Aquest podria ser el títol d’una obra de teatre. He estat donant voltes al tema dels hereus i observo que entre ells hi ha coses en comú. Sobretot si es tracta d’hereus de gent vinculada al món de la música, que ja de per si és un camp una mica especial, més quan els hereus sovint no saben res de solfa.
Sigui com sigui, la seva reacció és gairebé sempre la mateixa quan se’ls contacta, interessats per l’obra o el llegat del músic en qüestió. D’entrada, una gran emoció quan els truques, i reaccions semblants: “i com han aconseguit localitzar-me, si no sóc especialista en música…“, o bé “no sap com l’estimàvem…“, i de seguida surt una vena de generositat “encara tenim el seu piano, però si sap d’algú a qui li pogués interessar fins i tot li podríem regalar…“. Sembla que allò que havien anar acumulant durant anys tenia interès… “nosaltres no entenem de música i no sabem si tots els fulls amb notes tenen algun valor…; també tenim moltes cartes i fotos, però no sabíem què fer-ne: l’estiu passat vam omplir un sac de programes i retalls de diaris, que vam llençar perquè necessitàvem lloc per a una filla nostra“. Però aquí no acaba la cosa: “Ah! Recordo també que fa uns tres anys, quan feia poc temps que havia mort, vàrem llençar també moltes cintes de música, a més de discos de vinil. Com que no sabíem què hi havia, vam pensar que la millor opció era portar-los a un d’aquells llocs especials. I recordo que fins i tot ens van pagar algun “dineret”. El que sí que tenim és alguna corbata i un jersei. Espera, ara recordo que també vàrem guardar una agenda on apuntava el dia a dia, on feia dibuixets que feien molta gràcia als nostres nens…“.
miriadna.com
Jordi Cervelló 