupas, el microscopio, la lámpara de cuarzo, ni las etiquetas donde reflejaba las principales características del mineral. Su afición a la mineralogía venía de muy lejos. Él mismo ha dejado escrito que fue a los 10 años cuando acompañado de un primo suyo visitó una exposición de minerales en la Escuela Industrial de Barcelona. Quedó fascinado de lo que vió y su primo  le proporcionó los primeros ejemplares. Más tarde cuando tenía 17 años se hizo
socio del Club Muntanyenc (Sociedad de Ciencias Naturales) realizando diversas excursiones científicas sobre recolección de minerales recorriendo buena parte de Catalunya y más tarde también por España. Sin embargo el verdadero inicio de la colección fue una vez terminada la Guerra Civil e instalarnos en Barcelona. En los bajos de nuestro piso  le permitieron reunir una serie de vitrinas que poco a poco se irían llenando de piezas de la más variada composición siguiendo las pautas de lo que se llama “colección sistemática”, es decir ordenados según el sistema de Strunz según sus propiedades químicas y cristalográficas En los años 50 la colección brillaba por si sola. Era como entrar en un mundo mágico, los más bello que puede ofrecer la tierra con una variedad de formas sin límite, unas cristalizaciones y unos colores realmente impactantes.

Viví muchas experiencias con mi padre sea por alguno de los visitantes que frecuentemente venían a nuestro domicilio (grupos escolares de ciencias naturales, coleccionistas extranjeros o simplemente amantes de esta ciencia) y me place recordar una que para mi fue toda una aventura. Ocurrió en el valle de Nuria. Se trataba de ir al Pic de l´Infern situado ya en Francia y consistía en extraer un mineral llamado “wollastonita” de la familia de los silicatos que se encontraba en el hermoso pico. La excursión la hacíamos con mulos para cargar el mineral y salíamos a las cuatro de la mañana. Era naturalmente oscuro e íbamos con linternas. Siempre recordaré la incomparable belleza que viví a medida que se hacia de día e íbamos apagando las linternas. Pasar de lo oscuro al alba de tono rosado que se iba volviendo amarilla y roja a la vez. Era un paraíso.

Admiré la habilidad y el sumo cuidado de  mi padre para extraer el mineral con sus guantes, escarpas especiales y martillos que le permitían una extracción lo más limpia y profesional posible. También recuerdo en El Papiol donde tuvimos una vieja masía a principios de los años 50. Allí se encontraban fósiles prehistóricos que mi padre también coleccionaba. Yo iba con él en la zona conocida por Les Esclexes que estaba
cerca de casa y lo pasábamos realmente bien. La colecció de fósiles, todo y ser mucho más modesta que la de minerales también se trasladó al Museo.

En el año 1978 mi padre recibió el título de Conservador Honorario del Museo Municipal de Geología por parte del Ayuntamiento de Barcelona. Dos años más tarde y a título póstumo el Museu de Geología le dedica una Exposición-Homenaje bajo el título “Josep Cervelló i Bach. Un pionero del coleccionismo mineralógico catalán”.

Mi memoria conserva intacta  muchos de los ejemplares que en el día de hoy se pueden contemplar en el Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, que dirige el buen amigo Carles Curto, al mismo tiempo que siento una gran tranquilidad que todo este patrimonio científico-cultural se encuentre en el lugar más adecuado.

Jordi Cervelló

* Al final de este artículo hay una selección de algunas de las piezas más destacadas.
** Mientras termino este artículo, mi buen amigo Pere Andreu Jariod, me hace llegar un artículo sobre mi padre que realmente me ha emocionado. Incluye un fragmento de una entrevista hecha poco antes de morir, en la que mi padre explica cosas que para mi tienen un valor muy grande, y donde deja claro que, cuando deseaba una cosa, no paraba hasta conseguirla. La perseverancia fue una de sus grandes cualidades. Aquí tenéis el enlace: http://gr-mulhacen.foroactivo.com/t445-josep-cervello-i-bach-1899-1980

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El gran Benny Goodman

Benny Goodman

Doncs sí. El clarinetista Benny Goodman és un dels artistes que més m’han agradat, de jove i no tan jove. Era un músic completíssim. Transformava el clarinet en un instrument ple d’innovacions tècniques alhora que el dotava d’una gran expressivitat. Famós per la seva banda, i també per les seves incursions en el món de la música clàssica. L’any 1938 va encarregar una obra a Béla Bartók. Acabarien sent els Contrasts, per a clarinet, violí i piano. També va encomanar concerts a compositors tan coneguts com Paul Hindemith, Aaron Copland o Malcolm Arnold, a l’hora que interpretava el Concert per a clarinet i orquestra de Mozart, del que es pot trobar un enregistrament amb la Simfònica e Boston.

Benny Goodman va néixer a Xicago l’any 1909 i va morir a Nova York el 1986. L’anomenaven “El rei del swing”. Fill d’emigrants jueus procedents de Polònia, va ser el novè de dotze germans. Començà a tocar el clarinet a la sinagoga als 10 anys, i als 12 feia el seu debut en concert. Va abandonar l’escola per dedicar-se exclusivament al clarinet. El 1925 s’uní a la banda de Ben Pollak, amb qui va fer un seguit d’enregistraments. Temps després deixaria la banda i es traslladaria a Nova York, per a treballar com a músic independent.

L’any 1934 va firmar un contracte amb la Columbia Records i començà a fer els primeres enregistraments ja d’una certa qualitat. Després d’actuar a la sala Billy Rose’s Music, va voler crear una orquestra estable. Al cap de pocs mesos firmà un contracte radiofònic amb el Saturday Night Let’s Dance, de l’NBC. Un any més tard faria una gira pels Estats Units, aconseguint un èxit espectacular al Palomar Ballroom, prop de Los Angeles. Els èxits se succeirien de manera continuada. L’any 1937 comencen les col·laboracions amb la cantant Ella Fitzgerald i el trompetista Harry James. Remarcable va ser també el concert que va oferir al Carnegie Hall de Nova York, el 16 de gener de 1938, en un moment en que les bandes d’Artie Shaw i Glenn Miller eren una seriosa competència.

Cap al 1943, amb l’entrada a la Segona Guerra Mundial dels Estats Units, es van aturar els enregistraments, però en canvi va poder treballar en algunes pel·lícules, tres d’elles estrenades aquell mateix any. El 1944 es veu obligat a dissoldre la seva orquestra, però la reorganitzarà l’any següent, enregistrant per a Capitol Records.

Va tenir gran amistat amb el cèlebre vibrafonista Lionel Hampton, i no cal dir amb altres noms mítics del jazz, com l’esmentada Ella Fitzgerald, Gene Krupa, Peggy Lee, etc. Juntament amb Artie Shaw (jueu), Django Reinhardt (gitano) i Lionel Hampton (negre), es va convertir en un dels símbols de la tolerància, que feia una música sense prejudicis.

Al portal YouTube podem trobar-hi molts enregistraments. Val la pena escoltar, per exemple, el tercer moviment de Contrasts, de Bartók, una important obra de cambra del gran compositor hongarès, que interpreta al costat del mateix autor al piano, i del violinista Joseph Szigeti.El veritable Benny Goodman, però, jo crec que el trobem al famós Sing, Sing, Sing, del 1935, amb un grup de metalls i percussió realment impressionant. També podem trobar-hi el simpàtic Minnie’s in the Money, en el que també s’exhibeix com a cantant. Però el que realment val la pena és el disc que va gravar la Columbia al Carnegie Hall de Nova York. Hi podem trobar 10 minuts molt ben escollits.

Jordi Cervelló

Goodman 1938 A

.[

EL GRAN BENNY GOODMAN

Pues sí. El clarinetista Benny Goodman es otro de los artistas que me gustaban cuando era joven. Naturalmente sigue gustándome. Era un músico completísimo. Transformaba el clarinete en un instrumento lleno de innovaciones técnicas, a la vez que lo dotaba de una gran expresividad. Famoso por su banda pero también por sus incursiones en el campo de la música clásica. En el año 1938 encargó una obra a Béla Bartók que acabarían siendo sus “Contrastes” para clarinete, violín y piano. También encargó conciertos para clarinete y orquesta a grandes autores como Aaron Copland, Paul Hindemith y Malcolm Arnold. Además interpretaba el conocido ‘Concierto para clarinete y orquesta’ de Mozart, del que existe una versión con la Sinfónica de Boston.

Benny Goodman nació en Chicago el año 1909 y murió en Nueva York en 1986. Era conocido com “el rey del swing”. Goodman era hijo de emigrantes judíos procedentes de Polonia, y el noveno de doce hermanos. Comienzó a tocar el clarinete en la sinagoga a los 10 años e hizo su debut a los 12. Al poco tiempo abandonaría la escuela para dedicarse exclusivamente al clarinete. En 1925 se unió a la banda de Ben Pollak, con la que hizo una serie de grabaciones. Después dejaría la banda y se trasladaría a Nueva York, donde trabajaría a partir de entonces como músico independiente.

En mayo de 1934 firmó un contrato con Columbia Records y empezaron sus verdaderas grabaciones, ya de mejor calidad. El paso por la sala Billy Rose’s Music Hall, le animó a crear una orquesta estable. Pocos meses más tarde firmaría un contrato radiofónico con el Saturday Night Let’s Dance de la NBC. En 1935 realiza una importante gira por Estados Unidos, consiguiendo un éxito espectacular en el Palomar Ballroom, cerca de Los Angeles. Sus éxitos seguirían de manera continuada y en 1937 empieza a colaborar con la cantante Ella Fitzgerald y el trompetista Harry James. Otro éxito importante fue el conseguido en el Carnegie Hall el 18 de enero de 1938, momento en que comenzaba a tener ya una serie de competencia con las bandas de Artie Shaw y Gleen Miller.

Hacia el año 1943 y con la entrada de los Estados Unidos en la Segunda Guerra Mundial, dejó de grabar discos pero trabajó en algunas películas estrenadas ese mismo año. En 1944 se ve obligado a disolver su orquesta pero la vuelve a activar al año siguiente para grabar en Capitol Records.

Benny Goodman colaboró con el célebre vibrafonista Lionel Hampton, y también con otros nombres míticos del jazz, como la ya nombrada Fitzgerald, Gene Kgrupa, Peggy Lee, etc. Junto a Artie Shaw (judío), Django Reinhardt (gitano) y Lionel Hampton (negro), se convirtió en uno de los símbolos de la tolerancia, que hacía música sin prejuicios.

Son muchas las grabaciones que podemos encontrar de Benny Goodman en YouTube. Destacaría, por ejemplo, la grabación histórica de ‘Contrasts‘ de Béla Bartók, una obra habitual del repertorio camerístico, interpretada por el mismo compositor al piano y el violinista Joseph Szigeti. También el famoso ‘Sing, Sing, Sing‘, de 1935, con un grupo de metales y percusión realmente impresionante. Además, el simpático ‘Minnie’s in the Money‘, en el que también canta, con su particular estilo, y sobretodo recomiendo la grabación en vinilo que grabó para la Columbia del Concierto del Carnegie Hall de 1938

Jordi Cervelló

Helmut Zacharias

Igual de singular que George Feyer (veure l’article del 4 de març) va ser el violinista alemany Helmut Zacharias, nascut a Berlín l’any 1920 i mort a Suïssa el 2002. Com Feyer venia del món del clàssic. El seu pare era també violinista i director d’orquestra, i la seva mare, cantant. Ja de ben petit va rebre classes de música del seu pare, i als vuit anys va iniciar els estudis musicals a Berlín, a la classe del professor Gustav Havermann. Va tocar per primer cop en públic als 11 anys, interpretant el Concert per a violí i orquestra en Sol Major, de Mozart. Als 14 anys ja feia gires com a solista. Però a poc a poc es fa anar aficionant al jazz, que el va portar a investigar un altre camí que li donaria un renom extraordinari. El jazz el va “obligar” a tocar d’una altra manera molt especial, amb el gran avantatge de tenir un nivell alt com a instrumentista, la qual cosa va ser fonamental per trobar el so i les maneres peculiars que tenia d’interpretar. Tocava el violí d’una manera diferent a tots els altres. Tot i que li agradava molt Stephane Grapelli, per a mi no tenen res a veure l’un amb l’altre. El vibrat de Zacharias és únic, mai l’havia sentit d’una manera tan especial. Vibrava gairebé de “dit”, fent un tremolor que, barrejat amb el glissando, aconseguia un so completament nou. Molts altres hongaressos també vibren d’una manera característica semblant però mai com Zacharias. Tenia un vibrat propi. A Zacharias se’l distingueix molt ràpidament. És ell. Es va fer molt ric venent discos, alguns amb més encert que d’altres. Com en el cas de Feyer, en algun moment se li pot criticar ser una mica cursi i comercial a la vegada. Jo escolto d’ell només el que val la pena. He de dir que les coses que toca de manera interessant i que li surten amb tota l’espontaneïtat, el converteixen en un violinista únic en la seva especialitat.

Un dels seus primers grans èxits va ser el disc que portava per títol ‘Schönes Wetter Heute’ (Fa bon temps aquesta nit), del 1941, del que n’existeix una altra verdió del 1990. Un altre treball és el que va titular ‘Helmut Zacharias. Magic violons’, de l’any 1957. També és interessant un dels primers que es van remasteritzar: ‘When The White Lilacs Blloom’. I no cal oblidar l’especialíssima versió del tema sobre ‘La llista de Schindler’, que va editar el 1995, utilitzant el seu característic vibrat, que li dona un to molt adequat a la tristor del bell tema.

Jordi Cervelló



HELMUT ZACHARIAS

Igual de singular que George Feyer (ver artículo del 4 de marzo) fue el violinista alemán Helmuth Zacharias, nacido en Berlín en 1920 y muerto en Suiza en el año 2002. Como Feyer, también venía del clásico. Su padre era violinista y director de orquesta y su madre cantante. De pequeño ya recibió las primeras clases de su padre, y a los ocho años inició los estudios musicales en Berlín, con el profesor Gustav Havermann. Tocó por primera vez en público a los 11 años, el ‘Concierto para violín y orquesta en Sol Mayor’ de Mozart, con la Orquesta de la Radio de Berlín. A los 14 ya hacía giras como solista. Sin embargo, paulativamente se fue aficionando al jazz, que lo llevaría a investigar un camino con el que alcanzaría fama internacional. El jazz le obligó a tocar el violín de una manera diferente hasta entonces. Tenía una gran ventaja: su alto nivel como intérprete le permitía obtener nuevos sonidos, gracias a una manera muy peculiar de tocar. Tocaba el violín de un modo distinto a todos los otros violinistas. A pesar de que le gustaba mucho Stephan Grapelli, para mi no tienen nada que ver el uno y el otro. El vibrato de Zacharias era único, nunca había oído uno igual. Lo ejecutava con el dedo, en una especie de trémolo que, mezclado con un leve glissando, conseguía un sonido completamente nuevo. Muchos húngaros también vibran de una manera característica y algo parecida pero el de Zacharias era algo muy personal y fácil de distinguir. Se hizo muy rico con sus grabaciones, algunas más acertadas que otras. Y como ocurre con Feyer también se le puede criticar a veces por un cierto amaneramiento y sentido comercial. Yo sólo escucho lo que realmente vale la pena y debo decir que las cosas que interpreta de manera interesante y espontánea lo colocan como un violinista único en su especialidad.

Uno de los primeros éxitos fue el disco que llevaba por título ‘Schönes Wetter Heute’ (Hace buen tiempo esta noche) del año 1941, del que existe otra versión del año 1990. También destaca el trabajo titulado “Helmut Zacharias. Magic violons”, del año 1957. Igual de interesante es uno de los primeros que hizo y que fue remasterizado con el título de ‘When The White Lilacs Bloom’, sin olvidar la emotiva versión que hizo del tema de ‘La lista de Schindler’, en 1995. En ella utiliza su característico vibrato, que le da un tono totalmente adecuado a la tristeza del tema.

Jordi Cervelló

George Feyer

Georges Feyes (editat)

Als anys 50 del segle passat amb l’aparició dels discs de vinil escoltava tot tipus de música. A més de la clàssica, també em vaig sentir atret per la cançó francesa, la italiana, temes de jazz, música de pel·lícules o folklòrica. Hi havia, però, dos personatges que m’agradaven de manera especial. Eren el pianista hongarès George Feyer i el violinista alemany Helmut Zacharias. Tots dos venien del món del clàssic, i tenien nivell de concertista. Al llarg dels anys ha sigut freqüent el pas d’intèrprets de la música clàssica a l’anomenada música lleugera. Alguns amb més fortuna que d’altres. Aquests dos als que m’he referit, però, van ser dues veritables estrelles. Han passat els anys i encara avui m’agrada escoltar-los de tant en tant.

George Feyer en realitat es deia György Fejér. Va néixer a Budapest el 1908 i va morir a Nova York l’any 2001. Va estudiar a la famosa Escola Franz Liszt, amb Donánnyi, Béla Bartók i Kodály, i com a company seu va tenir el director d’orquestra Georg Solti. Feyer era jueu i va ser empresonat al camp de concentració de Bergen Belsen, amb la sort que va sobreviure i seria alliberat a finals de 1945. Tornà a Budapest però l’any 1951 decideix instal·lar-se a Nova York i començar una nova etapa, que el va portar a un èxit espectacular. Interpretava cançons conegudes de qualsevol part del món, les arrenjava, les armonitzava segons el moment, feia servir constantment la tècnica de la variació, utilitzant tot tipus de ritmes i amb unes cadències de molt bon gust que enllaçaven una cançó amb l’altra. Es notava la influència hongaresa i els recursos tècnics de filiació lisztiana.

Escoltar-lo és un plaer. Tocava amb una seguretat excepcional. Era prudent amb el material que utillitzava ja que tot provenia de la música popular, la folklòrica o la cançó lleugera. A final dels anys 50, va fer un seguit d’enregistraments en vinil que podem recuperar gràcies a YouTube. El títol de la sèrie era ‘Ecos de…’ i contenia reculls de cançons conegudes ja fossin d’un país o d’una ciutat: ‘Ecos de París’, ‘Ecos d’Itàlia’, ‘Ecos de Broadway’, ‘Ecos d’Hongria’, etc.

Feyer actuava amb el suport d’un conjunt instrumental, subtilment preparat, que donava sempre el protagonisme al piano. A alguns de vosaltres m’imagino que us semblarà música passada de moda o típica d’una època. Jo crec que sempre estarà vigent, ja que mentre s’interpretin les melodies que ell proposa, la seva aportació també hi serà.

Al portal YouTube podem trobar tots aquests ‘Ecos…’, sempre agradables d’escoltar. Jo recomanaria, per començar, ‘Ecos de París’ i ‘Ecos d’Itàlia’. Van ser els primers i van servir de presentació. També els ‘Ecos de Broadway’ són un encert.

Jordi Cervelló

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=guL860XC0v4]

.

GEORGE FEYER 

En los años 50 del siglo pasado, con la aparición de los discos de vinilo, escuchaba todo tipo de música. Además de la clásica también me sentía atraído por la canción francesa, la italiana, temas de jazz, música de películas o folclórica. Fueron sin embargo dos personajes los que me interesaron particularmente: el pianista húngaro George Feyer y el violinista alemán Helmut Zacharias. Los dos venían del clásico y ambos tenían un nivel de concertista. A lo largo de los años ha sido frecuente que intérpretes de música clásica hayan decidido cambiar de bando y pasarse a la música ligera. Unos con más fortuna que otros. Los dos a los que me he referido fueron dos verdaderas estrellas. Ya ha pasado mucho tiempo pero a día de hoy los sigo escuchando, aunque sea de vez en cuando. 

George Feyer en realidad se llamaba György Fejér. Nació en 1908 en Budapest y murió en Nueva York en el año 2001. Estudió en la famosa Escuela Franz Liszt de Budapest con Donánnyi, Béla Bartók y Kodály, y como compañero suyo estaba el director de orquesta Georg Solti. 

Feyer era judío y fue prisionero en el campo de concentración de Bergen Belsen, con la fortuna de que fue liberado en 1945. Volvió a Budapest pero en el año 1951 se instalará en Nueva York para comenzar una nueva etapa, que lo llevará a un éxito espectacular. Interpretaba canciones conocidas de cualquier parte del mundo. Las arreglaba, jugaba con la armonía, utilizaba siempre la técnica de la variación con ritmos de todo tipo y hacía unas cadencias muy refinadas que enlazaban una canción con otra. Era notoria la  influencia húngara y también el uso que hacía de recursos técnicos de filiación lisztiana. 

Escucharlo es todo un placer. Tocaba con una seguridad excepcional. Es prudente con el material que utiliza, casi todo de procedencia popular, folclórica y de canción ligera. A finales de los años 50 hizo una serie de grabaciones de discos de vinilo, que podemos recuperar a través de YouTube. El título era ‘Ecos de…’, y recopilaba canciones casi siempre conocidas, ya fuera de un país o de una ciudad: ‘Ecos de París, ‘Ecos de Italia’, ‘Ecos de Broadway’, ‘Ecos de Hungría’, etc. Feyer actuaba junto a un pequeño conjunto instrumental, sutilmente preparado, que dejaba todo el protagonismo para el piano. A algunos quizá les parecerá música pasada de moda o de un tiempo determinado. Pero la moda no pasa si la música es buena, y Feyer acierta en lo que elige. 

En el portal YouTube podemos encontrar todos estos ‘Ecos…’, muy agradables de escuchar. Yo recomendaría empezar con los ‘Ecos de París’ y los ‘Ecos de Italia’. Fueron los primeros y sirvieron también de presentación. También los ‘Ecos de Broadway’ son un cierto.  

Jordi Cervelló 

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=0IBOERC6nyE]