Un altre director que va tenir gran importància entre els dos segles va ser Felix Weingartner (1863-1942). Era deixeble de Franz Liszt i un pianista excepcional. Weingartner tenia, però, un concepte molt diferent de Bülow. Amb aquest va tenir enfrontaments molt seriosos i no estava gens d’acord amb la seva manera de dirigir. Els nous temps requerien noves maneres: menys romàntiques, més sòbries i desproveïdes d’amaneraments. De fet, Weingartner va ser un dels primers directors moderns. Feia constants modificacions en els tempi, convertia accents en sforzandi, inseria el que ell deia «pauses de descans» per crear una atmosfera de suspens. Es considerava un entusiasta “antiwagnerià” i feia talls que li semblaven necessaris per aconseguir l’interès artístic. No volia saber res de Mahler ni de la seva tradició. Els músics de les orquestres deien que era l’únic director que no alterava el tempo entre assaig i concert. Va dirigir la Filharmònica de Viena entre 1919 i 1927, la de la Stantsoper de Viena la temporada 1935-1936, així com les orquestres més importants d’Europa i Amèrica.
D’aquest director hi han enregistraments de les simfonies de Brahms, que daten de l’any 1938, amb la London Philharmonic. Són encara precaris, però donen una idea de com dirigia.
Jordi Cervelló 