Cervera

Ja fa molt de temps que vaig repetint el mateix. Si volem una Catalunya musical, s’han de fer dues coses que considero essencial. Promoure el repertori català d’abans i d’ara, i donar oportunitats als joves intèrprets de desenvolupar el seu ofici, ja sigui a nivell individual o en grup. Compte, però. Estem en un país perillós. Conec càrrecs institucionals en el camp de la música i també de la cultura, que tenen una mentalitat que va en contra de la necessitat i l’obligatorietat de defensar la nostra música, que també és la seva.

Imperen les teories de màrqueting, en les que la millor música ha de venir de fora del nostre país. Autors sempre estrangers i del gran repertori, i intèrprets que formen part de l’entremat mafiós de caràcter internacional.

No es valora la nostra música. Ni la compositiva, ni la interpretativa. I quan sembla que es valora, és més aviat com si es tractés d’un favor, no pas per una creença en que el producte és bo.

Alemanys, francesos, italians, anglesos, txecs, finlandesos, russos, japonesos…, senten la seva música com quelcom que els pertany. L’estimen. A Catalunya, no. Aquí domina el màrqueting mal entès, que perjudica tant a compositors, com a intèrprets. Ara més que mai, hi ha molts joves ben preparats per oferir concerts, sols o en grup. Però res. Han de sobreviure anant d’un cantó a l’altre per poder guanyar un mínim per viure. Un exemple: la Camerata 432, una orquestra de corda que toca magníficament bé, un conjunt que l’estranger seria benvingut i que podria representar Catalunya de manera molt digne. Doncs NO ÉS ESTABLE. Tan sols fan projectes. I el mateix podria dir d’altres grups, com també de solistes, dels que ara mateix en tenim una bona varietat. Fan concerts aquests joves tan preparats? Doncs no. Tot i que Catalunya és plena de ciutats, i de pobles amb bona densitat de població, no s’acaba de trobar la manera de crear una xarxa per fer arribar la música a tot arreu, com si fos el més normal. Aquí no. No som en un país normal. I així ens va.

Conec molt bé el Festival de Pasqua de Cervera. Hi he anat quasi cada any. Cervera és una ciutat històrica. Única. El seu festival és un exemple d’unió entre la composició i la interpretació. El clima que es crea és excepcional. Els habitants de la capital de la Segarra omplen els llocs on es fan els concerts i les conferències. Ho senten com una cosa seva. Per a ells és un orgull poder comptar amb una manifestació on a més ve gent de tot Catalunya. I és un festival que es fa en una setmana més aviat de recolliment, ideal per a la interpretació de la música clàssica. Només cal desitjar sort. Però la sort depèn moltes vegades d’uns senyors que, si no volen, no hi ha res a fer. És possible un canvi de conducta? Que d’una vegada per totes els qui manen entenguin que la música és un fenomen important, i que persones com Pau Casals van lluitar i aconseguir que la seva orquestra fos una referència mundial?

Espero una reacció. Que els responsables d’aquesta part de la cultura reaccionin i actuïn, de manera intel·ligent. De no ser així, el fenomen musical a Catalunya deixarà de ser una professió com qualsevol altra. I la culpa, evindentment, no serà dels músics.

Jordi Cervelló
Compositor