Un nou panorama s’obriria en el món de la direcció amb la presència de Richard Wagner que de ben jovenet es va iniciar a la direcció orquestral. L’any 1834 – tenia 21 anys- va tenir les primeres experiències com a musik director al Teatre de Magdeburg, on va dirigir Don Giovanni de Mozart. Més tard seria Riga. Però varen ser els sis anys de Dresde on es va perfeccionar i es va convertir en el centre d’atenció de tota Europa. Wagner no va ser un nen prodigi i resulta curiós que una figura tan gran com la seva hagi tingut unes mancances que hagueren sigut fatals per qualsevol altre. Per exemple, no dominava el piano, que era l’únic instrument que coneixia. Ell mateix havia reconegut que tenia dificultats en la lectura de partitures. Però l’enorme personalitat del compositor suplia les mancances esmentades. Tot i així va ser un gran director encara que amb la mirada de compositor. Wagner tenia com a referència Mozart i molt especialment a Carl Maria von Weber i Beethoven. Quan Wagner tenia 17 anys va copiar de dalt a baix tota la Novena Simfonia, a més de realitzar una reducció pianística. La va dirigir l’any 1846. Amb les seves òperes, d’una ambició extrema i d’un contingut musical potent i expressiu, va provocar que la direcció orquestral es convertís en una veritable especialització. Exceptuant el cas de músics com Mahler i Strauss, a partir d’aquell moment un director només era director. “L’escola Wagneriana” va ser la força principal de la direcció orquestral al llarg de mig segle. Dos importants exponents varen ser Franz Liszt i sobre tot Hans von Bülow.
Jordi Cervelló 