Els concerts de violí de Prokófiev

Prokofiev2

Jordi Cervelló ha elaborat fa poc un treball d’anàlisi detallada de dues obres que per a ell són fonamentals, sobre les que no hi ha gaire cosa escrita, i menys en català. Es tracta dels dos concerts per a violí i orquestra que el compositor rus Serguei Prokófiev va compondre els anys 1917 i 1935, respectivament.

Diu Jordi Cervelló:
No hi ha cap dubte que els dos concerts de violí de Prokófiev són composicions de gran importància en el repertori violinístic. Es programen freqüentment, i són obres que s’estudien en tots els conservatoris del món. A més, són enregistrats habitualment, pels grans violinistes. Jo els vaig conèixer de molt jovenent, i ja aleshores em va agradar la seva escriptura tan original, molt diferent a la d’altres concerts. Encara recordo l’impacte que em va produir l’any 1951 l’audició, en un dels primers discs de 33 revolucions que vaig tenir, la versió de David Oistrakh. Uns anys més tard, tindria l’oportunitat de tornar-ho a sentir, aquest cop en directe, al Palau de la Música Catalana, en el que suposava la presentació del gran violinista rus a Barcelona. Sento la necessitat d’explicar el què penso d’aquesta gran aportació de Prokófiev.

Us animem a llegir el treball de Cervelló, on trobareu una anàlisi dels dos concerts, i també un parell de propostes d’enregistraments de cadascuna de les obres.

Us ho podeu descarregar fent clic en aquest enllaç:
Els 2 concerts per a violí i orquestra de Prokófiev

El 2n Concert de violí de Prokófiev

prokofiev

Després de l’estudi aprofundit del Concert per a violí i orquestra núm. 1, de Serguei Prokófiev, Jordi Cervelló es fixa ara en el Segon. Diu Cervelló sobre el concert de músic rus:

L’estrena mundial del Concert per a violí i orquestra núm. 2 en sol menor va tenir lloc a Madrid l’1 de desembre de 1935, amb el violinista francès Robert Soëtens, com a solista, l’Orquestra Simfònica de Madrid, i Enrique Fernández Arbós a la batuta. Va ser un gran èxit i el mateix Soëtens va interpretant l’obra sovint, fins l’any 1972. També els Oistrakh, Kogan, Heifetz o Milstein van interpretar l’obra freqüentment. Encara avui és una obra capdal, com també ho és l’altre concert de violí, el que va escriure uns anys abans, el 1917.

Podeu llegir l’article sencer, on Cervelló analitza amb detall l’obra, des d’aquest d’AQUÍ!

Més avall trobareu un parell de versions molt recomanables de l’obra.

 

Sobre el ‘Concerto di maggio’

Concerto di Maggio

El dijous 15 de juny s’estrenarà a Barcelona el Concerto di maggio, el concert per a piano i orquestra de Jordi Cervelló. Serà en una audició extraordinària, en la que també hi sonaran peces d’altres autors catalans, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana. Gabriela Montero serà la solista, i Kazushi Ono dirigirà l’OBC.

Aprofitant aquest esdeveniment, hem volgut demanar-li a Jordi Cervelló que ens parlés una mica més d’aquesta obra, i que ens expliqués què n’espera de l’estrena.

Quan va compondre el ‘Concerto di Maggio’ i què el va moure a escriure’l?
Era l’any 2009 quan vaig sentir la necessitat d’escriure un concert per a piano i orquestra. Tenia un deute amb el meu germà, que va ser un gran pianista. Era més gran que jo i durant tota la meva infantesa va ser fonamental escoltar-lo cada dia, fins i tot sota del seu piano de mitja cua, on havia passat moltes estones escoltant el seu so tan diferent. Aquest era el segon concert que escrivia, ja que el 2003 vaig compondre el de violí. Però fa poc que he acabat un nou concert, en aquest cas per a violoncel i orquestra.

 I el títol, té alguna significació especial?
Vaig posar-li “Concerto di maggio”, arran d’una conversa amb la meva filla Susanna, que va esmentar el nom de “maggio”, una paraula italiana que sempre m’ha agradat molt. Pot ser pel fet de recordar-me el Maggio Musicale Fiorentino. La relació directa de l’obra amb aquesta paraula el trobaríem sobretot en el tercer moviment, un Allegro, realment molt alegre i extravertit, on el piano i l’orquestra dialoguen de tu a tu de manera constant, amb ironia, força, tensió i algun breu moment de relaxació. És el moviment més variat i també el més important. Els dos anteriors són un Lent, amb el que comença l’obra, de caràcter romàntic i misteriós; i després ve l’Scherzo, de tempo ràpid i seccions contrastades, on hi ha moments de misteri i una tensió especial, molt del meu estil. En aquest moviment hi trobem també una mena de combat, entre el solista i l’orquestra.

L’estrena la faran aquesta vegada dues persones amb qui no ha treballat anteriorment, com la pianista veneçolana afincada a Barcelona, Gabriela Montero, i el director japonès Kazushi Ono, el titular de l’orquestra. Què n’espera de l’estrena i ha pogut parlar ja amb algun d’ells de l’obra?
Feia temps que estava previst que la solista fos Gabriela Montero. La gestió la va fer Alberto Sampablo, quan encara era a L’Auditori. La Gabriela és tot un temperament i em satisfà que hagi acceptat estrenar aquesta obra. Per a ella també pot ser un al·licient. Hem treballat molts aspectes de la partitura i ens hem entès a la perfecció. Com és sabut, la Gabriela és una improvisadora excepcional i, per tant, una obra nova no ha de representar-li una gran dificultat a l’hora d’assimilar-la.

Aquest any l’OBC ja li ha estrenat ‘Natura contra natura’. Allà hi té bons amics…
Així és. Al març van estrenar-me l’obra que vaig dedicar-li a la primatòloga Jane Goodall. Jaime Martín va ser qui va dirigir els tres concerts a L’Auditori, en una bona interpretació, com demostra l’enregistrament que en va fer Catalunya Música. He de dir que a l’OBC hi tinc encara molts amics i amigues, i cada cop que programen una obra meva la reben amb moltes ganes, cosa que em fa molt feliç.

Catalunya Música oferirà el concert en directe per a Europa, gràcies a la xarxa UER d’emissores de ràdio. Il·lusionat pel fet que la seva música s’escolti més enllà de les nostres fronteres?

El compositor, és evident, abans d’una estrena està molt inquiet. Sempre tinc la mania de pensar en els pintors, o els escriptors, que un cop feta la seva feina, obtenen en aquell moment el resultat final. Nosaltres els compositors, fins que no s’interpreta, no apareix de manera viva el que s’ha escrit. La música és un llenguatge viu, que arriba i se’n va molt ràpid. És com escoltar una persona que fa un discurs. Comença i s’acaba. I cada cop és diferent, mentre que un llibre o una pintura tenen una permanència inalterable. Ara només resta que la meva feina sigui un treball que tingui interès, que aporti alguns aspectes originals, tot i que no és una música arriscada en el sentit estètic. Però el que és segur és que he escrit com ho he sentit.

El 1er Concert de violí de Prokófiev

Prokofiev, Oistrakh

Jordi Cervelló analitza amb detall el primer dels dos concerts de violí que va compondre Prokófiev. Diu Cervelló: Vist des de fora, els dos concerts per a violí i orquestra de Serguei Prokófiev son obres importants, però quasi mai se’ls hi dona la importància que tenen, si més no a casa nostra. A Rússia i als principals països de tradició musical, evidentment, això no passa. Aquí són tingudes per obres circumstancials, i programar-les sembla que representi un gran esforç. Si voleu lleguir-ho tot, feu clic AQUÍ!

Més a sota trobareu la versió que recomana el Jordi Cervelló, interpretada per Maxim Vengerov, la London Symphony Orchestra i Mstislav Rostropóvitx.

Podeu descarregar-vos aquest treball des d’aquest enllaç.

Ecce Homo

Nietzsche al piano

Una frase de Nietzsche: ¿Es esto vida?, le diré a la muerte.
¡Muy bien! ¡Pues que vuelva a empezar!

El mes d’octubre de l’any 1888 Nietzsche, quan complia 44 anys, va decidir escriure la seva autobiografia. En aquell moment residia a Torí, ciutat on se sentia molt alegre. Era una etapa d’entusiasme i d’eufòria. Estava tip d’Alemanya, molest, perquè ja no li contestaven les cartes. A la ciutat del nord d’Itàlia, però, hi estava molt a gust: feia grans passejades, al voltant del riu Po, i se sentia pletòric d’energia. Li agradava molt la cuina piamontesa. En un cert moment va escriure al seu amic Peter Gast per dir-li que estava escrivint un nou llibre, que es titulava ‘Ecce Homo’.  Nietzsche no exposa una manera de pensar concreta. Només descriu un procés a través del qual explica com superar certes situacions, però amb la decidida voluntat de ser fidel a un matex.

El pensador alemany es mostra realment simpàtic en aquesta obra, amb tocs d’ingenuïtat, com quan en el pròleg comenta l’enorme distància que hi ha entre la grandesa de la seva missió i la petitesa dels seus contemporanis.

El títol del capítol al que pertany el fragment que reprodueixo més avall ja és prou eloqüent: “Porqué soy tan sabio”. En un cert moment parla del resentiment que considera una mena de fatalisme rus. Diu així:

“(…) el enojo, la susceptibilidad enfermiza, el no poder vengarse, el placer y la sed de venganza, constituyen todo un conjunto de venenos, y representan para una persona agotada, la forma más nociva de reaccionar. Ocasiona un rápido desgaste de energía nerviosa, un aumento morboso de secreciones perjudiciales, de bilis en el estómago… ¡Qué bien supo ver esto el gran filósofo que fue Buda! Su religión, a la que habría que llamar más bien “higiene”, para no mezclarla con algo tan lamentable como el cristianismo. (…) el resentimiento es algo nocivo fruto de la debilidad. En una naturaleza rica “está de más” (…).

Per a finalitzar, recordar que Nietzsche va ser un gran afeccionat a la música, i que va compondre un bon nombre d’obres de cambra. La seva gran especialitat, però, era improvisar al piano. Segons sembla, tenia una habilitat extraordinària.

Jordi Cervelló

Leonardo i la sopa

Una vegada, quan Leonardo era ja gran, abans de la seva mort va escriure en un paper diversos diagrames i un text sobre geometria, escrit de dreta a esquerra, com era el seu costum. El text va quedar interromput. De sobte hi apareix una frase insòlita: “Perche la minestra si fredda…”. Estava dinant i es veu que la sopa trigava en arribar. Es diu que aquesta frase podia ser una mena d’avançament del que faria a partir d’aleshores, ja que des de llavors va deixar d’escriure teoremes.

Leonardo va deixar innumerables escrits de tota mena. Res el deixava indiferent. Es calcula que va deixar escrites més de 7.000 pàgines, sense comptar amb les moltes que s’han perdut. Tot aquest treball forma part del que es van anomenar els còdex. Un dels més importants és el ‘Còdex Atlàntic’, que es conserva a Milà, i que conté una impressionant compilació de dibuixos i manuscrits, com ara els famosos dibuixos anatòmics.

Un altre col·lecció és el ‘Còdex Arundel’, de la British Library, dedicat a la geometria, a més del ‘Còdex Urbinas’, conservat al Vaticà, on hi han els escrits sobre pintura, i del que l’any 1651 es va publicar a París una versió abreujada, coneguda com a ‘Trattato della pintura’. Aquesta va ser l’obra que Leonardo va donar en vida al seu deixeble Francesco Melzi. El geni italià va concloure aquest tractat l’any 1498, amb el títol de Tractat de pintura i moviments humans. Es tracta d’un estudi sobre la ciència de la pintura, que estableix els seus principis i regles, dividits en dues parts. Una part teòrica, sobre principis filosòfics de la pintura comprada amb les altres arts, a més de principis en l’aplicació de la perspectiva de la llum i les ombres, i una segona part pràctica, on dóna innumerables consells i preceptes per als joves pintors. Tot el tractat és com una “filosofia dell vedere”, com deia el mateix Leonardo. Saber captar la revelació de la Natura, i saber-la transmetre-la de manera penetrant. El seu valor és incalculable, i tot el que diu arriba amb tota la vigència, fins i tot pels no professionals amants de la pintura. És un dels llibres que més m’agrada consultar i passar-m’ho bé, ben bé dos o tres cops a l’any.

Leonardo considera que les perspectives són tres: la lineal, la de color i la minvant. Per exemple i sobre la perspectiva en general va escriure (S. K. M. II2. 158b): “De la perspectiva. Si el ojo se desplaza desde la deslumbrante albura del sol hasta un lugar de menor luz, todos los objetos parecerán sombríos. Así ocurre porqué las pupilas de los ojos que han permanecido ante esta blancura deslumbrante se contraen -o nuestra pupila se dilata, según la claridad o oscuridad de su objeto (…)”. Més endavant segueix dient: “Tanto mayores parecerán las estrellas cuanto más oscuro esté el cielo: y si tú sitúas una luz de por medio -entre el ojo y aquellas- tales estrellas resultarán menores (…) Al aire libre, la pupila del ojo varía de tamaño por cada grado de movimiento del sol (…) El ojo retiene sus imágenes por algún tiempo después de una visión”.

Seguiré amb  Leonardo un altre dia, sobre altres coses que em vingui de gust comentar. És un referent inigualable. Per acabar aquest breu article, he volgut reproduir un dibuix que sempre m’ha impactat. Es tracta d’una escena, feta amb carbó i amb tinta marró i groga, que es pot trobar a la Windsor-Royal Library. Descriu un diluvi, que instrueix a un pintor sobre la manera de representar una tempesta. Tot ell és d’un expressionisme impactant i turbulent. Va ser fet entre 1513 i 1516.

Jordi Cervelló

CERVELLÓ Leonardo Diluvi.png

La pintura russa i Ilià Repin

Gairebé mai es parla de la pintura russa. El segle XIX, en especial la segona meitat, els compositors russos van adquirir fama mundial. La pintura, en canvi, va quedar relegada, tot i haver-hi artistes d’un nivell altíssim, creadors d’obres extraordinàries, ja fos dins d’un estil realista, com expressionista. La pintura no viatge. Aquest pot ser un dels motius pel poc coneixement que hi ha d’artistes que haurien de ser molt més coneguts.

Segur que a internet trobareu molta informació. Jo em limitaré a fer algunes referències. Per a mi, el màxim representant és Ilià Repin (1844-1930), possiblement el més genial dels artistes russos d’aquesta època, i a qui més hem de relacionar amb els músics d’aquesta època, especialment Mussorgsky, de qui va pintar un retrat sobradament conegut. Altres noms serien els d’Alexei Savrasov (1830-1897), paisatgista extraordinari i de gran refinament. Ivan Kramskói (1837-1887), conegut sobretot com a retratista. A través de les seves obres aconseguia obtenir una expressió que reflectia l’ànima del retratat. Arjip Kuindzhi (1842-1910), un altre paisatgista de gran valor, considerat el mestre del paisatge “psicològic”. I, finalment, Víktor Vasnetsov (1848-1926), especialista en temes religiosos i mitològics, que va destacar com a gran il·lustrador de contes. Evidentment, hi ha més noms dignes de ser esmentats, però he escollit aquests només a tall d’exemple.

Ilia Repin era d’origen ucranià. Ell va ser un dels precursors del que es va anomenar la democratització de l’art. Un realisme d’estil rus, i de contingut psicològic. Repin va començar les seves experiències amb un pintor d’icones, per després ingressar a l’Acadèmia de Sant Petersburg. Pertanyia al moviment artístic conegut com a Peredvizhniki (Itinerants), que apropava l’art revolucionari a les masses. Va pintar molt, i alguns dels seus retrats són realment excepcionals. Esmentaré només algunes de les seves millors obres, conegudes però encara poc difoses. En primer lloc, Els sirgadors del Volga (1870-73), que representa uns jornalers caminant pel Volga mentre arrosseguen les seves embarcacions. Un altre quadre realment impactant és Ivan El Terrible i el seu fill (1885). És d’una força increïble, i representa un fet monstruós: Ivan, sense voler, mata el seu fill en una de les seves constants enrabiades. A la pintura es pot veure com abraça horroritzat el seu fill, que està agonitzant. El rostre d’Ivan impacta pel seu realisme.

Cal recordar també la sèrie de quadres de grans compositors que Repin va fer de noms com l’esmentat Mussorgsky, i també de Rimski-Kórsakov, Borodin, Glinka, Glazunov o Anton Rubinstein. Retrats de primer ordre. També trobem obres a priori insignificants, com el retrat d’una nena pescadora de l’any 1875, que són realment meravellosos.

Per a mi, l’obra més espectacular és sens dubte la que va fer el 1900. Es tracta d’una gran pintura que representa una sessió solemne del Consell d’Estat de l’Imperi Rus. És la prova definitiva del seu domini de l’espai i de la perspectiva, que dóna la impressió de ser un relleu.

Jordi Cervelló

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

LA PINTURA RUSA E ILIÁ REPIN

Poco se habla de la pintura rusa. Mientras que en el siglo XIX, y en especial durante la segunda mitad, los compositores rusos adquieren renombre internacional y sus obras se interpretan con frecuencia, la pintura rusa de esa época no ha merecido hasta ahora la misma atención que la música. Quizá porqué no viaja. Existen pintores de muy alto nivel, que deberían conocerse como es debido. Haré un breve repaso sobre el tema, pero si hay alguien interesado en conocer a fondo lo que ocurrió en pintura, es menester entrar a fondo con las publicaciones especializadas. Yo he escogido como representante al pintor y escultor Iliá Repin, un hombre extraordinario, con un dominio absoluto de su arte. Repin, posiblemente el más genial de entre los artistas rusos de esta época, es conocido sobretodo por el retrato que hizo de su amigo Mussorgsky, absolutamente conmovedor. 

Otros nombres son los de Alexei Savrasov (1830-1897), paisajista de gran refinamiento. Ivan Kramskói (1837-1887), conocido como retratista que supo obtener una expresión que reflejaba el alma del retratado. Arjip Kuindzhi (1842-1910), también paisajista de gran valor, considerado el gran maestro del paisaje psicológico. Y, finalmente, Víktor Vasnetsov (1848-1926), especialista en temas mitológicos y religiosos, destacó sobretodo como experto ilustrador de cuentos para la infancia. Evidentemente hay aún más nombres que merecerían ser tenidos en cuenta. He elegido a los mencionados, como botón de muestra.

Iliá Repin era de origen ucraniano. Fue uno de los precursores de la llamada democratización del arte. Era también escultor. Su obra está inscrita en el realismo de estilo ruso, de contenido psicológico. Repin comenzó tuvo su primera experiencia con un pintor de iconos, para más adelante ingresar en la Academia de San Petersburgo. Perteneció al movimiento artístico conocido como Peredvizhniki (Itinerantes), que acercaba el arte revolucionario a las masas. Repin pintó mucho, destacando en los retratos, que son realmente excepcionales. Me gustaría destacar algunas de sus obras, como por ejemplo ‘Los sirgadores del Volga’ (1870-73), en la que se pueden observar una serie de jornaleros arrastrando las embarcaciones. Otro retrato realmente impactante es ‘Ivan El Terrible y su hijo’ (1885), obra de una fuerza increíble, sobre un hecho monstruoso. Ivan, sin querer, mata a su hijo, en uno de sus constantes ataques de ira. En la pintura se le puede ver horrorizado, mientras su hijo agoniza. El rostro de Ivan es de un realismo total.

En la serie de cuadros que hizo sobre grandes compositores, además de Mussorgsky, también hay Rimsky-Kórsakov, Borodín, Glinka, Glazunov, o Anton Rubinstein, en la doble faceta de compositor y director de orquesta. Pintó además a numerosos escritores, sobretodo a Tolstoi. Pero su obra más espectacular es sin duda la que realizón en 1900. Se trata de una gran pintura, que representa una solemne sesión del Consejo de Estado del Imperio Ruso. Es la prueba definitiva de su dominio pictórico, tanto del espacio como de la perspectiva, la cual cosa da la impresión de estar frente un relieve. 

Jordi Cervelló