Un dels grans. Juntament amb Jascha Heifetz, Nathan Milstein i David Oistrakh, és un dels violinistes que més m’han colpit. Sobre Menuhin, hi ha una una anècdota que us vull explicar. Va succeir a Berlín, quan Menuhin —que en aquell moment només tenia tretze anys- va interpretar el Concert de Beethoven, amb la Filharmònica i sota la direcció de Bruno Walter. Albert Einstein, que es trobava entre el públic, un cop acabat el concert no va poder resistir l’impuls d’anar corrents a trobar Menuhin per dir-li que amb la seva actuació «creia en una força superior», que «creia en l’existència de Déu». Aprofito per recordar que Einstein era violinista aficionat.
Menuhin ha estat un cas, per a mi, força trist. Conec bé la seva història. Va estudiar a San Francisco amb el mestre Louis Persinger (el mateix professor d’Isaac Stern i Ruggiero Ricci). Als sis o set anys, s’exhibia com a prodigi sense precedents. El seu debut a Nova York va ser l’any 1926, acompanyat al piano pel seu mestre. El seu nom es va difondre molt ràpidament per tota Amèrica. Ja en aquell moment, Persinger volia que Menuhin anés a estudiar a Europa amb el seu mestre Eugene Ysaÿe, el millor violinista d’aquell temps. I així ho va fer: Menuhin i la seva mare van a Europa i es van presentar a casa del veterà violinista. Ysaÿe li va demanar d’interpretar la Simfonia Espanyola de Lalo —una obra de repertori molt brillant. A Ysaÿe li va agradar la interpretació, però, sense més, li va dir tot seguit de tocar un arpegi ordinari de tres octaves. Menuhin, segons es diu, un xic desconcertat, va realitzar l’arpegi. Aleshores, Ysaÿe li va aconsellar que faria bé en treballar molt les escales i els arpegis. El mateix Menuhin explica aquesta trobada en la seva autobiografia i diu que, un cop acabada la visita, ell i la seva mare se’n van anar disgustats i decebuts. Va ser aleshores quan Menuhin va demanar a la seva mare d’anar ràpidament a visitar George Enescu, que era un altre gran del violí, a més d’un notable compositor. Recordo que Enescu va ser un mestre importantíssim que va tenir deixebles de fama, com Arthur Grumiaux, Christian Ferras o Yvry Gitlis, entre d’altres. L’audició amb Enescu va ser molt diferent. Va acceptar Menuhin ràpidament com a deixeble, tot i que el jove violinista va haver d’esperar tres mesos, perquè Enesco tenia concerts programats en aquell moment. Musicalment, Enesco va ser molt important per a Menuhin. El músic romanès era, a més, un pianista esplèndid i tenia una cultura musical extraordinària. De totes maneres, Menuhin confessaria que un temps amb Ysaÿe li hauria estat necessari, sobretot per reforçar l’aspecte tècnic.
La qüestió és que Menuhin, entre 1928 i 1932, estava en possessió d’un repertori molt ampli, que anava interpretant arreu del món. L’any 1935 —precisament l’any que jo vaig néixer— va venir al nostre Palau i va fer un extens recital amb acompanyament de piano. El meu mestre, Josep Maria Roma, va assistir al concert, i al cap dels anys em faria un veritable regal: m’obsequià amb el programa de mà d’aquest concert.
Menuhin tenia dues germanes —Hepzibah i Yaltaj— i tots tres vivien a casa seva, amb els pares. Reberen una disciplina estricta, on l’estudi era primordial. Pràcticament, no van tenir la infantesa d’altres nens de la seva edat. Tot era estudi i estudi, instrument i instrument. La mare, que es deia Marutha, va assumir la responsabilitat de la seva carrera, mentre que el pare, Moshe, signava els contractes.
Menuhin era ja molt famós a tot Estats Units, i no parava de fer concerts. Per exemple, en l’abans esmentat 1935, va fer 110 actuacions, i durant la Segona Guerra Mundial, unes cinc-centes, per a les forces aliades de la Creu Roja (concerts de menys responsabilitat, si es vol, però que per força havien d’esgotar al jove violinista). És curiós com Menuhin fos un símbol per a tota Amèrica, mentre que un altre destacat violinista, Isaac Stern — que només era tres anys més jove— era aleshores un perfecte desconegut.
Menuhin tocava per tot el món, tant amb orquestra com en recital. Cal destacar especialment els concerts que feia amb la seva germana Hepzibah, una altra superdotada que, si no hagués estat per la fama del seu germà, avui seria molt més coneguda i hauria fet carrera com a solista. Hi ha versions discogràfiques de sonates de Hepzibah amb el seu germà, absolutament excepcionals. Als vint-i-un anys Yehudi Menuhin va deixar de fer concerts, i es va agafar un període de descans. L’excés d’activitat i els continus viatges el va obligar a fer un període de tranquil·litat, que no va durar gaire perquè de seguida va tornar a actuar.
Durant els primers anys de la dècada dels cinquanta hi va haver dos fets importantíssims per a Menuhin: el Festival de Prada, que Pau Casals inaugurà l’any 1950 —amb motiu del bicentenari de la mort de Bach—, i la visita a l’Índia, convidat l’any 1952 per Jawaharlal Nehru, primer ministre de l’Índia. Menuhin havia canviat, ja no era aquell músic segur d’ell mateix. Va patir fortes crisis psicològiques que van repercutir en el seu instrument. Concerts irregulars, poca autoconfiança, inseguretat… Era com si s’hagués “cremat”. La visita a l’Índia li va obrir un nou món. Va començar a practicar el ioga i la relaxació, amb la posició del lotus, que ja no abandonaria més. També es va tornar vegetarià. La qüestió és que l’espontaneïtat natural que tenia, va desaparèixer. La seva inseguretat en l’arc, repercutia en un so vacil·lant. Els atacs a les notes eren imprecisos, i de vegades estripats. Tot i això, va aconseguir un cert equilibri, i aconseguí tocar amb una certa comoditat. Però ell com a violinista havia canviat. Es va tornar més espiritual, tot i que encara conservava la puresa del so. La diferència entre el Menuhin jove i l’adult es fa palesa escoltant alguns dels seus innombrables enregistraments. Només cal sentir, per exemple, els enregistraments de quan tenia entre quinze i disset anys i els que va fer a partir dels trenta. Dels primers anys, existeixen enregistraments increïbles, com el del primer Concert de Max Bruch, l’Scherzo i Tarantella de Wieniavski, la Simfonia Espanyola de Lalo o la Sonata Kreutzer de Beethoven, amb la seva germana. De la segona etapa, són els enregistraments dels Concerts de Beethoven i Brahms, amb Furtwängler; o les Sonates de Beethoven amb Kempff. Sens dubte una lliçó de musicalitat, però ja diferent, més profund si es vol, però menys colpidor.
El contacte amb Pau Casals —sobretot a Prada— va ser molt important, importantíssim per a ell. Menuhin adorava Casals i Casals també sentia una gran estima cap a ell. Els vaig sentir tocant trios amb piano. Fantàstic! Inoblidable. Menuhin es trobava molt a gust fent música de cambra, que no comportava els riscos d’actuar com a solista en un concert. A Prada tot era pur i tranquil. El públic aplaudia molt, però amb respecte i contenció. Mai més, un període com aquell.
A més, Menuhin era una gran persona. Ajudar als altres era habitual per a ell. Va ser un defensor molt actiu dels Drets Humans, i va aconseguir que es fes justícia en moltes ocasions. Moltes vegades va difondre la tolerància i la cooperació entre els diferents pobles i cultures. En fi, va ser, a més d’un gran músic, una persona bona i comprensiva.
Menuhin va ser dedicatari de nombroses obres: la Sonata per a violí sol de Béla Bartók, la Sonata per a violí i piano de William Walton, dues Suites per a violí sol d’Ernest Bloch, el Concert per a violí i orquestra d’Andrzej Panufnik o el Concert per a violí i cordes de Lennoz Berkeley.
Menuhin tenia un Stradivari de 1733 i un Guarneri del Gesú de 1742.
Jordi Cervelló
YEHUDI MENUHIN (1916-1999)
Uno de los grandes. Junto con Jascha Heifetz, Nathan Milstein o David Oistrakh es uno de los violinistas que más me han impresionado. Sobre Menuhin hay una anécdota muy conocida que me place explicar. Ocurrió en Berlín el 12 de abril de 1929. Menuhin tenía sólo trece años y se presentaba con la Filarmónica de Berlín, dirigida por Bruno Walter, nada menos que con el Concierto en re mayor de Beethoven. La sorpresa fue mayúscula y el público reaccionó como pocas veces había hecho. Se hallaba lleno de personalidades y entre ellas la figura del científico Albert Einstein que precisamente era un buen violinista aficionado. Éste, una vez acabado el Concierto, no pudo resistir el impulso de ir corriendo para encontrar a Yehudi y decirle que con su actuación “creía en una fuerza superior” que “creía en la existencia de Dios”.
Sin embargo, Menuhin fue un caso algo triste en la historia. Nacido en Nueva York el 22 de abril de 1916, su familia decidió desplazarse a California, concretamente a San Francisco, para estudiar con el maestro Louis Persinger, el mismo profesor que tuvieron Isaac Stern y Ruggiero Ricci. A los seis i siete años se exhibía como un prodigio sin precedentes. Su debut en Nueva York fue el año 1926, acompañado al piano por su maestro Persinger. Su nombre se difundió rápidamente por toda América. En aquel momento Persinger ya quiso que Menuhin fuera a estudiar en Europa con su maestro, Eugene Ysaÿe, el mejor violinista de aquella época. Y así lo hizo: Manuhin y su madre van a Europa y se presentaron en la casa del veterano violinista. Ysaÿe le pidio de interpretar la ‘Simfonía española’ de Lalo, una obra de repertorio muy brillante. Ysaÿe se mostró complacido por la interpretación però sin más, le dijo de tocar un arpegio ordinario a tres octavas. Menuhin, según dice él mismo, un poco desconcertado realizó el arpegio. Entonces Ysaÿe le aconsejó que haría muy bien en trabajar con insistencia las escalas y los arpegios. El mismo Menuhin explica en sus memorias este encuentro diciendo que una vez terminada la visita y marcharse con cierto disgusto pidió a su madre de ir rápidamente a visitar a Georges Enesco, que era otro grande del violín además de un notable compositor. Enesco fue maestro de otros grandes violinistas como Arthur Grumiaux, Christian Ferras e Yvri Gitlis. La audiión con Enesco fue muy distinta y aceptó a Menuhin como discípulo rápidamente. Musicalmente, Enesco fue muy importante para Menuhin que años más tarde reconocería que un tiempo con Ysaÿe hubiera sido necesario, sobre todo para reforzar el aspecto técnico.
La cuestión es que entre 1928 y 1932 Menuhin estaba en posesión de un repertorio amplio que iba interpretando por todo el mundo. En el año 1935 estuvo precisamente en el Palau de la Música de Barcelona, donde ofreció un extenso recital con su hermana Hepzibah. Era precisamente el año que nací yo con la suerte de que mi maestro Josep Maria Roma asistió a este concierto obsequiándome en los años 60 con el programa que conservo como una reliquia.
Menuhin tenía dos hermanas. La nombrada Hepzibah y Yaltaj. Los tres vivían en casa con los padres. Recibían una disciplina muy estricta donde el estudio era lo primordial. Prácticamente no tuvieron infancia ni juventud comparada con la de otros niños. Solo estudio y estudio, instrumento e instrumento. La madre que se llamaba Marutha asumió la responsabilidad de su carrera mientras que el padre, Moshe firmaba los contratos.
Menuhin era ya famoso en los Estados Unidos y ofrecía numerosos conciertos. Por ejemplo, hacia el año 1935 hizo 110 actuaciones en 63 ciudades de trece paises diferentes. Y durante la Segunda Guerra Mundial, varios centenares para las fuerzas aliadas de la Cruz Roja. Sin duda, un exceso. Era ya un símbolo para toda América y resulta curioso que otros dos grandes como eran Isaac Stern y Ruggiero Ricci – un poco más jóvenes pero con un nivel altísimo eran casi desconocidos.
Durante los primeros años de la década de los 50 ocurieron dos hecho importantísimos para Menuhin: el Festival de Prades que Pau Casals inauguró el año 1950 con motivo del bicentenario de la muerte de Bach y la visita a la India en el año 1952 invitado por Jawaharlal Nehru, primer ministro de la India. Menuhin había canviado. Ya no era aquel violinista tan seguro de si mismo. Sufrió momentos de crisis psicológicas que repercutieron en su instumento. Conciertos irregulares, poca autoconfianza, inseguridad…La visita a la India le abrió un nuevo mundo. Comenzó a practicar el yoga y la relaxación, con la posición de lotus que ya no abandonaría más. También se volvió vegetariano. Con esta immersión logró logró un cierto equilibrio y tocar con más comodidad. Pero como violinista había canviado. Escuchando las grabaciones de cuando era joven y las posteriores se evidencia un cambio substancial. La perfección, seguridad y empuje de su primer período – escuchar Concierto de Max Bruch, Scherzo y Tarantella de Wieniawski o la Sonata “a Kreutzer” con su hermana Hepzibah – se transforma en una musicalidad profunda, más espiritual aunque menos impactante. De esta etapa destacan las grabaciones que hizo con Furtwängler de los conciertos de Beethoven y Brahms o las sonatas de Beethoven que realizó con Kempff.
Su contacto con Pau Casals fue de una enorme importancia. Menuhin adoraba a Pau Casals y éste sentía una gran estima por Menuhin. Tocando tríos con piano en la Iglesia de Saint Pierre era conmovedor. Menuhin se encontraba muy a gusto haciendo música de cámara como más tarde hizo con Gaspar Cassadó y el pianista Louis Kentner.
Y lo que por encima de todo merece destacar fue su preocupación por los más débiles. Hablando con él era como hablar con una especie de ángel. Ayudar a los demás era habitual en él. Fue un defensor muy activo de los Derechos Humanos y consiguió en varias ocasiones que se hiciera justicia ante conductas reprochables. Fueron muchas las veces que difundió la tolerancia y la cooperación entre diferentes pueblos y culturas. Se le ha de recordar como violinista y como músico pero ante todo como una persona humanamente excepcional. Se han cumplido 100 años de su nacimiento! Y siempre estará presente.
Jordi Cervelló
Jordi Cervelló 