Comença “la Fiesta”

TOROS Pacma-es

Uns instants abans de sortir al ruedo, al toro se li clava la “divisa”, un objecte punyent que provoca un fort dolor de manera que l’animal surt bruscament amb l’aparença d’una fera alterada.

Un cop al ruedo, un espai inimaginable per a ell i replet d’un públic que l’escridassa, l’insulta i que també emet crits d’eufòria. El toro es troba enmig d’un clima inesperat i l’única cosa que desitja és fugir d’aquell martiri. El toro no és un animal agressiu per naturalesa i la seva tendència natural és la d’escapar, no la d’atacar. A tota la cridòria de la plaça s’ha d’afegir l’actuació d’una orquestrina interpretant pasdobles o altres músiques que donen animació a la gran festa.

El toro és un mamífer altament desenvolupat, amb un sistema nerviós evolucionat. Per tant, contra el que diuen molts i molts articles escrits amb tota mala fe, sabem que pateix d’una manera extrema. Negar això és un acte de mala fe absoluta. És voler contradir la ciència.

TOROS laveupv-com

La progressiva tortura fa que la seva capacitat de defensa es vagi anul·lant degut al col·lapse orgànic. La vergonyosa preparació a que ha estat sotmès, ha fet que l’animal ja no sigui ell. Està embogit. Comença el ritual, el que es considera una festa. No sé en quin ordre es desenvolupa tot però sí que sé quins són els personatges que hi participen i l’atrezzo que fan servir. Els banderillers, equipats amb llances de fusta d’uns 70 cm. de llargada i que solen portar la bandera espanyola. Humilien el toro en clavar-li tres parells de banderilles. Les banderilles tenen un arpó molt afilat, dissenyat per a esquinçar la pell. Provoquen hemorràgies i greus ferides als músculs i tendons propers a l’espina dorsal.

L’actuació del “picador”, a cavall, serveix per anar debilitant encara més l’animal, mitjançant una llarga vara de més de dos metres de llarg, amb una punta metàl·lica de 9 centímetres de llargada que serveix per estripar-li els teixits. Els pobres cavalls també pateixen molt per la seva part, i molts d’ells moren rebentats! Vindrà després el “matador”, que ja abans ha fet les seves passes amb la màxima elegància i una tècnica el més perfecta possible, per proporcionar el toc final amb l’estocada mortal. Té llavors uns 15 minuts de temps per rematar el toro. L’ha de matar d’una estocada clavant l’espasa entre les espatlles de l’animal fins arribar al seu cor. A vegades l’espasa no va al cor sinó que penetra pels pulmons o el diafragma, provocant una hemorràgia que el fa morir ofegat per la seva pròpia sang, que li comença a rajar per la boca i pel nas.

Una mala estocada pot provocar protestes a vegades molt enfurismades per part del públic. Si no té èxit, utilitza una espasa de “verdugo” que clava ràpidament a la part del darrera del coll, tallant-li l’espina dorsal i provocant-li la mort instantània.

El cos del toro, un cop mort, serà arrossegat a fora del ruedo per un grup de muls o cavalls. Si la “faena” ha estat bona, és costum arrossegar l’animal per tota la plaça com un honor, i premiar al matador amb les dues orelles i el “rabo”.

TOROS Viquipedia

Segueixo. Li pregunto al rei dels espanyols:
Vostè coneix la “Declaració Universal dels Drets dels Animals” creada l’any 1978 per la Lliga Internacional dels Drets dels Animals i aprovada posteriorment per la Unesco i l’ONU?

Intueixo que ni la coneix i que ni tan sols l’importa la seva existència. Però li reproduiré breument alguns dels seus articles. Per exemple:
“Tots els animals neixen igual, davant la vida i tenen els mateixos drets a l’existència”. Un altre: “Cap animal serà sotmès a mals tractes ni a actes de crueltat”. Un altre: “Si és necessària la mort d’un animal, aquesta ha de ser instantània, indolora i no generadora d’angoixa…”. Conclou dient que “Els drets dels animals han de ser defensats per la llei com ho són els drets dels homes”.

A Catalunya s’havien prohibit els toros però sembla que arran d’una nova llei que vostè deu conèixer és possible que es torni a celebrar per imposició del Govern Central. Possiblement vostè se sentirà satisfet si s’arriba a aplicar. Ignoro també si els seus amics aristòcrates d’Europa se senten atrets per l’espectacle i què en pensen. Possiblement per prudència no li diuen res. Però sí que li dic que sento una enorme decepció, que vostè sigui un defensor d’un espectacle que res té a veure amb el que s’entén com a art. L’art és construir, inventar, sensibilitzar…, i no destruir i fer patir un pobre animal, víctima d’una crueltat programada, organitzada i disfressada de festa.

Vostè, Rei Felip, és la primera figura de l’Estat Espanyol. Em pregunto pel que sent i pensa de la “corrida”. No ho sabrem mai. Podria intuir que no li és agradable. Però amb les paraules que dedica al ramader a qui li va entregar la medalla d’or, ja en tinc prou per pensar que vostè, igual que el seu pare, no té la més mínima compassió pels animals, li és indiferent el seu patiment i aprova el patiment i la humiliació que reben a la plaça de toros. Naturalment, també penso que si vostè considerés que la corrida és un acte barbàric i que s’hauria de abolir tampoc no ho diria, ni faria res al respecte, ja que sap que si ho fes una part del seu poble no el voldria com a rei. Crec també que un rei, home de màxima cultura i preparació, hauria de predicar amb l’exemple. El que hauria de fer en realitat és educar el seu poble, sensibilitzar-lo, culturitzar-lo i pensar especialment en les noves generacions. Fer veure al seu poble que la corrida és un espectacle que va contra la dignitat dels animals, i aconseguir eradicar aquesta crueltat gratuïta que només perdura per tradició. Caldria ensenyar-li a aquest poble que no per ser tradició una cosa és bona ni necessària. Però això vostè no ho farà, per covardia. Mentre vostès i el govern espanyol considerin que la corrida és un bé cultural reconegut pel Ministeri de Cultura i una disciplina recolzada per Belles Arts, no hi haurà res a fer. A vostè no l’interessa aprofundir sobre el tema. Està clar. És un tema massa delicat i espinós.

Si la crueltat de l’home no té límits envers ell mateix, és fàcil d’imaginar el que pot fer amb els animals irracionals. Els utilitza com vol, amb tot tipus de barbaritats. I la paradoxa és que sent, o fa veure que sent, una gran estimació pels animals domèstics que cuida com a fills i els plora desconsoladament quan els hi arriba la fi.

Jordi Cervelló

COMIENZA LA FIESTA

Unos instantes antes de que aparezca el toro al ruedo se le clava lo que llaman la “divisa”, un objeto punzante que provoca fuerte dolor, con el fin de conseguir que el animal salga bruscamente con la apariencia de una fiera alterada.

Una vez en el ruedo, se encuentra con un espacio inimaginable para él, repleto de un público que vocifera, insulta y también emite gritos de euforia. Un clima inesperado para un animal acostumbrado a la paz y que lo único que desea es huir de aquel nuevo martirio. El toro no es un animal agresivo por naturaleza y su tendencia natural es escapar, no atacar.

Volviendo a la fiesta y al clima y al griterío, hay que añadir la orquestina interpretando pasodobles y otras músicas para dar animación al espectáculo.

El toro es un mamífero altamente desarrollado, con un sistema nervioso evolucionado. Por tanto, en contra de lo que se dice en tantos escritos de mala fe argumentando que el toro apenas sufre, se sabe que sufre de manera extrema. Negarlo es contradecir la ciencia.

La progresiva tortura hace que su capacidad de defensa se vaya anulando debido al colapso orgánico. La vergonzosa preparación a que ha estado sometido hace que el animal ya no sea él. Está enloquecido. Comienza el ritual. Lo que se considera la fiesta.

Ignoro en qué orden se desarrolla pero sé quiénes son los protagonistas y el atrezzo que utilizan. Los banderilleros, equipados con lanzas de madera de unos 70 centímetros de largo. Algunos suelen llevar la bandera española. Humillan al toro clavándole tres pares de banderillas. Éstas tienen un arpón muy afilado y diseñado para rasgar la piel. Provocan hemorragias y graves heridas en los músculos y tendones próximos a la espina dorsal.

La actuación del “picador”, a caballo, sirve para ir debilitando todavía más al animal mediante una larga vara de más de dos metros de largo, con una punta metálica de 9 centímetros que sirve para desgarrar los tejidos. Los pobres caballos también sufren mucho, dándose el caso de que algunos mueren ¡reventados por alguna cornada! Aparecerá seguidamente el “matador”, que ya antes habrá ya hecho sus pases, con toda la elegancia posible y una técnica “perfecta”. Llega la estocada mortal. Tiene entonces 15 minutos para rematar al toro. Lo debe matar de una sola estocada, clavando la espada entre los hombros del animal hasta llegar al corazón. A veces, la espada no acierta el corazón sino que penetra por los pulmones o el diafragma, provocando una hemorragia que lo hace morir ahogado por su propia sangre, que chorrea por la boca y la nariz.

Una mala estocada puede provocar protestas a veces muy irritadas por parte del público. Si no ha tenido éxito, se utiliza una espada de “verdugo”, que clava rápidamente en la parte trasera del cuello, cortándole la espina dorsal y provocando la muerte instantánea.

El cuerpo del toro, una vez muerto, será arrastrado fuera del ruedo por un grupo de mulos o caballos. Si la “faena” ha sido buena, es costumbre arrastrar el animal por toda la plaza como un honor, y premiar al matador con las dos orejas y el rabo. Un torero feliz, pero un animal -que antes también era feliz- que ha sido destrozado paulatinamente hasta sucumbir ante tanta estrategia. Medalla para uno y malvada desaparición para otro.

Sigo. Le pregunto al rey de los españoles:
¿Conoce usted la “Declaración Universal sobre los Derechos de los Animales” creada el año 1978 por la Liga Internacional de los Derechos de los Animales aprobada posteriormente por la Unesco y la ONU?

Intuyo que ni la conoce y que ni tan solo le importa su existencia. Pero le reproduciré brevemente alguno de sus artículos. Por ejemplo: “Todos los animales nacen igual ante la vida y tienen los mismos derechos a la existencia”. Otro: “Ningún animal será sometido a malos tratos ni a actos de crueldad”. Uno representativo: “Si es necesaria la muerte de un animal, ésta debe de ser instantánea, indolora y no generadora de angustia…”. Todo lo contrario de lo que ocurre en la corrida. Lento martirio y máximo gozo para el público. Concluyo con: “Los derechos de los animales deben ser defendidos ante la ley como lo son los derechos del hombre”.

En Catalunya se prohibieron los toros hace años pero el gobierno central, con sus ansias de españolismo rancio y carente de compasión hacia los animales, se empeña en que España al completo lo celebre de nuevo, aboliendo la prohibición que hasta ahora había en Catalunya. Tal vez usted, don Felipe, se sentirá satisfecho si se anula la actual prohibición. Ignoro también lo que deben pensar sus amigos aristócratas de Europa. Saber si se sienten atraídos y que opinan. Posiblemente, por prudencia, no le dirán nada. Pero sí que le digo que siento una enorme decepción hacia un monarca que considera la corrida un espectáculo artístico. Para mí, el arte es construir, inventar, sensibilizar…, no destruir ni hacer sufrir a un pobre animal víctima en lo que yo considero crueldad programada, organizada y disfrazada de fiesta.

Usted, rey Felipe es la primera figura del estado español. Me pregunto qué piensa y siente sobre la corrida. De verdad. En lo más íntimo. Creo que no lo sabremos nunca. Podría incluso intuir que no le resulta agradable. Pero a raíz de las palabras que dedicó al ganadero a quien entregó la medalla de oro al Mérito Artístico es suficiente para pensar que usted, al igual que su padre, no sienta la más mínima compasión por los animales. Le es indiferente su sufrimiento y aprueba la terrible humillación que el toro recibe en la plaza. Naturalmente también pienso que, si usted considerara la corrida como un acto barbárico, que debiera ser abolido, tampoco lo expresaría, ni haría nada al respecto, puesto que sabe que una parte de su pueblo reaccionaría mal y usted tendría los días contados como rey. Y pienso que un rey, hombre de máxima cultura y que debe predicar con el ejemplo, lo que debería hacer, en realidad, es educar a su pueblo, sensibilizarlo, culturizarlo pensando especialmente en las nuevas generaciones, para lograr erradicar una crueldad gratuita que sólo perdura por tradición.Habría que enseñarle a ese pueblo que no por ser tradición una cosa es buena ni necesaria. Pero usted no lo hará simplemente por cobardía. Ya le va bien que la corrida sea una disciplina reconocida y que los españoles nos sintamos orgullosos de tenerla. ¿No le avergüenza que su Ministerio de Cultura la considere un bien cultural? ¿Y que Bellas Artes sea la encargada de la entrega de medallas de oro a quien mata? Intuyo que a usted no le interesa profundizar en el tema. Está claro. Es un tema demasiado delicado y espinoso.

La paradoja de todo esto es que el ser humano protege y siente una gran estimación por los animales domésticos, a quienes mima y otorga un trato casi equiparable al humano, mientras que, por otro lado comete atrocidades de todo tipo con los demás animales, con fines de ocio y diversión y, para colmo, con la pretensión de elevar dichas atrocidades a categoría artística.

Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s