La Ciaccona per a violí sol de Johann Sebastian Bach es la gran obra per aquest instrument. Es l’aportació més important de tota la història. La Ciaccona pertany a la Segona Partita del conjunt de Tres Sonates i Tres Partites per a violí sol (BWV 1001-1006), que Bach va escriure l’any 1720.
Vull recordar que Johann Sebastian Bach es va iniciar amb el violí a mans del seu pare, i de manera gairebé simultània al clave i l’orgue amb el seu germà Johann Christoph. Havia fet música de cambra, cosa que li va permetre conèixer l’instrument a fons. També tocava la viola. El gran mèrit d’escriure una gran obra per a violí sol recau en el fet de convertir un instrument essencialment melòdic a un magistral polifonisme. La Ciaccona, que seria el punt culminant de la sèrie, és una obra de gran complexitat, té com a dificultat principal aconseguir l’equilibri entre la unitat del tema i els molts aspectes a què està sotmès. Pel que fa a les variacions, ja sigui per la forma o pel contingut, difereixen de manera pronunciada una de l’altra, i requereixen d’un tractament molt diferenciat. De totes maneres, la dignitat del tema no ha de passar mai a una segona línia. El contingut específic dels sentiments de cada variació ha de ser molt clar, i a la vegada precís, pel caràcter de dansa que té el motiu principal.
El tempo fonamental no ha de ser massa lent, ja que en el ritme de dansa hi ha una gamma altíssima d’impressions variades, acolorides i inesperades.
La Ciaccona està precedida per quatre moviments, que serveixen com a introducció abans no arribi la gran obra. Seguint el model de les partites, comença amb una Allemanda, seguida d’una Courante, una Sarabanda i una Giga. Som davant de la gegantina Ciaccona, conjunt de variacions unides entre si per un dibuix harmònic que deriva d’un baix simple, de quatre compassos. Les variacions van apareixent de dues en dues, amb la segona reforçant subtilment el contingut de la primera. A la meitat del moviment, Bach canvia de tonalitat, passa de re menor a Re Major, però poc abans del final torna a la primera. Durant tota l’obra, el geni del mestre sotmet l’instrument a les figuracions més insospitades. Al final de la secció en to major, el violí sona com si fos un orgue, donant la sensació que un grup de violins estigui a punt de tocar. Algú va dir -ara no recordo qui-, de manera encertadíssima, que la Ciaccona era “el triomf de l’esperit sobre la matèria”.
Mai oblidaré la gran quantitat d’hores que vaig dedicar a aquesta obra quan estava immers en l’estudi del violí. Recordo que la vaig començar amb tota la il·lusió, però aquesta poc a poc s’anava convertint en un veritable mal de cap. Cada mestre que vaig tenir em deia la seva. Vaig procurar seguir el camí indicat, però al final va arribar un moment en que vaig començar a fer “la meva”. Bé o no tan bé. Donar lògica a un discurs d’entre 14 i 16 minuts, de manera equilibrada, coherent i mantenint una línia contínua amb una música tan magistral se’m feia una muntanya.
Enregistraments
Les primeres versions discogràfiques de les Sonates i Partites de Bach daten dels anys 20 i 30. Destacaria les realitzades per Adolf Busch i George Enesco. No va ser, però, fins als anys 50, amb l’aparició del disc de vinil, que els grans intèrprets del moment, van començar a gravar aquestes obres. M’agradaria esmentar dues que han quedat com una referència: la de Nathan Milstein, i la d’Isaac Stern. Ambdues filmades. També hi afegiria amb plaer la versió memòrable que als anys 80 va enregistrar el nostre violinista Gonçal Comellas, per al segell Columbia. Altres versions a considerar son les de Perlman, Rabin, Mutter o Kremer, per citar-ne alguns. Aquests últims anys, per mi hi ha tres noms més, significatius tot i que potser no tan coneguts, com la russa Viktoria Mullova, el grec Leonidas Kavakos i el serbi Gordan Nikolitx. Toquen Bach de manera diferent, amb una especial preocupació per la puresa sonora, un vibrat controladíssim i uns acords de gran pulcritud.
Jordi Cervelló
LA CIACCONA DE BACH
La “Ciaccona“ para violín solo de Johann Sebastian Bach es la gran obra para este instrumento. Es la aportación más importante de toda la historia. La pieza pertenece a la Segunda Partita del conjunto de “Tres Sonatas y Tres Partitas” para violín solo (BWV 1001-1006), que Bach escribió en el año 1720.
Quiero recordar que Bach se inició en el violín a manos de su padre, y casi simultáneamente en el clave y el órgano con su hermano Johann Christoph. Había hecho música de cámara, lo cual le sirvió para conocer a fondo el instrumento. También tocaba la viola. El gran mérito de realizar una gran obra para violín solo reside en el hecho de convertir un instrumento esencialmente melódico a un magistral polifonismo. La “Ciaccona”, que sería el punto culminante de la serie, es una obra de gran complejidad. La dificultad de ejecución consiste en lograr un equilibrio entre la unidad del tema y los muchos aspectos a que éste está sometido. Por lo que se refiere a las variaciones, sea por la forma o por el contenido, difieren de la manera más pronunciada una de la otra, y requieren un tratamiento muy diferenciado. De todas formas, la dignidad del tema no ha de pasar nunca a una segunda línea. El contenido específico de los sentimientos de cada variación se ha de interpretar de manera clara a la vez que precisa, dado el carácter de danza del motivo principal.
La “Ciaccona” va precedida de cuatro movimientos, que sirven como introducción antes de llegar a la gran obra. Siguiendo el modelo de las partitas, se inicia con una Allemanda, seguida de una Courante, una Sarabanda y una Giga. A continuación vendrá la gigantesca Ciaccona, conjunto de variaciones unidas entre ellas por un dibujo armónico que deriva de un simple bajo de cuatro compases. Las variaciones van apareciendo de dos en dos, con la segunda reforzando sutilmente el contenido de la primera. En la mitad del movimiento, Bach pasa de re menor a Re Mayor, pero hacia el final de la pieza vuelve a la primera tonalidad. Durante toda la obra, el genio del maestro somete el instrumento a las figuraciones más insospechadas. Al final de la sección en tono mayor, suena como si fuera un órgano, dando la sensación de que un grupo de violines esté a punto de tocar. Alguien que ahora no recuerdo, dijo de manera acertadísima que la Ciaccona era “el triunfo del espíritu sobre la materia”.
Nunca olvidaré las horas que llegué a dedicar a esta obra cuando estaba inmerso en el estudio del violín. Recuerdo que la inicié con mucha ilusión, aunque con el paso del tiempo, se fue convirtiendo en un verdadero dolor de cabeza. Cada maestro que tuve me orientaba en su interpretación, a seguir el camino adecuado. Llegó un momento, sin embargo, que opté -bien o mal- por realizar mi propia interpretación. Dar lógica a un discurso de entre 14-16 minutos de manera equilibrada, coherente y manteniendo una línea continua con una música tan magistral, llegaba casi al imposible.
Grabaciones
Las primeras versiones discográficas de las “Sonatas y Partitas” para violín solo datan de los años 20 y 30. Destacaron las de Adolf Busch y Georges Enesco. No fue hasta los años 50, con la aparición del vinilo, que los grandes violinistas del momento las fueron grabando. Me gustaría referirme a dos, por tratarse de ejemplos indispensables: las de Nathan Milstein i Isaac Stern. Realmente impresionantes. Las dos están filmadas. Para mi es también un placer destacar la versión memorable que nuestro violinista Gonçal Comellas realizara para el sello Columbia en los años 80.
Otras versiones a considerar son las de Perlman, Rabin, Mutter o Kremer, por citar algunas. Más recientemente las han grabado tres violinistas ilustres, aunque quizá menos conocidos: la rusa Viktoria Mullova, el griego Leonidas Kavacos y el serbio Gordan Nikolitch. Estos tocan Bach de una manera distinta, aunque sin duda muy interesante.
Jordi Cervelló