La tècnica del violí es basa en dos moviments totalment diferents. La mà esquerra realitza les notes mentre que el braç dret és l’encarregat de donar so a les notes mitjançant l’arquet. Quasi sempre és a l’arc on trobem més problemes, degut a l’enorme varietat i dificultat dels diferents tipus d’arcades. La vareta de l’arc és molt elàstica (fusta de pernambuco) però el seu pes varia al llarg de la seva extensió, fet que l’obliga a igualar el so. Quan es parla de “cops d’arc”, ens estem referint a les diferents maneres d’utilitzar-lo: arcades amples amb tot l’arc, menys amples, les que utilitzen un terç de l’arc, un quart, les arcades que salten -com l’spiccato i el saltellato-. I per últim, l’staccato. Aquest darrer cop d’arc és el que motiva aquest escrit.
Staccato és un terme italià que vol dir, més o menys, “separat”. Es tracta d’un cop d’arc té diverses variants, a més de ser el més espectacular i un veritable trencaclosques per a l’intèrpret. Francesco Geminiani (1687-1762) ja el feia servir en les seves obres i en els seus tractats sobre la tècnica de l’arc. Però caldrà arribar a Paganini per trobar aquest cop d’arc ben argumentat, i convertit en una mena d’espectacle. Després de Paganini, el més rellevant violinista en utilitzar-lo va ser el polonès Henri Wieniawski, que l’incorpora al seu Concert per a violí i orquestra núm. 2, i també en les seves partitures d’alta pedagogia. Més endavant apareixeran exemples esporàdics en altres autors, com Saint-Saëns o Sibelius (al seu Concert per a violí i orquestra).
Hi ha dos tipus d’staccato. L’staccato volante i l’staccato alla corda. El primer pot ser més o menys ràpid, mentre en el segon no hi ha control de la velocitat, i ha de ser sempre ràpid. Tots dos emeten un nombre de notes determinat, ja sigui arc amunt o arc avall. El primer és una successió de notes en spiccato i s’aixeca l’arc després de cadascuna de les notes. L’arc s’ha d’agafar molt lleugerament. L’staccato alla corda, en canvi, és realment difícil i no tots els violinistes arriben a executar-lo. Si la tècnica moderna del violí es basa tota ella en la naturalitat de moviments, la flexibilitat dels dos braços i, especialment, de la manera d’agafar l’arc, que permeti la major llibertat en els diferents atacs i la seva recíproca coordinació. Aquest principi no tindrà cap validesa en el moment de voler realitzar un ràpid staccato a la corda. De fet, és l’únic cop d’arc on la rigidesa és obligada tota l’estona. Això vol dir que, tant en l’arc amunt com en l’arc avall, el braç ha d’estar completament rígid, però alhora tenir un cert nerviosisme. Es tracta del cop d’arc més original i el que més s’aparta de les normes habituals. És molt espectacular i que requereix una posició que pot ser fins i tot antiestètica, sobretot en l’arc avall. En una arcada en pot fer vint.
Em plau molt proposar-vos un magistral exemple com ho és l’enregistrament que Jascha Heifetz va fer d’una obra divertida i molt coneguda: Hora staccato, del violinista i compositor romanès Grigoras Dinicu, arranjada pel mateix Heifetz. Al piano, l’acompanya Emanuel Bay.
Jordi Cervelló
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=Mag2mc5Vva0]
STACCATO A LA CUERDA
La técnica del violín se basa en dos movimientos totalmente distintos. La mano izquierda realiza las notas mientras que el brazo derecho es el encargado de dar sonido a las notas por medio del arco. Casi siempre es en el arco donde se hallan los mayores problemas debido a su enorme variedad y dificultad en algunos tipos de arcadas. La varilla del arco es muy elástica (madera de pernambuco) pero su peso varía a lo largo de ella obligando a igualar el sonido. Cuando hablamos de “golpes de arco”, nos referimos a las distintas maneras de utilizarlo: arcadas anchas con todo el arco, menos anchas usando dos mitades, las que utilizan tres y cuatro partes del arco… Las arcadas saltantes como el “spiccato” o “saltellato” y por último, el “staccato” que es el que motiva este escrito.
“Staccato” es un término italiano que indica separado. Es un golpe de arco que tiene distintas variantes además de ser el más espectacular y un verdadero rompecabezas para el intérprete. Francesco Geminiani (16871762) ya lo utilizaba en sus obras y lo cita en su método de violín, pero habrá que llegar a Paganini para que este golpe de arco se convirtiera en un verdadero espectáculo. Después de Paganini, el más relevante compositor y violinista que lo utilizó de manera magistral fue el polaco Henri Wieniawski, que lo introdujo en su ‘Concierto para violín y orquesta nº 2’, y también en otras muchas partituras de alta pedagogía. Luego aparecen ejemplos esporádicos en autores como Saint Saëns o Sibelius (Concierto para violín y orquesta).
Existen dos tipos de staccato. El ‘staccato volante’ y el ‘staccato a la cuerda’. El primero puede ser más o menos rápido mientras que el segundo debe ser siempre rápido. Los dos emiten un número de notas determinado, ya sea arco arriba o arco abajo. El primero es una sucesión de notas en ‘spiccato’, que obligan a levantar el arco después de cada nota, cogido éste de manera muy ligera. El segundo, en cambio, es realmente difícil y no todos los violinistas pueden ejecutarlo. La técnica moderna del violín se basa toda ella en la naturalidad de movimientos, la flexibilidad de los dos brazos, especialmente el derecho cuya mano debe coger el arco muy ligeramente, de manera que le permita la mayor libertad en los diferentes ataques y su respectiva coordinación. Este principio no tendrá validez alguna en el momento de realizar el ‘staccato a la cuerda’. Éste es el único golpe de arco en el que la rigidez es obligada durante su aplicación. Tanto en arco arriba como abajo, el brazo debe permanecer totalmente rígido, envarado hasta un cierto nerviosismo. Es, sin duda, el golpe de arco más espectacular, que requiere una postura a veces incluso antiestética, en especial cuando se ejecuta arco abajo. El número de notas que se pueden ejecutar en cada arcada puede sobrepasar el número de veinte.
Me place mucho proponeros un ejemplo excepcional, a cargo de Jascha Heifetz, que realiza un staccato a la cuerda de una maestría increible. Se trata de la pieza de concierto conocida como ‘Hora staccato’, compuesta por el violinista rumano Grigoras Dinicu y arreglada por Heifetz. El pianista que lo acompaña es Emanuel Bay.
Jordi Cervelló