El reduït espai del cercle simfònic a casa nostra

El balanç de la participació de la música de les terres catalanes en la formació de vivències fonamentals del romanticisme musical no dóna un saldo propiament negatiu. Simplement no en dóna. A diferència d’Europa, on a partir de Beethoven es va produint un immens repertori d’una qualitat extrema -serà quan apareixen les millors simfonies, els millors concerts de solista i orquestra, els millors quartets i sonates per a piano-, Espanya i Catalunya queden aïllades de la gran moguda. Mentre a França, Alemanya i Anglaterra, el progrés ideològic va acompanyat del progrés científic i cultural, la Península Ibèrica queda aïllada, introvertida i admiradora del seu passat. El buit es irreparable. I caldrà esperar la vinguda d’Anselm Clavé (1824-1874) i de Felip Pedrell (1841-1922) per començar a situar-nos. És el moment de la Renaixença, que serà portaveu del nacionalisme català, polític, literari i musical.

Recordo que Pedrell va ser mestre de Albéniz, Granados, Falla, Nicolau, Morera,
Millet i Gerhard. La mancança d’obres simfòniques importants durant el període romàntic ha convertit Catalunya en un país coix, musicalmente parlant. Si aquesta música hagués existit, hauria entrat en l’ànima del poble i la situació actual estic segur que no seria la mateixa. L’arribada d’Albéniz i Granados és posterior, són altres temps i la seva música està arrelada en la música popular espanyola a bàsicament. A més, van compondre bàsicament per al piano. No cal dir que Iberia d’Albéniz és una partitura meravellosa.

classical-music-1838390_1920.jpg

Em pregunto, quina música tenim a Catalunya, de manera amplia? Tenim en realitat un corpus compositiu propi? No parlo del barroc, on hi han exemples molt destacables. Però aquest no és el període que m’interessa. Després d’Albéniz i Granados, vindran una sèrie de compositors, que vaig conéixer durant la meva joventut però que avui -la majoria- són al calaix dels mals endreços. Els que podrien omplir el nostre buit, estan gairebé sepultats. Eren mal compositors? En l’època de Pau Casals (1920-1936), s’interpretaven amb la seva orquestra amb tota la normalitat; el mateix passava amb l’Orquestra Municipal d’Eduard Toldrà, a partir de 1944. Després de la mort de Toldrà, l’any 1962, s’haurà d’esperar al 1967, quan es funda l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Antoni Ros Marbà és el primer titular i segueix incloent aquests autors. Però poc a poc aniran apareixent cada vegada menys fins que, a partir de la dècada de 1990, només hi trobem tímids exemples.

L’Orquestra Simfònica del Vallès, en canvi, tot i la seva precarietat sí que els ha tingut sempre presents. Des de la seva fundació, l’any 1987, ha programat un total de 26 autors, que ha interpretat en 130 ocasions (dades fins al 2009).

orchestra-2098877_1920

Què ha passat? Dues poden haver estat les causes que han influït en aquest desgavell. Per una banda, les grans orquestres simfòniques gairebé sempre han estat basades en el gran repertori. En les seves gires només trobem els noms de sempre. Mal exemple. Bàsicament, repertori romàntic amb alguna tímida aparició de Ravel o Debussy, i algun dels cinc o sis autors considerats “clàssics del segle XX”. Les grans discogràfiques, a partir dels anys 80 del segle XX, que és quan apareix el disc compacte, no pararan d’enregistrar les mateixes obres durant com a mínim 20 anys, amb famosos directors d’orquestra i solistes. Tanta repetició cansa, i les vendes de CDs han caigut en picat. Tot per culpa de la poca imaginació de les discogràfiques, que contracten directors i solistes massa preocupats en ser únics i enriquir-se. Les possibilitats d’internet, a més, fa que els CDs tinguin els dies comptats. D’altra banda -sempre pensant en els pobres catalans, amb la seva obra que dorm plàcidament en el fons musical de la Biblioteca de Catalunya-, també van influir les noves tendències d’avantguardia, que van servir per apartar encara més al públic. L’anomenada Escola de Darmstadt, tot i que tenia una intenció absolutament renovadora, es va passar de voltes. Des de l’any 1948, quan es van iniciar els famosos cursos a càrrec de figures com Boulez, Stockhausen, Maderna, Berio, etc., la seva obsessió era trobar nous camins i destruir literalment els principis que havien regit la música fins aquell moment. Van qualificar L’ocell de foc d’Stravinski de massa romàntic i van desqualificar l’obra de Prokófiev, per les seves incursions tonals. El mateix va passar amb l’obra d’altres grans noms, com Frank Martin, Darius Milhaud, Francis Poulenc, per no parlar dels grans simfonistes anglesos, Elgar, Vaughan Williams o Walton. Fins i tot el mateix Britten, que també era a la llista negra. El despreci que sentien cap a Rakhmàninov era més que palpable. Tot va canviar quan Penderecki -un dels més atrevits i novedosos- va compondre un concert de violí l’any 1977, on l’instrument “canta”. Però va ser sobretot el 1980 quan compondrà la seva Segona Simfonia (Nadal), on sembla escoltar al mateix Bruckner. Allò era massa. Anys enrere hauria estat afusellat per una obra que semblava una provocació. També dos altres serialistes convençuts, com Gorecki i Pärt, van fer un gir inesperat. Gorecki amb la seva Tercera Simfonia (1976) i Pärt amb Tabula Rasa (1977).

Però el mal ja estava fet. El terme música contemporània fa molta por a la gent, que l’identifica amb tot el que es fa avui en dia, sigui de la tendència que sigui. Les grans orquestres, quan venen als cicles de Palau 100 o Ibercamera, sempre programen els mateixos autors. Ni Poulenc, ni Frank Martin, ni Milhaud, ni Honegger, ni Walton, ni naturalment cap autor actual, perquè seria com una mena d’insult. Qui és aquest?

classical-music-2199085_1280

És un cercle tancat que no té sortida. Fins que les grans orquestres no canviïn la
seva actitud anem, poc a poc, cap a l’enterrament de la música culta. Perquè la música culta no és només un període. Té una llarga història, que arriba fins al present. Per tant, estem davant d’una actitud carca i retrògrada, que no trobem per exemple en la literatura. El mal exemple dels grans conjunts simfònics contamina els conjunts locals, com la nostra OBC, que també basa la seva programació en els mateixos grans autors. Una vintena. Els catalans morts, que serien el nostre corpus -així ho consideraven tant Casals com Toldrà-, són un problema i, en cas de programar-ne un, s’ha de col·locar estratègicament. Que molesti el menys possible la resta de la programació. Era tonto Pau Casals? Ho era Toldrà? Els tontos són els responsables d’ara, que han convertit l’oferta musical en una actitud més que reprobable. Només busquen la venda segura. Omplir els auditoris com sigui. Idea equivocada i gratuïta dels departaments de màrqueting, que han optat per un criteri superficial, fent cas només dels autors arxiconeguts, i no intentant fer visibles obres menys conegudes amb una propaganda adequada. Qualsevol persona del carrer ho faria i no caldria gent especialitzada que només entén de marques. La cultura musical ha quedat en bona part eliminada. I no parlo ja dels joves instrumentistes catalans que, amb la manca de plataformes orquestrals hauran de plegar veles. S’han de dedicar a sobreviure sense poder desenvolupar allò que els ha costat tants anys de sacrifici, el dur aprenentatge de tocar un instrument.

Es parla de recuperació dels nostres compositors, per intentar paliar una injustícia que ha durat gairebé 40 anys. Però de quina recuperació estem parlant, si no tenim orquestres? És parlar per parlar. Em pregunto: hi ha veritables ganes de fer-ho? Hi han hagut diners per a fer auditoris però no per omplir els seus escenaris amb conjunts orquestrals. En tot cas, s’ompliran de grups extrangers, conjunts de rock, de música ètnica o dels Pastorets, quan arribi Nadal. Vull dir, per acabar, que moltes de les obres del nostre repertori mig amagat omplirien de satisfacció la majoria del nostre públic, ja que molta obra està precisament inspirada en la nostra música popular i escrita, a més, amb gran professionalitat.

Advertisement