Sempre m’ha atret la figura del director d’orquestra que veiem d’esquena i de cara als músics amb la batuta amunt i avall. Molts cops semblen comediants pels seus moviments un xic estrambòtics. Sigui com sigui, són imprescindibles dins d’una massa orquestral, ja que sense ells no hi hauria ni intenció expressiva, ni ritme, ni equilibri… Seria com un martell sense amo.
Aquest escrit és sobre la direcció orquestral amb alguns apunts històrics, fins a arribar als directors de la meitat del segle XX, quan l’orquestra està consolidada i el nivell ja ha arribat a la seva màxima excel·lència. Del segle XX esmento els noms que m’han semblat més interessants, alguns d’ells els he pogut veure en directe i d’altres a través de filmacions que m’han ajudat de manera definitiva a comprovar les seves característiques com a directors.
Claudio Monteverdi
Una mica d’història
Dos noms es poden considerar com a dos exemples d’abans del barroc: el renaixentista Claudio Monteverdi (1567-1643) i el pre-barroc Jean-Baptiste Lully (1632-1687). L’italià Monteverdi, considerat el pare de l’òpera, va dirigir el seu Orfeu a Màntua l’any 1607 i, des del seu lloc privilegiat de maestro di capella de Sant Marc de Venècia, va demostrar posseir un control absolut dels trenta cantaires i la vintena d’instrumentistes que tenia a les seves ordres. A Venècia va dirigir també Il Combatimento di Tancredi e Clorinda i L’Incoronazione di Poppea.
Per una altra banda hi havia el també italià Lully —nacionalitzat francès— era un home autoritari i amb pocs escrúpols. Recolzat pel rei Lluís XIV, formà la seva orquestra que dirigia pràcticament a cops de bastó. Lully feia servir com a batuta una enorme vara de fusta amb la que colpejava el terra per marcar el compàs, amb la mala sort que en un assaig va colpejar fortament un dels seus peus, i li va provocar una gangrena que el portaria a la mort en poc temps. El llegat de Lully, però, va ser admirat a tota Europa.
A l’època barroca va destacar Antonio Vivaldi amb l’orquestra que va dirigir a l’Ospedale della Pietà, a Venècia. Aquesta estava integrada per les alumnes de l’hospital, que eren nenes d’entre nou i divuit anys, orfes, abandonades, il·legítimes o molt pobres. Vivaldi les dirigia, violí en mà, i el nivell assolit va ser molt alt i admirat, fins i tot va superar el de músics professionals. Bach i Haendel també dirigien, especialment les seves obres. Ho feien des del clave, sense batuta, naturalment, i tots dos amb autoritat i amb una alta exigència, sigui en l’afinació o en el ritme. Més endavant, a l’inici de l’anomenat període clàssic, va començar a poc a poc un llarg i dur procés a càrrec de noms molt concrets i que van fer possible l’aventura simfònica. La famosa Orquestra de Mannheim, que dirigia Johann Stamitz (1717-1757), va arribar a tenir quaranta-cinc instrumentistes l’any 1755, i el seu nombre va anar augmentant en els anys posteriors. La majoria eren músics joves i molt entregats. Stamitz la dirigia des del seu faristol de primer violí. L’any 1763 Leopold Mozart la va considerar la millor orquestra d’Europa.
També Haydn va destacar com a director, sobretot quan va ser nomenat Kapellmeister l’any 1766 pel príncep Esterhazy. Wolfgang Amadeus Mozart, per la seva part, es va mostrar com un excel·lent director que reclamava absoluta fidelitat a la partitura i, sobretot, un bon control rítmic. Tenia veritable obsessió pel ritme abans que res. Beethoven, en canvi, no va ser gens afortunat en la direcció. Els músics no entenien la seva gesticulació i va crear constants problemes —a vegades desagradables—, en especial a mida que anava perdent l’oïda. Beethoven dirigia com si toqués el piano, sense pensar que al davant tenia tot un grup de músics que calia equilibrar i fer-los entendre la pulsació adequada.
Mort Beethoven, comença el veritable periple vers la gran orquestra, l’orquestra romàntica. Abans, però, calia perfeccionar els instruments de vent, tant pel que fa a la tècnica com a l’afinació. Les trompes van ser el primer gran obstacle. La trompa d’harmonia es va transformar en trompa de pistons o cromàtica vers l’any 1815, mercès al constructor alemany Johann Henry Stòlzel (1722-1844), qui també va perfeccionar la trompeta. La flauta, gràcies al flautista i constructor Theobald Bòhm (1794-1881). L’oboè, mercès a Guillaume Triébert (1770-1848). El clarinet, amb Louis-August Buffet (m. 1885). El fagot, amb Carl Almendrader (1786-1843) i Johann Adam Heckel (1812-1877).
Esmenats aquests problemes, que eren greus, es pot dir que a partir de 1850 l’orquestra estava gairebé a punt per iniciar la seva gran història.
Segur que m’oblido algun nom important, però els que esmento van ser cabdals en la llarga aventura.
Jordi Cervelló
Jordi Cervelló 