L’Orquestra Pau Casals (VII)

Arribats a aquest punt és necessari fer una crítica a la situació actual, pel que fa les orquestres del nostre país. L’OBC és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. La Sala principal de L’Auditori de Barcelona porta el seu nom. I enguany se’l vol homenatjar, però com? Retre-li homenatge és de justícia. Però qui coneix Pau Casals? La seva història, llevat de dues o tres publicacions, és pràcticament desconeguda. Ni tan sols s’han fet publicacions pel jovent i pels estudiants de conservatori, que amb prou feiens saben qui era. Naturalment els violoncel·listes el coneixen per la seva interpretació de les suites de Bach. Em pregunto si s’han fet audicions comentades de la seva àmplia discografia, considerada arreu del món com un dels més grans tresors discogràfics. Se sap que Casals va ser l’intèrpret de més prestigi a nivell internacional? Només cal llegir les declaracions de Menuhin, Stern, Horzowski, Schneider, Oistrakh, Ysaÿe, Kreisler, Piatigorsky…

Pau Casals cap al 1910

Una celebració que molts catalans no saben ben bé de que es tracta. Casals es va fer cèlebre per interpretar El cant dels ocells, una melodia popular entranyable que va utilitzar com un record patriòtic. Però el seu Cant dels ocells és un detall, entranyable si es vol, però molt senzill des del punt de vista musical. Tots sabem quines obres varen impactar més i que va interpretar per tot el mon. La seva audició hauria de ser quelcom obligat. I de manera especial tot el que va venir després de la trobada casual de les Suites de Bach en una llibreria de Barcelona. És aquí on comença una història que fou definitiva per a la literatura de violoncel, i per a la interpretació musical en general.

Casals sentia la necessitat de programar autors catalans. I aquell moment era oportú. La Renaixença catalana havia arrencat amb dues figures cabdals: Josep Anselm Clavé (1824–1874) i Felip Pedrell (1841–1922). Mentre Clavé va ser l’artífex del moviment coral iniciat de la revolució industrial que vivia el país, Pedrell -que llavors vivia a Madrid, ja que era Catedràtic del Conservatori- va elaborar mètodes musicològics que el convertirien en un referent de la música espanyola. Entre els seus deixebles hi havia Falla, Albéniz, Granados però també Antoni Nicolau (1858–1933), que a partir de 1896 seria director de la Escola Municipal de Música de Barcelona, fundada l’any 1886, i que es convertiria en Conservatori Superior de Música l’any 1928.

A partir d’ara, m’agradaria parlar dels compositors catalans que Casals va programar freqüentment, i que les nostres orquestres -que ho basen tot en les teories del màrqueting-, pràcticament han eliminat. Eren els Lamote de Grignon, Joan Manén, Joaquim Nin-Culmell, Agustí Borgunyó, Juli Garreta. Sobre alguns d’aquests compositors estic preparant un seguit d’anàlisis d’alguns dels seus enregistraments que donen fe de la seva qualitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s