S’ha mort Ramon Pinto, un amic i un personatge molt important en el camp de la liuteria. La meva relació amb la Casa Parramon ve de molt lluny. Tan lluny com l’any 1942, o potser 1943, moment en què jo m’iniciava amb el violí. Llavors era Àngel Pinto qui s’ocupava de la botiga. Un germà de l’Àngel, en Jacint, que havia fet l’aprenentatge com a lutier a França, és va unir al seu germà com a tècnic i reparador d’instruments. Era l’any 1910. En aquell moment històric, Jacint es va dedicar a la construcció de violins i arquets. El 1928 la Casa Parramon va assolir un nom a tota Espanya, i també a França. Va ser aquell any quan va néixer el Premi Parramon, un concurs per a estudiants de corda, on el guanyador s’emportava un violí Parramon, i un arquet. Cal recordar que, en un dels concursos, el jurat va estar encapçalat per dos noms mítics de la música d’aquell moment: Pau Casals i el violinista Fritz Kreisler.
El 1944 va ser quan el nostre Ramon Pinto es formaria en l’art de la liuteria, sota la direcció de Jacint Pinto i, juntament amb el seu germà Josep Maria, va entrar a formar part del taller. El fill d’aquest, en Jordi, seria qui anys més tard assumiria la direcció de Casa Parramon.
Ramon Pinto va ser un personatge únic en el món dels lutiers. Sentia una passió enorme pels instruments històrics. Sempre tenia violins dels principals lutiers de tota Espanya. Els Guillamí, Contreras, Juan Alcaraz, de Valencia; Vicente Asensio, de Madrid; Salvador Bofill, de Barcelona; Francisco Grand i José del Hierro, de Madrid; tots ells dels segles XVIII i XIX. Aquesta passió pels violins el va portar a fer una publicació única a tota Espanya. El llibre Los luthiers españoles, que va publicar-se l’any 1987. Recordo que el Ramon va estar molts anys immers en la seva obra, cercant informació, tant de descendents de lutiers, com de violinistes que tocaven aquells instruments. També remenava arxius històrics i visitava els llocs on es trobaven aquells instruments. El llibre és el millor document que a dia d’avui es pot trobar sobre aquest tema. Té un total de 352 pàgines, amb excel·lents fotografies de tots els violins referenciants, i s’inicia amb dos llargs escrits sobre l’evolució dels instruments de corda, a càrrec de Ramón Andrés i Emilio Moreno. Després ja vindran les nombroses fotos de tots els violins referenciats. Aquesta va ser un gran treball, ja que Ramon Pinto fa una semblança de la vida de cada lutier, i les particularitats de totes les peces, incloent-hi també un facsímil amb les etiquetes de l’interior de l’instrument.
Cal dir que Ramon Pinto va tenir un ampli reconeixement nacional i internacional. A final dels anys 80, l’Entente Internationale de Maîtres Luthiers et Archetiers d’Art el va nomenar membre d’honor, en un document que venia firmat per l’acreditada Casa Hill de Londres. També la prestigiosa revista londinenca The Strad va dedicar-li un ampli article, firmat per Edward Sainati, on s’explicava la trajectòria de la Casa Parramon. A més, cal destacar que Ramon Pinto va ser l’impulsaor de l’Asociación Española de Maestros Luthiers.
Finalment, vull esmentar que la nostra amistat va ser molt estreta. Tots dos vam fer plegats un viatge a Milà, interessats pels violins que construïa Leandro Bisiach, un dels últims lutiers de l’escola de Cremona. I el Ramon també em va proposar de fer la presentació del seu llibre Los luthiers españoles, una obra capdal que col·loca l’art dels lutiers espanyols al seu lloc, fins ara enfosquit.
Per sempre Ramón,
Jordi Cervelló
Jordi Cervelló 