Ferruccio Busoni, una breu història

Busoni cap al 1895

Busoni cap al 1895

El nom de Ferruccio Busoni és familiar entre els pianistes, i de manera especial per la seva voluminosa dedicació a l’obra de Johann Sebastian Bach. En canvi, es coneix molt poc la seva obra original, ja sigui pianística, de cambra o simfònica. Per al públic en general és un nom que, si més no al nostre país, no es coneix gens, en cap d’aquests aspectes.

Quan jo era jovenet, m’agradava un llibre dedicat a ell on apareixien diverses fotografies. Tenia un cap noble i un rostre realment atractiu. Dalt de l’escenari deuria ser impactant. Va ser un dels més grans pianistes del seu temps. Va néixer a la localitat italiana d’Empoli el dia 1 d’abril de 1866 i va morir a Berlín l’any 1924. El seu pare era clarinetista i la seva mare, Anna Weiss, originària de Baviera. L’any 1878 es va establir a Graz, on va iniciar seriosament els estudis musicals amb Wilhelm Mayer, un professor excepcional, que el va fornir dels coneixements necessaris per a obtenir una sòlida preparació.

Busoni tenia un esperit romàtic, tot i que se’l considerava un dels fundadors de l’escola moderna de piano, que va néixer entre final del segle XIX i principi de XX. Precursors d’ell foren Anton Rubinstein i Theodor Leschetizky, ambdós nascuts el 1830. De la seva generació, també van destacar Ignacy Paderewski, Joseph Levine i Józef Hofmann.

Ferruccio Busoni era un intèrpret imprevisible, amb una manera de tocar monumental, excèntrica. Predicava la necessitat de ser respectuós amb els compositors, però a l’hora de la veritat podia canviar algunes notes o alterar passatges segons la seva manera. D’altra banda, no tocava sentimentalment sinó que abolia l’arbitrarietat romàntica. Era un intèrpret colossal de Liszt, i gran part de la seva vida la va dedicar a la composició, reservant un ampli espai a l’obra de Bach.

Tenia una flexibilitat innata i feia el que volia amb el teclat, com per exemple tocar a una velocitat extrema llargues sèries d’octaves i acords, exclusivament amb el dit polze. No estudiava més que quatre hores al dia. A més, recomanava un descans després de cada hora i resoldre els problemes tècnics o d’expressió sense la necessitat de seure al piano.

Igual que Liszt, Busoni també va ser un gran mestre del piano. És sabut que Liszt imposava repetides lectures amb molta cura, abans de la seva execució. Després d’una lectura general, començava el treball de veritat. Primer feia tocar l’obra sense ritme, després amb ritme i, per acabar, treballava les dinàmiques.

Busoni explica que, mentre treballava a Weimar, feia dos cursos setmanals i que acabava l’execució de tots els pianistes, seient en una cadira, fent una discussió general entre el mestre i l’alumnat. De tant en tant, però, s’aixecava i anava al piano, per a executar un passatge determinat i mostrar com s’havia de resoldre.

Els seus escrits són una part important de la seva vida. Feia apologia directa sobre la superació total de la sonoritat tradicional, superar la rutina musical. El seu esperit reflexiu ha quedat per escrit en la seva obra Nova estètica de la música, publicat l’any 1907.

Busoni, quadre de Roberto Boccioni

Busoni, quadre de Roberto Boccioni

Busoni, el compositor

Igor Stravinsky va considerar Ferruccio Busoni com un dels precursors de la ideologia musical contemporània. Afortunadament ens han arribat gran quantitat de partitures seves. Algunes més conegudes que d’altres, però en conjunt no se li ha fet justícia. Gràcies a les transcripcions que va fer per a piano de la música de Bach, se’l respecta i molt, però és evident que té altres obres de molta importància. També com Liszt, li agradava molt transcriure i fer revisions d’òperes o simfonies d’altres autors. Pel que fa a obres originals, destaca la seva òpera Doktor Faust, sobre un text de Christopher Marlowe. També destacaria el grandiós Concerto Fantasia, per a piano, cor i orquestra; el Concert per a violí i orquestra, Indianisches Tagebuch, la Fantasia contrapuntística per a dos pianos; els dos quartets de corda, les dues sonates per a violí i piano, les Sis sonatines per a piano, i moltes més obres per a aquest instrument.

El seu Bach apareix sota la denominació Bach-Busoni. Són set volums que no falten en la majoria de conservatoris d’arreu del món. Busoni va estudiar intensament durant vint anys l’obra de Bach. Era una passió. Podem trobar-hi arranjaments d’El clave ben temperat, les Variacions Goldberg, la Fantasia cromàtica i fuga, la Fantasia contrapuntística -inspirada en la darrera fuga impompleta de L’art de la fuga-; la Ciaccona per a violí -que molts dels grans pianistes han interpretat alguna vegada- o el Concerto italiano, entre d’altres.

Gravacions

Recomano la troballa que representa escoltar una gravació de Busoni mateix interpretant l’Estudi d’execució transcendental núm. 5 (Feux Follets) de Franz Liszt. Igualment, la seva versió de la Ciaccona de Bach, que ell mateix va transcriure per a piano. També la seva impressionant transcripció de la Toccata, Adagio i Fuga de Bach, en versió de Vladímir Horowitz, i dues obres més representatives: la Indianische Fantasie per a piano i orquestra, i la deliciosa Berceuse Elegíaca, en versió de Sergiu Celibidache i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín.

Jordi Cervelló

FERRUCCIO BUSONI, UNA BREVE HISTORIA

El nombre de Ferruccio Busoni es familiar entre los pianistas y de manera especial por su voluminosa aportación con la obra de Bach. En cambio, su obra original es poco conocida, tanto la relacionada con la música de cámara como la sinfónica o incluso la ópera.

Cuando yo era joven me gustaba leer y observar un libro sobre su vida en el que aparecían fotografías de este gran pianista. Tenía una cabeza noble y un rostro muy atractivo. Siempre pensé el gran efecto que debería producir en el escenario. Fue uno de los grandes pianistas de su época.

Había nacido en la localidad italiana de Empoli el 1 de abril de 1866, y murió en Berlín en 1924. Su padre era clarinetista y su madre, Anna Weiss, de origen bávaro. En el año 1878 se estableció en Graz, donde inició seriamente los estudios musicales con Wilhelm Mayer, profesor excepcional que lo nutrió de los conocimientos necesarios para obtener una sólida preparación . También fue alumno de Reinecke.

Busoni tenía un espíritu romántico, aunque se le considera uno de los fundadores de la escuela moderna de piano, que tuvo lugar entre finales del siglo XIX y principios del XX. Precursores de dicha escuela fueron Anton Rubinstein y Theodor Leschetizky, ambos nacidos en 1830. De su generación destacan los nombres de Ignacy Paderewsky, Joseph Levine y Joseph Hoffman.

Ferruccio Busoni era un intérprete imprevisible, en su manera de tocar el piano. Monumental y excéntrico a la vez. Predicaba la necesidad de ser respetuoso con los compositores pero a la hora de la verdad podía cambiar algunas notas o alterar pasajes según su manera de entender la obra. Lejos del sentimentalismo, abolía la arbitrariedad romántica. Era un colosal intérprete de Liszt, y gran parte de su vida la dedicó al estudio de la obra de Johann Sebastian Bach. 

Tenía una flexibilidad innata y hacía lo que quería con el teclado, como por ejemplo tocar a una velocidad extrema largas series de octavas y acordes exclusivamente con el movimiento de su muñeca. No estudiaba más de cuatro horas al día y recomendaba un descanso entre hora y hora, además de resolver problemas de expresión o técnicos apartado del piano.

Como en el caso de Liszt, Busoni también fue un gran maestro del piano. Es sabido que Liszt imponía repetidas lecturas con mucha precaución antes de su ejecución. Hacía tocar la obra sin ritmo al principi. Después con ritmo, y a continuación incorporaba las dinámicas.

Mientras, Busoni explica que mientras enseñaba en Weimar hacía dos cursos semanales y acababa la ejecución de todos los pianistas sentándose juntos, con una discusión general, entre maestro y alumnado. A veces Busoni se levantaba y tocaba un pasaje determinado en el piano, explicando la manera de resolverlo. Sus escritos forman una parte muy importante de su vida. De todos ellos, merece la pena destacar la ‘Nueva estética de la música’, escrito en 1907, en el que aboga por superar la sonoridad tradicional y evitar la rutina musical.

BUSONI COMPOSITOR

Busoni, a quien Stravinsky consideró precusor de la ideología musical contemporánea, ha dejado escrita mucha música para todo tipo de géneros. Hay obras que son conocidas, aunque desgraciadamente en nuestro país es raro ver programada alguna. De sus composiciones originales, destacaría la ópera ‘Doktor Faust’, sobre un texto de Christopher Marlowe, el grandioso ‘Concierto para piano, coro y orquesta’. También el ‘Concierto para violín y orquesta’, ‘Indianisches Tagebuch’, los dos cuartetos de cuerda, las dos sonatas para violín y piano, además de las ‘6 Sonatinas’ para piano, y un buen número de piezas para dicho instrumento. Evidentemente entre estas últimas figuran sus famosas transcripciones o adaptaciones.

Su Bach, llamado habitualmente ‘Bach-Busoni’, es de suma importancia. Busoni estuvo más de 20 años investigando y penetrando de manera casi obsesiva en el grandioso material de Bach, con el que descubrió una fuente de inspiración, dada su innata imaginación pianística. Este corpus está formado por siete volúmenes, siempre presentes en cualquier conservatorio del mundo. Aquí tenemos ‘El clave bien temperado’, las ‘Variaciones Goldberg’, la ‘Fantasía contrapuntística’ para dos pianos -inspirada en la última e incompleta fuga de ‘El arte de la fuga’, la ‘Fantasía cromática y fuga’, la ‘Ciaccona’, para violín solo -que muchos grandes pianistas han interpretado alguna vez-, el ‘Concerto italiano’, etc.

GRABACIONES

Recomiendo el hallazgo que supone escuchar una grabación del mismo Busoni, interpretando el ‘Estudio de ejecución trascendental nº5 (Feux Follets)‘, de Franz Liszt. Así mismo, la versió que el mismo hace de su transcripción para piano de la Ciaccona de Bach. También, la impresionante transcripción de Toccata, Adagio y Fuga de Bach, con Vladimir Horowitz, y dos obras representativas suyas: ‘Indianische Fantasie‘, para piano y orquesta; y la deliciosa ‘Berceuse Elegíaca‘, con Sergiu Celibidache y la Orquesta Sinfónica de la Radio de Berlín.

Jordi Cervelló

Una vergonya nacional

Congres dels diputats (dgt)

L’altre dia vaig agafar un taxi i el conductor era marroquí. Parlant una mica, em va dir que aquí, a Espanya, es trovaba a la glòria. Venint del Marroc tampoc em va estranyar massa. En aquell moment vaig pensar: si jo hagués sigut marroquí, pensaría com ell? Evidentment que el Marroc no és precisament cap exemple de referencia. Em fixo en altres països, on la corrupció està molt més controlada i la justicia és un òrgan independent. Ja fa anys que el que està succeïnt a Espanya és una vergonya nacional. Corrupció a tot arreu, amb un Govern en què la majoria dels seus dirigents haurien de ser empresonats. El seu passat delictiu no surt, ni sortirà, en les condicions actuals. El Govern central va contra el poble. Contra la cultura, la ciència, la investigació, la sanitat…, on els més rics cada cop ho són més, mentre la classe obrera o la gent amb pocs recursos pateix greument les conseqüències, amb poques esperances en el futur. Com viure-hi? La veritat és que mai he considerat aquest país com el meu. Ja en vaig tenir prou amb el llarg període franquista i ara tinc una sensació semblant a la que vàrem passar durant tants anys.

Jordi Cervelló

VERGÜENZA NACIONAL

El otro día cogí un taxi y el conductor era marroquí. Hablando un poco, me dijo que aquí, en España, estaba en la gloria. Viniendo de Marruecos tampoco me extrañó demasiado. En aquel momento pensé: si yo hubiera sido marroquí, ¿pensaría como él? Evidentemente que Marruecos no es precisamente un ejemplo de referencia. Me fijo en otros países, donde la corrupción está mucho más controlada y la justicia es un órgano independiente. Ya hace años que lo que está sucediendo en España es una vergüenza nacional. Corrupción por todos los lados, con un Gobierno en el que la mayoría de sus dirigentes deberían estar en prisión. Su pasado delictivo no aparece, ni aparecerá, en las condiciones actuales. El Gobierno central va contra el pueblo. Contra la cultura, la ciencia, la investigación, la sanidad… Donde los ricos cada vez lo son más, mientras la clase obrera y la gente con escasos recursos sufre de manera gravísima las consecuencias, con pocas esperanzas de futuro. ¿Cómo vivir así? La verdad es que nunca he considerado este país como el mío. Ya tuve suficiente con el largo período franquista y ahora tengo una sensación parecida a la que pasamos  durante tantos años.

Jordi Cervelló

La Ciaccona de Bach

Johann Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach

La Ciaccona per a violí sol de Johann Sebastian Bach es la gran obra per aquest instrument. Es l’aportació més important de tota la història. La Ciaccona pertany a la Segona Partita del conjunt de Tres Sonates i Tres Partites per a violí sol (BWV 1001-1006), que Bach va escriure l’any 1720.

Vull recordar que Johann Sebastian Bach es va iniciar amb el violí a mans del seu pare, i de manera gairebé simultània al clave i l’orgue amb el seu germà Johann Christoph. Havia fet música de cambra, cosa que li va permetre conèixer l’instrument a fons. També tocava la viola. El gran mèrit d’escriure una gran obra per a violí sol recau en el fet de convertir un instrument essencialment melòdic a un magistral polifonisme. La Ciaccona, que seria el punt culminant de la sèrie, és una obra de gran complexitat, té com a dificultat principal aconseguir l’equilibri entre la unitat del tema i els molts aspectes a què està sotmès. Pel que fa a les variacions, ja sigui per la forma o pel contingut, difereixen de manera pronunciada una de l’altra, i requereixen d’un tractament molt diferenciat. De totes maneres, la dignitat del tema no ha de passar mai a una segona línia. El contingut específic dels sentiments de cada variació ha de ser molt clar, i a la vegada precís, pel caràcter de dansa que té el motiu principal.

El tempo fonamental no ha de ser massa lent, ja que en el ritme de dansa hi ha una gamma altíssima d’impressions variades, acolorides i inesperades.

La Ciaccona està precedida per quatre moviments, que serveixen com a introducció abans no arribi la gran obra. Seguint el model de les partites, comença amb una Allemanda, seguida d’una Courante, una Sarabanda i una Giga. Som davant de la gegantina Ciaccona, conjunt de variacions unides entre si per un dibuix harmònic que deriva d’un baix simple, de quatre compassos. Les variacions van apareixent de dues en dues, amb la segona reforçant subtilment el contingut de la primera. A la meitat del moviment, Bach canvia de tonalitat, passa de re menor a Re Major, però poc abans del final torna a la primera. Durant tota l’obra, el geni del mestre sotmet l’instrument a les figuracions més insospitades. Al final de la secció en to major, el violí sona com si fos un orgue, donant la sensació que un grup de violins estigui a punt de tocar. Algú va dir -ara no recordo qui-, de manera encertadíssima, que la Ciaccona era “el triomf de l’esperit sobre la matèria”.

Mai oblidaré la gran quantitat d’hores que vaig dedicar a aquesta obra quan estava immers en l’estudi del violí. Recordo que la vaig començar amb tota la il·lusió, però aquesta poc a poc s’anava convertint en un veritable mal de cap. Cada mestre que vaig tenir em deia la seva. Vaig procurar seguir el camí indicat, però al final va arribar un moment en que vaig començar a fer “la meva”. Bé o no tan bé. Donar lògica a un discurs d’entre 14 i 16 minuts, de manera equilibrada, coherent i mantenint una línia contínua amb una música tan magistral se’m feia una muntanya.

Manuscrit de l'inici de la Ciaccona de Bach

Manuscrit de l’inici de la Ciaccona de Bach

Enregistraments

Les primeres versions discogràfiques de les Sonates i Partites de Bach daten dels anys 20 i 30. Destacaria les realitzades per Adolf Busch i George Enesco. No va ser, però, fins als anys 50, amb l’aparició del disc de vinil, que els grans intèrprets del moment, van començar a gravar aquestes obres. M’agradaria esmentar dues que han quedat com una referència: la de Nathan Milstein, i la d’Isaac Stern. Ambdues filmades. També hi afegiria amb plaer la versió memòrable que als anys 80 va enregistrar el nostre violinista Gonçal Comellas, per al segell Columbia. Altres versions a considerar son les de Perlman, Rabin, Mutter o Kremer, per citar-ne alguns. Aquests últims anys, per mi hi ha tres noms més, significatius tot i que potser no tan coneguts, com la russa Viktoria Mullova, el grec Leonidas Kavakos i el serbi Gordan Nikolitx. Toquen Bach de manera diferent, amb una especial preocupació per la puresa sonora, un vibrat controladíssim i uns acords de gran pulcritud.

Jordi Cervelló

LA CIACCONA DE BACH

La “Ciaccona“ para violín solo de Johann Sebastian Bach es la gran obra para este instrumento. Es la aportación más importante de toda la historia. La pieza pertenece a la Segunda Partita del conjunto de “Tres Sonatas y Tres Partitas” para violín solo (BWV 1001-1006), que Bach escribió en el año 1720.

Quiero recordar que Bach se inició en el violín a manos de su padre, y casi simultáneamente en el clave y el órgano con su hermano Johann Christoph. Había hecho música de cámara, lo cual le sirvió para conocer a fondo el instrumento. También tocaba la viola. El gran mérito de realizar una gran obra para violín solo reside en el hecho de convertir un instrumento esencialmente melódico a un magistral polifonismo. La “Ciaccona”, que sería el punto culminante de la serie, es una obra de gran complejidad. La dificultad de ejecución consiste en lograr un equilibrio entre la unidad del tema y los muchos aspectos a que éste está sometido. Por lo que se refiere a las variaciones, sea por la forma o por el contenido, difieren de la manera más pronunciada una de la otra, y requieren un tratamiento muy diferenciado. De todas formas, la dignidad del tema no ha de pasar nunca a una segunda línea. El contenido específico de los sentimientos de cada variación se ha de interpretar de manera clara a la vez que precisa, dado el carácter de danza del motivo principal.

La “Ciaccona” va precedida de cuatro movimientos, que sirven como introducción antes de llegar a la gran obra. Siguiendo el modelo de las partitas, se inicia con una Allemanda, seguida de una Courante, una Sarabanda y una Giga. A continuación vendrá la gigantesca Ciaccona, conjunto de variaciones unidas entre ellas por un dibujo armónico que deriva de un simple bajo de cuatro compases. Las variaciones van apareciendo de dos en dos, con la segunda reforzando sutilmente el contenido de la primera. En la mitad del movimiento, Bach pasa de re menor a Re Mayor, pero hacia el final de la pieza vuelve a la primera tonalidad. Durante toda la obra, el genio del maestro somete el instrumento a las figuraciones más insospechadas. Al final de la sección en tono mayor, suena como si fuera un órgano, dando la sensación de que un grupo de violines esté a punto de tocar. Alguien que ahora no recuerdo, dijo de manera acertadísima que la Ciaccona era “el triunfo del espíritu sobre la materia”.

Nunca olvidaré las horas que llegué a dedicar a esta obra cuando estaba inmerso en el estudio del violín. Recuerdo que la inicié con mucha ilusión, aunque con el paso del tiempo, se fue convirtiendo en un verdadero dolor de cabeza. Cada maestro que tuve me orientaba en su interpretación, a seguir el camino adecuado. Llegó un momento, sin embargo, que opté -bien o mal- por realizar mi propia interpretación. Dar lógica a un discurso de entre 14-16 minutos de manera equilibrada, coherente y manteniendo una línea continua con una música tan magistral, llegaba casi al imposible.

Grabaciones

Las primeras versiones discográficas de las “Sonatas y Partitas” para violín solo datan de los años 20 y 30. Destacaron las de Adolf Busch y Georges Enesco. No fue hasta los años 50, con la aparición del vinilo, que los grandes violinistas del momento las fueron grabando. Me gustaría referirme a dos, por tratarse de ejemplos indispensables: las de Nathan Milstein i Isaac Stern. Realmente impresionantes. Las dos están filmadas. Para mi es también un placer destacar la versión memorable que nuestro violinista Gonçal Comellas realizara para el sello Columbia en los años 80. 

Otras versiones a considerar son las de Perlman, Rabin, Mutter o Kremer, por citar algunas. Más recientemente las han grabado tres violinistas ilustres, aunque quizá menos conocidos: la rusa Viktoria Mullova, el griego Leonidas Kavacos y el serbio Gordan Nikolitch. Estos tocan Bach de una manera distinta, aunque sin duda muy interesante.

Jordi Cervelló

El gran violinista Santiago Cervera

Santiago Cervera

Aquest article el vull dedicar al violinista Santiago Cervera, amic meu de quan erem jovenets i un violinista excepcional. Va morir el 14 de gener de l’any 1999. Havia nascut el 18 de maig de 1938 i va ser durant 28 anys membre de la Filharmònica de Berlín.

Coneixia a tota la seva família des dels anys 50. Provenien de València. Es varen instal.lar en un immoble proper al nostre, al Passeig de la Bonanova, i vàrem tenir una estreta relació, fins que l’any 1965 es va instal·lar a Alemanya. El Santi era un superdotat i jo admirava la seva tenacitat, l’eficàcia en l’estudi i la manera d’afrontar tant les obres de repertori com els estudis en general. Tot ho feia amb una lentitud impròpia en un nen d’11 o 12 anys. A Barcelona va ser deixeble de Joan Massià, tot i que recordo que ell feia el que creia millor, tant si s’adaptava com si no al que li aconsellava el seu mestre. Era sens dubte un tipus rebel i amb una personalitat un xic especial degut a una educació més aviat insòlita que havia rebut. Ni ell ni cap dels germans havien anat a la escola. Aquesta decisió que varen prendre els pares obeïa al fet que els seus fills tinguessin temps suficient per a l’estudi de la música. Els pares van ser els qui es van ocupar dels seus estudis en general.

Vaig passar moltes hores a casa dels Cervera però vaig tenir més relació amb el pare – el senyor Santiago Cervera – que amb el Santi i els seus dos germans. Amb el pare ens unia la passió pels violins antics. Sempre recordaré quan un cop, l’any 1957, el senyor Cervera em va trucar un matí, molt d’hora, i em va dir: “Jordi, hauries de venir d’immediat, i veuràs…“. Vaig anar-hi tot seguit per veure què passava i em va ensenyar un violí fantàstic que va adquirir a Valladolid, el dia abans de trucar-me. Era un Jean Baptiste Vuillaume (còpia Stradivari), ni més ni menys, el més gran constructor francès. L’havia comprat per 40.000 pessetes, un preu realment excepcional. El vaig contemplar i realment em va impressionar. Aquest seria el violí del Santi per sempre. Va ser a partir d’aquella troballa que el senyor Cervera -acompanyat sempre per la seva dona, la simpàtica Ramona, que era una aristòcrata valenciana que també havia tocat el violí-, va començar a voltar per tota Espanya buscant violins a tot arreu. Efectivament, amb uns deu anys va arribar a tenir una notable col·lecció, on hi havia instruments que semblaven bons. Dic semblaven perquè les falsificacions són freqüents en aquest camp. A Cervera, també li agradaven els violins actuals i m’agrada recordar un viatge en cotxe que vam fer a Niça, per adquirir un violí per cadascú d’un famós luthier que es deia Pierre Gaggini, un home molt cordial i molt reconegut, especialment a França.

Tornant al Santi, ja als 16 anys dominava el repertori més difícil i se sabia de memòria les tres Sonates i Partites per a violí sol de Bach, que un cop va interpretar a l’Església de Pompeia de Barcelona. A la capital catalana havia fet diversos recitals. El 1957 va interpretar el Concert per a violí i orquestra en Re Major de Paganini a Copenhaguen, amb l’orquestra d’aquella ciutat. També va rebre consells del violinista Sandor Vegh, i va anar a Prada de Conflent per tocar davant de Pau Casals. Més endavant el van contractar com a konzertmaster a la Rheininsches Kammerorchester de Colònia i, finalment, el 1968 va ingressar a la Filharmònica de Berlín. Era l’època de Karajan. Allà va ser molt apreciat per tota l’orquestra, que no van dubtar a dedicar-li un concert especial, titulat In memoriam Santiago Cervera, del qual adjunto un parell d’imatges del programa de mà.

Berliner - Menuhin 1

Berliner - Menuhin 2Recordo perfectament al Santi d’aquells anys de joventut. Era molt espontani, molt bo i sincer, a més d’un geni, a l’hora de resoldre els passatges més intricats. No era gens partidari del repetir per repetir, sinó que preferia pensar una solució idònia, tasca aquesta difícil en una persona jove, dotada, però, d’una gran intuïció.

No vull parlar de la seva vida familiar a Alemanya. Es va casar amb una alemanya i crec que va tenir dos fills, però desconec com era la seva vida en família. Només sabia que la seva vida anava a pitjor, i que va haver d’abandonar l’orquestra. He sentit alguns comentaris sobre el seu deteriorament psíquic i moral, que naturalment no són de la meva incumbència. Sí que puc dir que es va perdre un violinista irrepetible.

Jordi Cervelló

EL GRAN VIOLINISTA SANTIAGO CERVERA

Este artículo lo quiero dedicar al violinista Santiago Cervera, amigo mío de cuando éramos jovencitos y un violinista excepcional. Murió el 14 de enero de 1999. Había nacido el 18 de mayo de 1938 y fue durante 28 años miembro de la Orquesta Filarmónica de Berlín.

Conocí a toda su familia en los años 50. Procedían de Valencia. En Barcelona se instalaron en un inmueble cercano al nuestro, en el mismo Paseo de la Bonanova. Tuvimos una estrecha relación sobre todo hasta el año 1965, que es cuando Santi se afincó en Alemania. Santi era un superdotado y yo lo admiraba por su tenacidad, su eficacia en el estudio y la manera de afrontar tanto las obras de repertorio como los estudios en general. Todo lo hacía con una lentitud impropia de un niño de más o menos 11 ó 12 años. En Barcelona estudió con el maestro Joan Massíà, aunque él hacía lo que más se adaptaba a su manera de entender la técnica violinística. Sin duda, un caso anormal pero fue así. Santi era un chico rebelde con una personalidad fuera de lo común, debido posiblemente a una educación muy singular recibida por los padres. Nunca mandaron a sus hijos a la escuela con la finalidad de que tuvieran tiempo sobrado para dedicarse a la música. Ellos mismos se ocuparon de sus estudios en general. 

Pasé muchas horas en casa de los Cervera. Curiosamente tuve más relación con el padre de Santi, que también se llamaba Santiago, que con sus hijos, incluyendo a Santi. Con el señor Cervera me unía la pasión que ambos sentíamos hacia los violines antiguos. Siempre recordaré cuando una vez, en el año 1957, en que me llamó una mañana por teléfono para decirme: “Jordi, ven enseguida a casa que quiero enseñarte algo…”. Fui a toda prisa para ver que era lo que quería mostrarme. Abrió un estuche viejo y apareció un precioso violín de Jean Baptiste Vuillaume (copia Stradivari), el mejor constructor de violines francés, que acababa de adquirir en Valladolid por 40.000 pesetas, un precio realmente excepcional para un instrumento tan bueno y apreciado. Me impresionó mucho verlo y naturalmente sería el violín que Santi utilizaría a partir de este momento. Y fue a partir de aquel hallazgo que el senyor Cervera -acompañado siempre por su mujer, la simpática Ramona, que era de una familia aristocrática valenciana y que tambié había sido violinista-, comenzó a recorrer prácticamente toda España buscando violines antiguos, en cualquier lugar de la península. Efectivamente, en unos diez años llegó a tener una colección en la que habían instrumentos de gran apariencia, posiblemente italianos, aunque faltaba saber si eran o no auténticos. También le gustaban los violines actuales y en aquellos años recuerdo como si fuera hoy el día en que con el senyor Cervera hicimos un viaje a Niza para comprar dos violines al luthier francés de origen italiano Pierre Gaggini.

Volviendo a Santi, a los 16 años dominaba el repertorio más difícil para violín, ya fuera solo o con acompañamiento: se sabía de memoria las tres ‘Sonatas y Partitas’ de Bach, que interpretó en concierto en la Iglesia de Pompeya de Barcelona. Y en su misma ciudad realizó varios recitales que causaron impacto. En 1957 interpretó el ‘Concierto en Re Mayor para violín y orquesta’ de Paganini en Copenhage. Recibió consejos del violinista Sandor Vegh, especialmente sobre Bach, y también de Pau Casals en Prada. Más adelante fue nombrado Konzertmaster de la Rheininsches Kammerorchester de Colonia y en el año 1968 ingresaría en la Filarmónica de Berlín, en la época de Karajan. Allí fue muy apreciado por toda la orquesta, que no dudó en dedicarle un concierto especial bajo el título de “In memoriam Santiago Cervera”. Un poco más arriba hay un par de imágenes del programa de mano. 

Mi recuerdo de Santi es el de una persona espontánea, buena, sincera y yo diría que genial, por su innata facilidad en resolver cualquier escollo y encontrar la manera de superarlo. Era muy inquieto pero descubrió que la paciencia era el arma principal para conseguir dominar los pasajes más intrincados. No repetir por repetir sino pensar en la solución idónea, tarea más que difícil en una persona joven pero de una gran intuición.

No hablaré de su vida familiar en Alemania, porquè ignoro como era. Se casó con una alemana y creo tuvo dos hijos. Sólo supe que su vida iba a peor y que tuvo que abandonar la orquesta. He oído distintos comentarios sobre su deterioro psíquico-moral que naturalmente no son de mi incumbencia. Sólo sé que se perdió un violinista irrepetible.

Jordi Cervelló