Albert Schweitzer (1)

Albert_Schweitzer

La meva admiració per Albert Schweitzer ja venia dels anys cinquanta, quan vaig saber que Pau Casals i ell eren grans amics. Recordo que en un dels primers concerts del Festival de Prades Schweitzer en persona era assegut a la primera fila. El seu aspecte era molt singular. Schweitzer va ser un veritable exemple però avui en dia, a causa de la violència, la dolenteria i la imparable fabricació d’armament a escala mundial, juntament amb el deteriorament constant del nostre planeta, ha quedat com una mena de llumeta trista i llunyana, que per sort mai s’apaga.

Schweitzer era un home d’una entrega total, una voluntat fèrria, un estudiós sense límits i sobretot una persona amb un sentit altruista com pocs. Va ser un dels grans humanistes del seu temps. És sabuda la gran tasca que va realitzar a l’Àfrica Equatorial, on va construir un hospital per atendre milers de malalts en un lloc inhòspit i apartat de la més petita civilització. Més de quaranta anys de sacrifici, que va durar fins la seva mort. El que va fer durant la seva vida i la seva obligació moral per instal.lar­-se a l’Àfrica, en un lloc desconegut, per a començar de zero.

Vull dedicar aquest escrit a parlar d’ell ja que la seva vida va ser d’un imparable enriquiment, ja fos espiritual o pràctic. Schweitzer era un home d’una fortalesa mental extraordinària. Va destacar com a músic, però també en altres disciplines universitàries: Filosofia, Teologia i Medicina. En música va ser reconegut com a gran organista, però especialment com a musicòleg, especialitzat en l’obra de Johann Sebastian Bach, de qui interpretava la seva música amb gran ofici i distinció.

Començo el seu relat.

Albert Schweitzer va néixer el 15 de gener de 1875 i morí el 4 de setembre de 1965. El seu poble natal era Kaysersberg, a Alsàcia. El seu pare era pastor evangélic i amb ell va rebre les primeres classes de piano. Poc temps després seria deixeble d’Eugène Munch, amb qui va estudiar piano i va introduir-lo en el món de l’orgue. Era encara jove quan va escriure el llibre Records de la meva infantesa, on explica les seves vivències del seu petit poble alsacià, els recorreguts per les valls i els boscos, on parla de la tolerància i llibertat amb que eren educats els nens. Arribats a aquest punt, vull recordar que una cosina germana de Schweitzer seria la mare de l’escriptor Jean Paul Sartre.

El 1893, quan tenia 16 anys, ja era un lector apassionat i començava a aprofundir en la Musicologia, ingressant a la Universitat d’Estrasburg. Un primer viatge a París li va servir per conèixer al famós organista Charles Marie Widor, que temps després es convertiria en el seu mentor.

L’any 1897 aprovava el primer examen de Teologia i el 1899 obtindrà el Doctorat en Filosofia. A París, Widor es converteix en el seu millor amic i a proposta seva escriu una monografia sobre la naturalesa de l’art de Johann Sebastian Bach. El títol, J. S. Bach, el músic poeta. I el 1904, la lectura d’un article publicat al Diari de les Missions Evangèliques de París sobre l’Àfrica Equatorial li va despertar una compassió sense precedents. També el va impressionar una escultura que es troba a Colmar, i que representa un negre patètic esculpit per Bartholdi. Aquesta imatge influiria molt en la seva decisió. El 13 d’octubre de 1906 confirmava als seus pares i amics que estudiaria Medicina per després anar a l’Àfrica. D’aquest continent es demanaven de manera urgent metges i missioners, davant la tragèdia que es vivia. Gent del seu entorn no va entendre aquesta sobtada decisió. Va fer els estudis de Medicina a la Universitat d’Estrasburg. Després va abandonar-ho tot i es va endinsar a la jungla a complir allò que anomenava “la religió de l’amor”.

L’any 1912 va acabar els seus estudis de medicina i el mes de març de 1913 decideix emprendre el seu viatge a l ́Africa Equatorial Françesa, avui Gabón. L ́acompanyava la seva esposa Helene Bresslau, amb qui ja s’havia casat. Ella va ser la companya inseparable fins la seva mort.

albert schweitzer 2

Van arribar primer a l ́Africa Equatorial, però encara havien d’arribar a Lambaréné, el que havia de ser el destí definitiu. Per arribar-hi, havien de navegar pel riu Ogooué. Anaven en piragua i la travessia va ser llarga. La rebuda va ser molt emotiva. Els tam tam anunciaven la seva arribada als poblats del voltant. Els esperaven dos missioners amb els nens de les seves respectives classes. La caseta que li van donar estava decorada i guarnida amb flors i plantes de tot tipus. Les cases dels habitants estaven hàbilment construïdes amb estaques. Lambaréné era un lloc inhòspit, on durant bona part de l’any feia una calor insoportable i una humitat exagerada. Tot i l’entorn, estava envoltat de natius que vivien en la misèria més absoluta i una falta total d’atenció mèdica. Els habitants d’aquella regió morien un darrere l’altre.

És precisament en aquest lloc tant dur, com apartat de la civilització, on Schweitzer decideix construir, conjuntament amb la seva esposa, un hospital amb la finalitat d’atendre els nombrosos habitants de la regió, i alleujar així les seves malaltíes, especialment la lepra, el mal de la son -transmès per mosques i mosquits-, el paludisme, la disentería…

albert schweitzer 3

El pensament de Schweitzer va sorprendre la població negra, per la seva manera d’actuar. S’hi adreçava gairebé com si els demanés perdó, com per pagar un deute pels mals produïts pels blancs. “Qui sóc jo?“, es va preguntar Schweitzer? “Jo sóc una vida que vol viure, envoltant d’altres vides, que també volen viure.” Cal pensar que els negres en aquell moment encara recordaven les trampes burdes dels negrers convertits en caçadors d’esclaus, que un cop empresonats els enviaven en vaixell cap a Amèrica. La simplicitat d’aquesta reflexió el va portar a percebre que tot el que l’envoltava, ja fossin plantes, animals o humans, estimava la vida exactament igual que ell. El metge sempre deia que tot el que vivia era digne de respecte. I aquesta va ser la base de la nova ètica que Schweitzer va proclamar i practicar la resta de la seva vida.

Jordi Cervelló

ALBERT SCHWEITZER

Mi admiración por Albert Schweitzer ya venía de los años 50, cuando supe que Pau Casals y él eran grandes amigos. Lo recuerdo en uno de los primeros conciertos del Festival de Prades, sentado en primera fila. Su aspecto era muy singular. Schweitzer fue un verdadero ejemplo y hoy en día en que abunda la maldad, la violencia o la imparable fabricación de armamento, con su consiguiente utilización, y el deterioro constante de nuestro planera, ha quedado como una lucecita triste y lejana, pero que nunca se apaga. 

Schweitzer era un hombre de una entrega total, una voluntad férrea, un estudioso sin límites y sobre todo un ser humano con un sentido altruista como pocos. Fue uno de los grandes humanistas de su tiempo. Es sabida la gran labor que realizó en Africa Equatorial, donde construyó un hospital para atender a miles de enfermos en un lugar inóspito y apartado del más pequeño foco de civilización. Más de 40 años de sacrificio, que duraron hasta su muerte. En estos momentos necesito hablar de él. Lo que hizo durante su larga vida y su obligación moral para instalarse en un lugar recóndito de Africa y empezar de cero su sueño.

Quiero dedicar este artículo sobre él, ya que su vida fue de un imparable enriquimiento espiritual y práctico. Schweitzer era un hombre de una fortaleza mental extraordinaria. Destacó en música pero también en otras disciplinas universitarias: Filosofía, Teología y Medicina. En música fue reconocido como un gran organista pero sobretodo como gran musicólogo especializado en Bach, autor que interpretaba con gran oficio y distinción.

Empiezo con su relato. 

Albert Schweitzer nació el 15 de enero de 1875 y murió el 4 de septiembre de 1965. Su pueblo natal era Kayserberg, en Alsacia. Su padre era pastor evangélico y fue quien le dio las primeras clases de piano. Poco después sería discípulo de Eugène Munch que además del piano lo introdujo al órgano. Era joven cuando escribió el libro “Recuerdos de mi infancia” donde explica sus vivencias en los valles y los bosques de su entorno comentando la tolerancia y libertad de como eran educados los niños. Quiero recordar que una prima hermana de Albert sería la madre del escritor Jean­Paul Sartre.

En el año 1893 cuando tenía 16 años era ya un lector apasionado y comenzaba a profundizar en la Musicología, ingresando en la Universidad de Estrasburgo. Un primer viaje a París le sirvió para conocer al famoso organista Charles Maria Widor, que más tarde sería su mentor. En 1897 aprueba el primer examen de Teología y en 1899 obtiene el Doctorado en Filosofía. En París, Widor era su mejor amigo, y a sugerencia suya escribió una monografía sobre la naturaleza del arte de Bach que tituló “J. S. Bach, el músico­ poeta”. Ya en 1904 la lectura de un artículo publicado en el “Diario de las Misiones Evangélicas” de París sobre Africa Ecuatorial le despertó una compasión sin precedentes. También le impresionó una escultura que se encuentra en Colmar y que representa un negro patético esculpido por Bartholdi. Esta imagen lo influyó mucho en su decisión de partir. El 13 de octubre de 1906 confirmaba a sus padres y amigos que estudiaría Medicina, para desplazarse posteriormente a Africa. De este continente se pedían urgentemente médicos y misioneros, ante la tragedia que se vivía. Gente de su entorno no entendían esta repentina decisión, ni tan solo en su ambiente familiar. Realizó los estudios de Medicina en la Universidad de Estrasburgo. Después lo abandonaría todo y se instalaría en plena selva, para cumplir o que él llamaba “la religión del amor”.

En el año 1912 acababa los estudios de Medicina, y en marzo de 1913 decidió emprender su viaje al Africa Ecuatorial Francesa, hoy Gabón. Le acompañaba su esposa, Helene Bresslau, que fue su inseparable compañía hasta su muerte. Llegan a Africa Ecuatorial pero todavía quedaba mucho para llegar a su destino, que era Lambaréné. Para llegar tuvieron que navegar por el río Ogooué. Iban en piraguas y la travesía fue larga. Su llegada fue muy emotiva. Les esperaban los misioneros con los niños de sus clases y la casita que les ofrecieron estaba decorada y adornada de flores y plantas. Las casitas de sus habitantes estaban habilmente construidas por estacas. Lambaréné era un lugar inóspito donde la mayor parte del año hacía un calor insoportable además de una humedad exagerada. Todo su entorno estaba rodeado de nativos en la miseria más absoluta y falta total de asistencia médica. Los nativos morían uno tras otro.

En este lugar tan duro y apartado de la civilización, Schweitzer decide construir junto con su esposa un hospital con la finalidad de atender los numerosos habitantes, e intentar aliviarlos de sus enfermedades, especialmente de la lepra, el mal del sueño transmitido por moscas y mosquitos, el paludismo o la disentería, entre otras. El pensamiento de Schweitzer sorprendió a la población negra por su manera de actuar. Schweitzer se comportaba como si quisiera pedir perdón, como saldar una deuda por los males que los blancos habían causado a los negros. “¿Quien soy yo?”, se preguntó Schweitzer. “Yo soy vida, que quiere vivir, rodeado de otras vidas que también quieren vivir”. Hay que pensar que los negros en aquellos años todavía recordaban las trampas burdas que colocaban los negreros convertidos en cazadores de esclavos y que los blancos aprisionaban, para mandarlos más adelate en barco hacia América. La simplicidad de esta reflexión lo llevó a percebir que todo lo que tenía a su lado, fueran plantas, animales o humanos, estimaban la vida exactamente como él. Decía que todo lo que vivía era digno de respeto. Y esta fue la base de la nueva ética que Schweitzer proclamó y practicó el resto de su vida.

Jordi Cervelló

Un pensament sobre “Albert Schweitzer (1)

  1. Retroenllaç: Albert Schweitzer (2) | Jordi Cervelló

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s