Un gran pianista i una obra única

Jesús Maria Sanromà

Possiblement el nom de Jesús Maria Sanromà no digui res entre els afeccionats a la música. Sanromà, d’origen català, va ser un dels pianistes més importants dels Estats Units, entre els anys 1930 i 1970. Va néixer a Puerto rico el 1902, i estudià al New England Conservatory of Music de Boston. Va ser deixeble d’Alfred Cortot i Arthur Schnabel. Pianista conegut arreu d’Europa, i sobretot als Estats Units. El seu repertori era amplíssim. Destacava com a intèrpret de l’obra de Gershwin, i també de Liszt, Chopin i Rakhmàninov. També dins de l’àmbit de la música popular, on són recordades especialment les improvisacions que feia de temes i danses del seu país, de les que feia veritables creacions.

Als Estats Units va fer importants estrenes, com el Capriccio d’Stravinski, o els Concertinos, de Hindemith, Honegger i Walter Piston. Afegir que Sanromà va ser el creador dels ‘Concerts Sanromà’ de Puerto Rico, que es van celebrar fins al 1975. També va ser una figura important pel que fa al Festival Internacional Pau Casals d’aquell país.

Dels molts enregistraments que Sanromá va fer a partir de 1930, m’he decantat per una obra extraordinària, que va gravar durant els anys 40, amb una bona presa de so. M’estic referint al Concert per a piano, violí i quartet de corda, opus 21, d’Ernest Chausson. La gravació és en disc de vinil i va ser editat per RCA. És una obra d’envergadura, que permet comprovar el gran pianisme de Sanromà, ja que el ventall tècnic i expressiu és molt complet. Però hi ha encara un altre component que m’ha fet decidir: el violí solista és Jascha Heifetz, ni més ni menys. És un enregistrament històric, que durant els anys he anat escoltant, i del qual mai he trobat una versió equiparable. Heifetz està aquí en un moment extraordinari, i la seva personalitat arrossega a la resta de músics, provocant un relat de la més alta emoció. Sanromà està inspiradíssim i el duet entre ell i Heifetz provoca una gran diversitat de sensacions.

Jascha Heifetz

Chausson va compondre el seu Concert entre 1890 i 1891. El va dedicar al gran violinista Eugène Ysaÿe, que va ser qui el va estrenar. És una obra no gaire interpretada, tot i que a França és un referent dins de la música de cambra. Està escrita en quatre moviments: Décidé, Sicilienne, Grave i Très Animé. Es nota una certa influència de Massenet, mestre de Chausson, i també de Cesar Franck, per la forma cíclica de la peça. Es tracta, però, d’una peça molt sòlida, escrita amb propietat i un saber absolut. El seu contingut és dramàtic i inquietant, i conté un lirisme apassionat. Evidentment és Heifetz qui li dóna el toc definitiu. La seva personalitat arrossega els altres components, tot i que Sanromà també està realment magnífic, a l’alçada de figurar al costat del mític violinista.

Ernest Chausson

El concert comença de manera enèrgica, amb acords a base d’octaves. Seguidament entra el quartet, en un clima suau, que canta el motiu però ja harmònicament. El piano i el violí solista comencen aleshores a desenvolupar el moviment. Els contrastos emocionals són constants i el quartet recolza puntualment la tasca impressionant dels solistes. Heifetz canta d’una manera realment extraordinària, i Sanromà el secunda amb un so i una tècnica magnífics. És un veritable goig.

He de destacar especialment el Grave, el tercer moviment. Melancòlic i dolorós, és la part més original de l’obra. Comença lentament, amb simples notes cromàtiques a càrrec del piano, mentre el violí contrasta amb un cant nostàlgic i de gran bellesa. L’ambient és fosc i misteriós. Poc a poc es torna inquietant, i arriba a un moment fatídic, desesperat. Venen aleshores unes harmonies tristes, per acabar amb les corxeres del principi. El violí s’enfila ben amunt, on es perd en el registre sobreagut, de manera quasi espectral.

Chausson va morir prematurament per un accident de bicicleta.

Jordi Cervelló

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=4qRMh6A0Xao&list=PLZqwgFwhp-BEaXj87YvVGVdkcUIbmADlD]

.

UN GRAN PIANISTA Y UNA OBRA ÚNICA

Posiblemente el nombre de Jesús Maria Sanromá dice poco o nada a los aficionados a la música. Sanromá, de origen catalán, fue uno de los pianistas más importantes, especialmente en los Estados Unidos, entre 1930 y 1970. Nacido en Puerto Rico, de muy joven consiguió una beca para estudiar en el New Englad Conservatory of Music de Boston. También estudió con Alfred Cortot y Arthur Schnabel. Sanromá fue conocido en toda Euroopa, però especialmente en los Estados Unidos.

Su repertorio era amplísimo, y destacó especialmente en la obra de autores como Gershwin, Liszt, Chopin y Rachmáninov; además amaba la música popular, especialmente la de su país, y interpretaba a menudo temas y danzas autóctonas. En los Estados Unidos estrenó obras de gran importancia, como el ‘Capriccio’ de Stravinsky o los tres ‘Concertinos’ de Hindemith, Honegger y Walter Piston. En Puerto Rico, además, creó los ‘Conciertos Sanromá’, que se celebrarón hasta 1975, y fue una figura importante en el Festival Internacional de Música Pau Casals.

De las muchas grabaciones que Sanromá hizo a partir de 1930, yo me he decantado por una obra extraordinaria que grabó en los años 40, ya con buena toma de sonido. Se trata del ‘Concierto para piano, violín y cuarteto de cuerda’, opus 21, de Ernest Chausson. Era la época del vinilo y lo edito el sello RCA. Es una partitura de envergadura, que permite comprovar el gran pianismo de Sanromá, ya que el abanico técnico y expresivo es muy completo. Pero hay otro motivo para la elección de esta grabación: la presencia de Jascha Heifetz, ni más ni menos, como violín solista. El gran violinista estaba en un momento extraordinario y su personalidad se contagia a los demás miembros del conjunto, especialmente al pianista Sanromá, que toca con una entrega y una musicalidad también extraordinaria. 

Chausson escribió esta obra entre 1890 y 1891, y la dedicó al gran violinista belga Eugène Ysaÿe. Actualmente no se interpreta demasiado, aunque en Francia goza de una gran popularidad. Está escrita en cuatro movimientos: ‘Dècidé’, ‘Sicilienne’, ‘Grave’ y ‘Trés animé’. Se nota en la pieza cierta influencia de Massenet, maestro de Chausson, y también de Cesar Franck, por la forma cíclica. Es una composición de gran autenticidad y expresa sentimientos muy directos del compositor. Su contenido es dramático e inquietante, y de un lirismo arrebatado.

El concierto empieza de manera enérgica. Poco después aparece el cuarteto que toca suavemente el motivo inicial pero armónicamente. A continuación, piano y violín solista comienzan el gran diálogo lleno de contrastes emocionales. Heifetz canta de manera sublime y Sanromá lo arropa con un temperamento efusivo y musical.

Me gustaría destacar especialmente el ‘Grave’, el tercer movimiento. Es el más impactante y personal. Se trata de un lento melancólico y doliente, basado en lentas corcheas simples y cromáticas que ejecuta el piano. Mientras, el violín contrasta, con un canto nostálgico y de gran belleza. El ambiente desolado se va volviendo cada vez más inquietante hasta llegar al momento fatídico, desesperado. Aparecen después unas armonías suaves y muy tristes, para concluir con las corcheas iniciales, mientras el violín asciende al registro sobreagudo, provocando un clima casi espectral.

Ernest Chausson murió prematuramente por un accidente de bicicleta.

Jordi Cervelló

Un regal especial

La meva filla Susanna m’ha fet un regal entranyable: la tapa posterior d’un violí amb les signatures de grans compositors. A partir de la forma d’un violí, va tallar la fusta curosament per després pulir a mà els petits detalls. Els noms dels compositors estan copiats a mà amb llapis i rotulador. Després d’aplicar un vernís protector, un cop sec, en va aplicar un de tancament per acolorir. Quin regal tan bonic. Moltes gràcies, Susanna!

Mi hija Susanna me ha hecho un regalo entrañable: la tapa posterior de un violín con las firmas de grandes compositores. A partir de la forma de un violín, talló la madera cuidadosamente para después pulir a mano los pequeños detalles. Los nombres de los compositores están copiados a mano con lapiz y rotulador. Después de aplicar un barniz protector, una vez seco, aplicó el cierre para colorear. ¡Qué regalo tan bonito! ¡Muchas gracias, Susanna!

Staccato a la corda

La tècnica del violí es basa en dos moviments totalment diferents. La mà esquerra realitza les notes mentre que el braç dret és l’encarregat de donar so a les notes mitjançant l’arquet. Quasi sempre és a l’arc on trobem més problemes, degut a l’enorme varietat i dificultat dels diferents tipus d’arcades. La vareta de l’arc és molt elàstica (fusta de pernambuco) però el seu pes varia al llarg de la seva extensió, fet que l’obliga a igualar el so. Quan es parla de “cops d’arc”, ens estem referint a les diferents maneres d’utilitzar-lo: arcades amples amb tot l’arc, menys amples, les que utilitzen un terç de l’arc, un quart, les arcades que salten -com l’spiccato i el saltellato-. I per últim, l’staccato. Aquest darrer cop d’arc és el que motiva aquest escrit.

Staccato és un terme italià que vol dir, més o menys, “separat”. Es tracta d’un cop d’arc té diverses variants, a més de ser el més espectacular i un veritable trencaclosques per a l’intèrpret. Francesco Geminiani (1687-­1762) ja el feia servir en les seves obres i en els seus tractats sobre la tècnica de l’arc. Però caldrà arribar a Paganini per trobar aquest cop d’arc ben argumentat, i convertit en una mena d’espectacle. Després de Paganini, el més rellevant violinista en utilitzar-lo va ser el polonès Henri Wieniawski, que l’incorpora al seu Concert per a violí i orquestra núm. 2, i també en les seves partitures d’alta pedagogia. Més endavant apareixeran exemples esporàdics en altres autors, com Saint-Saëns o Sibelius (al seu Concert per a violí i orquestra).

Hi ha dos tipus d’staccato. L’staccato volante i l’staccato alla corda. El primer pot ser més o menys ràpid, mentre en el segon no hi ha control de la velocitat, i ha de ser sempre ràpid. Tots dos emeten un nombre de notes determinat, ja sigui arc amunt o arc avall. El primer és una successió de notes en spiccato i s’aixeca l’arc després de cadascuna de les notes. L’arc s’ha d’agafar molt lleugerament. L’staccato alla corda, en canvi, és realment difícil i no tots els violinistes arriben a executar-lo. Si la tècnica moderna del violí es basa tota ella en la naturalitat de moviments, la flexibilitat dels dos braços i, especialment, de la manera d’agafar l’arc, que permeti la major llibertat en els diferents atacs i la seva recíproca coordinació. Aquest principi no tindrà cap validesa en el moment de voler realitzar un ràpid staccato a la corda. De fet, és l’únic cop d’arc on la rigidesa és obligada tota l’estona. Això vol dir que, tant en l’arc amunt com en l’arc avall, el braç ha d’estar completament rígid, però alhora tenir un cert nerviosisme. Es tracta del cop d’arc més original i el que més s’aparta de les normes habituals. És molt espectacular i que requereix una posició que pot ser fins i tot antiestètica, sobretot en l’arc avall. En una arcada en pot fer vint.

Em plau molt proposar-vos un magistral exemple com ho és l’enregistrament que Jascha Heifetz va fer d’una obra divertida i molt coneguda: Hora staccato, del violinista i compositor romanès Grigoras Dinicu, arranjada pel mateix Heifetz. Al piano, l’acompanya Emanuel Bay.

Jordi Cervelló

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=Mag2mc5Vva0]

STACCATO A LA CUERDA

La técnica del violín se basa en dos movimientos totalmente distintos. La mano izquierda realiza las notas mientras que el brazo derecho es el encargado de dar sonido a las notas por medio del arco. Casi siempre es en el arco donde se hallan los mayores problemas debido a su enorme variedad y dificultad en algunos tipos de arcadas. La varilla del arco es muy elástica (madera de pernambuco) pero su peso varía a lo largo de ella obligando a igualar el sonido. Cuando hablamos de “golpes de arco”, nos referimos a las distintas maneras de utilizarlo: arcadas anchas con todo el arco, menos anchas usando dos mitades, las que utilizan tres y cuatro partes del arco… Las arcadas saltantes como el “spiccato” o “saltellato” y por último, el “staccato” que es el que motiva este escrito.

“Staccato” es un término italiano que indica separado. Es un golpe de arco que tiene distintas variantes además de ser el más espectacular y un verdadero rompecabezas para el intérprete. Francesco Geminiani (1687­1762) ya lo utilizaba en sus obras y lo cita en su método de violín, pero habrá que llegar a Paganini para que este golpe de arco se convirtiera en un verdadero espectáculo. Después de Paganini, el más relevante compositor y violinista que lo utilizó de manera magistral fue el polaco Henri Wieniawski, que lo introdujo en su ‘Concierto para violín y orquesta nº 2’, y también en otras muchas partituras de alta pedagogía. Luego aparecen ejemplos esporádicos en autores como Saint­ Saëns o Sibelius (Concierto para violín y orquesta).

Existen dos tipos de staccato. El ‘staccato volante’ y el ‘staccato a la cuerda’. El primero puede ser más o menos rápido mientras que el segundo debe ser siempre rápido. Los dos emiten un número de notas determinado, ya sea arco arriba o arco abajo. El primero es una sucesión de notas en ‘spiccato’, que obligan a levantar el arco después de cada nota, cogido éste de manera muy ligera. El segundo, en cambio, es realmente difícil y no todos los violinistas pueden ejecutarlo. La técnica moderna del violín se basa toda ella en la naturalidad de movimientos, la flexibilidad de los dos brazos, especialmente el derecho cuya mano debe coger el arco muy ligeramente, de manera que le permita la mayor libertad en los diferentes ataques y su respectiva coordinación. Este principio no tendrá validez alguna en el momento de realizar el ‘staccato a la cuerda’. Éste es el único golpe de arco en el que la rigidez es obligada durante su aplicación. Tanto en arco arriba como abajo, el brazo debe permanecer totalmente rígido, envarado hasta un cierto nerviosismo. Es, sin duda, el golpe de arco más espectacular, que requiere una postura a veces incluso antiestética, en especial cuando se ejecuta arco abajo. El número de notas que se pueden ejecutar en cada arcada puede sobrepasar el número de veinte.

Me place mucho proponeros un ejemplo excepcional, a cargo de Jascha Heifetz, que realiza un staccato a la cuerda de una maestría increible. Se trata de la pieza de concierto conocida como ‘Hora staccato’, compuesta por el violinista rumano Grigoras Dinicu y arreglada por Heifetz. El pianista que lo acompaña es Emanuel Bay.

Jordi Cervelló