Qui va ser Ennio Bolognini?

No fa gaire que vaig tenir una sorpresa majúscula. Conèixer l’existència d’un violoncel·lista molt especial que ser respectat per les grans figures musicals del seu període. Es tracta d’Ennio Bolognini, nascut a Buenos Aires l’any 1893 i desaparegut el 1979.

Bolognini va ser un personatge únic. Podria fer-se una bona pel·lícula amb la seva història, tan apassionada com desconcertant. Aquest músic era fill d’emigrans italians. El seu pare, Egidio, nascut a la localitat italiana de Faenza l’any 1862, va ser també un bon violoncel·lista i gran amic d’Arturo Toscanini. Tocava a la mateixa orquestra que va dirigir Toscanini a l’Argentina i seria el padrí de bateig del menut Ennio.

Ennio Bolognini va començar a estudiar violoncel a Buenos Aires, de la mà de Josep Garcia, qui havia estat mestre de Pau Casals a Barcelona. Garcia sentia un gran afecte pel seu deixeble, que amb tan sols 15 anys va guanyar el primer premi del Concurs ‘España y América’, la qual cosa li va valer un esplèndid regal: un violoncel construït pel luthier italo-argentí Luigi Rovatti. Rovatti havia sigut deixeble de Giuseppe Rocca a Torí.

Abans, però, Bolognini havia interpretat al violoncel El cigne de Saint-Saëns, acompanyat pel mateix compositor; i també la Sonata per a violoncel i piano de Richard Strauss, també acompanyat pel gran compositor alemany. Així va començar la seva inusual i estranya trajectòria, que va donar molt a parlar. L’any 1923 va anar als Estats Units, però no com a com a violoncel·lista, sinó com a “preparador físic” del boxejador argentí Luis Firpo, que s’estava preparant per a un famós combat contra el campió mundial, el nord-americà Jack Dempsey. És ben curiós que a dia d’avui puguem recuperar la lluita a través d’internet. Però és que, a més, Bolognini era també un gran pilot d’aviació, que havia tingut llicència comercial. Tenia el seu propi avió, amb el que feia acrobàcies. També va ser fundador de l’American Civil Air Patrol, on van entrenar cadets per pilotar avions bombarders a la Segona Guerra Mundial. El nostre personatge parlava de manera fluïda, a més d’anglès i castellà, rus, hebreu, hongarès, grec, japonès, i 15 dialectes italians. Tot plegat fa que ens trobem davant d’un personatge únic.

Però encara hem d’afegir que va ser solista de violoncel de la Simfònica de Xicago. Amb aquesta famosa orquestra va tenir l’oportunitat de fer amistat amb el compositor rus Aleksandr Glazunov, que actuava com a director. Bolognini va fer de traductor, pel seu domini del rus, i va ajudar Glazunov a superar la seva poca seguretat davant d’una orquestra de tant nivell. Amb Pau Casals s’havien vist diverses vegades. Casals sentia molt d’apreci per ell, de qui va arribar a dir que era “el violoncel·lista de més talent que mai havia conegut”.

bolo_casals

Bolognini amb Pau Casals

Tornant al seu violoncel, construït per l’italià Rovatti, hi ha una anècdota realment única:  a Bolognini se li va ocórrer fer signar l’instrument als personatges més famosos que anava trobant. Tal com sona. Així, podem trobar-hi signatures escampades per tot l’instrument, amb noms del més alt nivell, com Fritz Kreisler, Eugene Ormandy, Jascha Heifetz, Bruno Walter, Miklos Rosza, Ernst Bloch, Vladimir Horowitz, Arthur Rubinstein, Arturo Toscanini, Nathan Milstein, o el mateix Pau Casals.Un grapat de noms que arriben a la cinquantena. L’instrument es troba actualment al Museu de l’Institut Smithsonian, a Washington. També es pot veure per internet.

Malauradament, Bolognini no es va preocupar gaire per enregistrar. Tot i així, hi ha un disc de vinil titulat Magic Sounds of Bolognini, que es pot descarregar amb certa facilitat. Hi ha dues obres compostes per ell mateix. Una d’elles porta per títol Echo Serenade, i és realment molt original. Hi trobem efectes d’eco, un so ampli i generós, i utilitza els pizzicati com si el violoncel fos una guitarra. Em sembla un bon exemple, tot i que m’hauria agradat trobar alguna altra peça de repertori, que segur que deu existir.

En la seva maduresa, Bolognini va agafar la mania de fundar orquestres a ciutats on mai abans n’havien hagut. Va ser director de la Grant Park Symphony Orchestra, dedicada al repertori pop, i l’última que va crear va ser la Filharmònica de Las Vegas, tot i que només va durar cinc anys. Ha estat per a mi un bon regal assabentar-me de l’existència d’aquest personatge tan original.

Jordi Cervelló

¿QUIÉN FUE ENNIO BOLOGNINI?

No hace mucho que tuve una sorpresa mayúscula. Conocer la existencia de un violoncelista especialísimo y que fue respetado por las grandes figuras musicales de su época. Se trata de Ennio Bolognini, nacido en Buenos Aires en 1893 y desaparecido el año 1979.

Bolognini fue un personaje único, con una vida tan contrastada que podría ser un guión perfecto para una película. Era hijo de emigrantes italianos. Su padre Edigio, nacido en la localidad italiana de Faenza en 1862, fue un buen violonchelista y amigo de Arturo Toscanini. Con el gran director italiano visitó Buenos Aires en calidad de violonchelista. Más tarde, Toscanini llegaría a ser el padrino de Ennio.

El pequeño Ennio inició los estudios de violonchelo con su padre pero enseguida su gran maestro fue ni más ni menos José García, el que fuera maestro de Pau Casals en Barcelona. García, que ya vivía en Buenos Aires, hizo progresar muy rápidamente a su nuevo discípulo con el que sentía un gran afecto. A los 15 años, Ennio ganó el primer premio del Concurso “España-América”, que le valió un espléndido regalo: un violonchelo del constructor italiano Luigi Rovatti, que también por entonces vivía en Argentina.

Por aquella época, el pequeño Ennio tuvo una oportunidad de oro, tocar junto a dos grandes compositores europeos: por un lado, interpretar la famosa melodía de “El cisne”, de Saint-Saëns, con el mismo compositor al piano; así como la ‘Sonata para violonchelo de Richard Strauss acompañado igualmente por el gran compositor alemán.

La gran historia de Ennio Bolognini empieza a partir de 1923. Se desplaza a Estados Unidos, pero no como violonchelista sinó como “preparador físico” del boxeador argentino Luis Firpo, que se estaba preparando para un combate histórico, con el campeón norteamericano Jack Dempsey. Cabe decir que Bolognini era boxeador amateur, había participado en un buen número de combates y a los 69 años todavía se entrenaba con el ‘punching ball’, que tenía en su casa. Dejando el violonchelo todavía a un lado, su vida nos depara otra sorpresa: Bolognini era aviador y tenía la correspondiente licencia comercial. Tenía avión propio y se distinguió como acróbata profesional, pero es que además, fue adiestrador de aviones de bombardeo, instruyendo a cadetes durante la Segunda Guerra Mundial. Fue fundador de la American Civil Air Patrol.

Bolognini tenía una gran cultura y dominaba muchos idiomas. En todas las referencias que he encontrado, se dice que además de español e inglés, conocía el hebreo, el húngaro, el griego, el japonés, el ruso y 15 dialectos de italiano. Si además de todo esto, añadimos que fue violonchelo solista de la Orquesta Sinfónica de Chicago, no hay duda que estamos delante de un personaje único, y con una historia insólita, para una persona cuya principal actividad era la música.

Con la Sinfònica de Chicago, Bolognini conoció al compositor ruso Alexander Glazunov, que era director invitado. El músico ruso era muy tímido, y bastante inseguro ante la orquesta, lo que propició que Bolognini, que conocía bien el ruso, fuera su consejero durante los ensayos. El argentino lo ayudó a superar su falta de seguridad. Evidentemente, tuvo contacto con Pau Casals en varias ocasiones. Nuestro violonchelista apreciaba sus dotes, calificándolo en una ocasión como “el violonchelsita con más talento que nunca había conocido”. También lo afirmó el gran violochelista Emanuel Feuermann, diciendo que era “mejor violonchelista que Casals, Piatigorski o yo mismo”.

Volviendo a su violonchelo, construído por el gran luthier italiano Rovatti, hay una anécdota única. a Bolognini se le ocurrió de hacer firmar todo el instrumento por personajes importantes, especialmente del ámbito musical. Así, nos encontramos que a día de hoy el instrumento está repleto de firmas con nombres célebres, como los de Arthur Rubinstein, Eugene Ormandy, Fritz Kreisler, Jascha Heifetz, Miklos Rosza, Ernest Bloch, Vladimir Horowitz, Arturo Toscanini, Nathan Milstein, así como del mismo Pau Casals. Un nutrido número de músicos que llega a los cincuenta. Hoy en día, este violonchelo está expuesto en el Museo Instituto Smithsoniano de Washington. Se puede contemplar por internet.

Desgraciadamente Bolognini no se preocupó demasiado en grabar sea sus conciertos como grabaciones de estudio. Aún y así, existe un disco de vinilo -hoy en CD- que lleva por título “Magic Sounds of Bolognini”, en el que interpreta varias obras, entre ellas dos suyas. Me parece especialmente atractiva la titulada “Echo Serenade”. A Bolognini le gustaba todo tipo de música y además era también un buen guitarrista. En esta obra afloran unos efectos de eco muy singulares y un tratamiento del violonchelo como si tocara la guitarra, una mezcla muy curiosa. Estoy seguro que con paciencia se podría encontrar algún otro registro con obras de concierto.

Ya en su madurez, Bolognini fundó diversas orquestas en ciudades donde no las habían, una de ellas la Grant Park Symphony Orchestra, dedicada al repertorio “pop” y, la última, que sería la Filarmónica de Las Vegas, que sin embargo duró tan solo cinco años. Rescatar a este personaje ha sido un regalo especial para mi.

Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s