Tres directors van marcar història dins del simfonisme francès: Jules Passdeloup (1819-1887), Charles Lamoureux (1834-1899) i Edouard Colonne (1838-1910), tots tres amb orquestra pròpia. Quan jo anava a París, durant els anys cinquanta, encara vaig poder escoltar aquests conjunts que, tot i que els respectius directors havien mort, van continuar uns anys més la seva temporada parisenca. Després d’ells van aparèixer uns altres tres noms, que van ser cabdals dins el simfonisme francès del segle XX: Pierre Monteux, Charles Munch i Ernest Ansermet. Aquest darrer, tot i ser suís de naixement, es pot considerar francès per la seva perllongada relació cultural i musical amb França.
Charles Lamoureux
PIERRE MONTEUX (1875-1964)
Aquest gran músic, que es va iniciar amb el violí, va arribar a ser un director total. Dirigia òpera, ballet i repertori simfònic. L’any 1893 va ser nomenat primer viola de l’Orquestre Colonne. El seu debut com a director es va produir amb aquesta orquestra l’any 1906. El 1910 va fundar els Concerts Berlioz, que es feien al Casino de París i poc després va ser el director musical dels Ballets Russos de Diaghilev. Monteux va dirigir estrenes mundials importantíssimes, com Petrouchka i La consagració de la primavera de Stravinski, Daphnis et Chloé de Ravel i Jeux de Debussy. Durant la temporada 1917-1918 va dirigir l’Orquestra del Metropolitan de Nova York i d’allí va passar a la Simfònica de Boston (1919-1924). Més tard va dirigir l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, la Simfònica de San Francisco (1936-1952) i, a l’edat de vuitanta-sis anys, la Simfònica de Londres. Els músics treballaven molt a gust amb ell. Tenia autoritat, però no era gens dèspota. Acostumat a la música francesa, volia claredat, transparència en el so i una execució àgil. Virtuts que el feien molt diferent d’altres quan dirigia repertori germànic. Gesticulava poc i Stravinski el va definir molt bé dient: «Pierre Monteux era el menys interessat en l’exhibicionisme i el més interessat en aportar gestos clars a l’orquestra». Un altre mèrit de Monteux va ser la seva vinculació amb els compositors actuals, dels qui va estrenar desenes de partitures. Entre ells: George Antheil, Georges Auric, Paul Creston, Francis Poulenc, Heitor Villa-Lobos, Guy Ropartz, Marcel Landowsky, etc.
Pierre Monteux (1961) – Photo by Erich Auerbach/Getty Images
CHARLES MÜNCH (1891-1968)
Nascut dins d’una família de músics, Charles Münch era, ni més ni menys, que nebot del metge organista Albert Schweitzer. Igual que Monteux, va ser violinista. Va rebre classes de Karl Flesch, un dels grans professors europeus. Entre 1925 i 1932 va ser professor al Conservatori de Leipzig i va treballar amb Furtwängler i Bruno Walter. Sento una simpatia especial per Münch, pel que explicaré tot seguit. Va fundar l’Orquestra Filharmònica de París, que va dirigir entre els anys 1935 i 1938. Doncs bé, Münch tenia una bona amistat amb el pintor Raoul Dufy, a qui agradava molt la música i especialment tots els instruments. Münch el va permetre assistir als seus assajos i dibuixar el que volgués. Dufy es col·locava al costat del timbaler i des d’aquest lloc privilegiat —podia veure tota l’orquestra— anava dibuixant tot el que li passava pel cap. D’allí va crear una famosa sèrie titulada «Orquestres», on va plasmar tot tipus de detalls. Des de l’orquestra sencera a petits grups de músics, fins i tot faristols, instruments sobre les cadires, un músic tot sol assajant a l’escenari, violins grocs i vermells… Tot això en ple moviment i amb uns colors vius que donen força harmònica i un realisme captivador. Münch visità per primer cop els Estats Units i l’any 1949, substituint Koussevitzky al capdavant de la Simfònica de Boston. El so de l’orquestra va millorar encara més degut a la inclusió de música francesa, en especial la de Debussy, Ravel, Fauré, Roussel i tantes obres més de compositors del moment. Una actitud semblant a la de Pierre Monteux. Münch tenia un magnetisme molt especial. Era instintiu i d’un dia per l’altre podia sorprendre i fer un passatge diferent del que havia dit. Münch va deixar escrit un llibre editat a París l’any 1954 sota el títol Jo sóc director d’orquestra.
ERNEST ANSERMET (1883-1969)
Aquesta extraordinària figura de la direcció, nascut a Vevey (Suïssa), inicialment era matemàtic. L’any 1906 donà classes de matemàtiques a un institut de Lausana i més tard se’n va anar a la Sorbona de París per ampliar el seus estudis, a més de seguir cursos de música al Conservatori de París. En només un any d’estada va decidir dedicar-se plenament a la música. De manera ràpida va assolir una bona preparació i l’any 1915 Serguei Diaghilev li va oferir dirigir l’Orquestra dels Ballets Russos. Igual que els seus col·legues Monteux i Münch, Ansermet també va fer estrenes mundials de gran importància. Amb els Ballets Russos va estrenar La història del soldat, Pulcinella, Renard i Les Noces de Stravinski, La valse de Ravel, El sombrero de tres picos de Manuel de Falla. Va ser un gran defensor de la música suïssa, especialment de Honegger i Frank Martin, a més de desenes i desenes d’obres dedicades i no dedicades d’autors del seu temps. La seva tasca va ser immensa en aquest sentit. Ansermet era un director versàtil, refinat i molt natural. Mai oblidaré un assaig en el que vaig assistir a Ginebra, amb la meva mare. Era l’any 1958 o 1959. El lutier Pierre Vidoudez va tenir el detall d’acompanyar-nos al teatre on l’Orquestra de la Suisse Romande, creada per Ansermet l’any 1932, assajava. Vàrem escoltar el Concert per a violi i orquestra de Brahms, interpretat per un dels meus ídols: Arthur Grumiaux, el gran violinista belga. Veure de molt a prop tots dos em va emocionar molt. Director i violinista parlaven amb total discreció. Els músics estaven molt quiets esperant les indicacions del seu director.
Jordi Cervelló 