¿Es la música una enfermedad?

Yo diría que sí. Y me refiero a la mal llamada “música clásica”. Si comparamos música y literatura, salta a la vista que la música culta está amarrada a la repetición y que la literatura provoca en cambio nuevos estímulos. Los escritores editan y venden. Los compositores vivos naturalmente editan pero pocos venden. El día de San Jordi es una fiesta: la literatura, la rosa… Los escritores son noticia y sus libros son esperados, comentados y valorados. Además, en literatura no existe “el maldito listado secreto” como ocurre en la música. No más de 20 nombres pero con tres o cuatro que ocupan los puestos de honor.

El lector siempre se irá renovando. Es un arte vivo. La música, en cambio, no lo es. Es un arte “museístico”, que vive de la repetición. Una repetición imparable y que además está fortificada. ¡Ay, de quien entre!

Todos los directores de orquesta y los solistas de piano, violín o violonchelo, los que ocupan un lugar destacado, viven con la obsesión de grabar los 8 o 10 conciertos más conocidos, y los directores el repertorio sinfónico, que es más amplio. Este “corpus” musical, en el caso de los solistas, todavía se restringe más, ya que los “mejores” conciertos no sobrepasan los cinco.

Pero esta repetición no ocurre solo una vez en la vida artística de los grandes intérpretes. Directores y solistas no se conforman en grabar una única vez una obra determinada.
Sería casi un insulto. Son muchos los han grabado una misma obra -sea un concierto o una sinfonía- al menos 4 o 5 veces, por no decir más, en toda su vida. Y naturalmente no hay sitio para más. Y es que los directores y solistas viven solo para satisfacer sus gustos, que siempre son los mismos. Repetir y repetir. Y ello provoca que esta repetición constante -naturalmente hay diferencias, según los países- llega a contaminar el oído, que solo aceptará lo que está acostumbrado a oír. Contentos los intérpretes, contento el público, y contentos los programadores, aferrados a una política nefasta de márqueting. Lo nuevo, lo reciente, e incluso muchas obras anteriores escritas con arte e interés, tienen como final el vertedero, ya que hay una prioridad que debe cumplirse: “Los grandes compositores”, título que me suena a desprecio, y lo que es peor, a una encerrona artística arraigada sin posibilidad de cambio.

Con esta política se enriquece a determinados colectivos pero pone fin a lo que verdaderamente significa la palabra arte. Ya no es arte. Es cerrar la puerta de su evolución y de su obligado enriquecimiento. Y estoy hablando del arte más vivo, que viene y se va, y que transmite sensaciones maravillosas. Pero el muro que lo separa es poderoso y maligno.

Pixabay / Alena Tučímová

L’amic Ramon Pinto

S’ha mort Ramon Pinto, un amic i un personatge molt important en el camp de la liuteria. La meva relació amb la Casa Parramon ve de molt lluny. Tan lluny com l’any 1942, o potser  1943, moment en què jo m’iniciava amb el violí. Llavors era Àngel Pinto qui s’ocupava de la botiga. Un germà de l’Àngel, en Jacint, que havia fet l’aprenentatge com a lutier a França, és va unir al seu germà com a tècnic i reparador d’instruments. Era l’any 1910. En aquell moment històric, Jacint es va dedicar a la construcció de violins i arquets. El 1928 la Casa Parramon va assolir un nom a tota Espanya, i també a França. Va ser aquell any quan va néixer el Premi Parramon, un concurs per a estudiants de corda, on el guanyador s’emportava un violí Parramon, i un arquet. Cal recordar que, en un dels concursos, el jurat va estar encapçalat per dos noms mítics de la música d’aquell moment: Pau Casals i el violinista Fritz Kreisler.

El 1944 va ser quan el nostre Ramon Pinto es formaria en l’art de la liuteria, sota la direcció de Jacint Pinto i, juntament amb el seu germà Josep Maria, va entrar a formar part del taller. El fill d’aquest, en Jordi, seria qui anys més tard assumiria la direcció de Casa Parramon.

Ramon Pinto va ser un personatge únic en el món dels lutiers. Sentia una passió enorme pels instruments històrics. Sempre tenia violins dels principals lutiers de tota Espanya. Els Guillamí, Contreras, Juan Alcaraz, de Valencia; Vicente Asensio, de Madrid; Salvador Bofill, de Barcelona; Francisco Grand i José del Hierro, de Madrid; tots ells dels segles XVIII i XIX. Aquesta passió pels violins el va portar a fer una publicació única a tota Espanya. El llibre Los luthiers españoles, que va publicar-se l’any 1987. Recordo que el Ramon va estar molts anys immers en la seva obra, cercant informació, tant de descendents de lutiers, com de violinistes que tocaven aquells instruments. També remenava arxius històrics i visitava els llocs on es trobaven aquells instruments. El llibre és el millor document que a dia d’avui es pot trobar sobre aquest tema. Té un total de 352 pàgines, amb excel·lents fotografies de tots els violins referenciants, i s’inicia amb dos llargs escrits sobre l’evolució dels instruments de corda, a càrrec de Ramón Andrés i Emilio Moreno. Després ja vindran les nombroses fotos de tots els violins referenciats. Aquesta va ser un gran treball, ja que Ramon Pinto fa una semblança de la vida de cada lutier, i les particularitats de totes les peces, incloent-hi també un facsímil amb les etiquetes de l’interior de l’instrument.

Cal dir que Ramon Pinto va tenir un ampli reconeixement nacional i internacional. A final dels anys 80, l’Entente Internationale de Maîtres Luthiers et Archetiers d’Art el va nomenar membre d’honor, en un document que venia firmat per l’acreditada Casa Hill de Londres. També la prestigiosa revista londinenca The Strad va dedicar-li un ampli article, firmat per Edward Sainati, on s’explicava la trajectòria de la Casa Parramon. A més, cal destacar que Ramon Pinto va ser l’impulsaor de l’Asociación Española de Maestros Luthiers.

Finalment, vull esmentar que la nostra amistat va ser molt estreta. Tots dos vam fer plegats un viatge a Milà, interessats pels violins que construïa Leandro Bisiach, un dels últims lutiers de l’escola de Cremona. I el Ramon també em va proposar de fer la presentació del seu llibre Los luthiers españoles, una obra capdal que col·loca l’art dels lutiers espanyols al seu lloc, fins ara enfosquit.

Per sempre Ramón,

Jordi Cervelló

Bon Nadal! ¡Feliz Navidad! Buon Natale!

Van Gogh: Camp de blat amb corbs (Campo de trigo con cuervos)

Ecce Homo

Una frase de Nietzsche: ¿Es esto vida?, le diré a la muerte.
¡Muy bien! ¡Pues que vuelva a empezar!

El mes d’octubre de l’any 1888 Nietzsche, quan complia 44 anys, va decidir escriure la seva autobiografia. En aquell moment residia a Torí, ciutat on se sentia molt alegre. Era una etapa d’entusiasme i d’eufòria. Estava tip d’Alemanya, molest, perquè ja no li contestaven les cartes. A la ciutat del nord d’Itàlia, però, hi estava molt a gust: feia grans passejades, al voltant del riu Po, i se sentia pletòric d’energia. Li agradava molt la cuina piamontesa. En un cert moment va escriure al seu amic Peter Gast per dir-li que estava escrivint un nou llibre, que es titulava ‘Ecce Homo’.  Nietzsche no exposa una manera de pensar concreta. Només descriu un procés a través del qual explica com superar certes situacions, però amb la decidida voluntat de ser fidel a un matex.

El pensador alemany es mostra realment simpàtic en aquesta obra, amb tocs d’ingenuïtat, com quan en el pròleg comenta l’enorme distància que hi ha entre la grandesa de la seva missió i la petitesa dels seus contemporanis.

El títol del capítol al que pertany el fragment que reprodueixo més avall ja és prou eloqüent: “Porqué soy tan sabio”. En un cert moment parla del resentiment que considera una mena de fatalisme rus. Diu així:

“(…) el enojo, la susceptibilidad enfermiza, el no poder vengarse, el placer y la sed de venganza, constituyen todo un conjunto de venenos, y representan para una persona agotada, la forma más nociva de reaccionar. Ocasiona un rápido desgaste de energía nerviosa, un aumento morboso de secreciones perjudiciales, de bilis en el estómago… ¡Qué bien supo ver esto el gran filósofo que fue Buda! Su religión, a la que habría que llamar más bien “higiene”, para no mezclarla con algo tan lamentable como el cristianismo. (…) el resentimiento es algo nocivo fruto de la debilidad. En una naturaleza rica “está de más” (…).

Per a finalitzar, recordar que Nietzsche va ser un gran afeccionat a la música, i que va compondre un bon nombre d’obres de cambra. La seva gran especialitat, però, era improvisar al piano. Segons sembla, tenia una habilitat extraordinària.

Jordi Cervelló

Leonardo i la sopa

Una vegada, quan Leonardo era ja gran, abans de la seva mort va escriure en un paper diversos diagrames i un text sobre geometria, escrit de dreta a esquerra, com era el seu costum. El text va quedar interromput. De sobte hi apareix una frase insòlita: “Perche la minestra si fredda…”. Estava dinant i es veu que la sopa trigava en arribar. Es diu que aquesta frase podia ser una mena d’avançament del que faria a partir d’aleshores, ja que des de llavors va deixar d’escriure teoremes.

Leonardo va deixar innumerables escrits de tota mena. Res el deixava indiferent. Es calcula que va deixar escrites més de 7.000 pàgines, sense comptar amb les moltes que s’han perdut. Tot aquest treball forma part del que es van anomenar els còdex. Un dels més importants és el ‘Còdex Atlàntic’, que es conserva a Milà, i que conté una impressionant compilació de dibuixos i manuscrits, com ara els famosos dibuixos anatòmics.

Un altre col·lecció és el ‘Còdex Arundel’, de la British Library, dedicat a la geometria, a més del ‘Còdex Urbinas’, conservat al Vaticà, on hi han els escrits sobre pintura, i del que l’any 1651 es va publicar a París una versió abreujada, coneguda com a ‘Trattato della pintura’. Aquesta va ser l’obra que Leonardo va donar en vida al seu deixeble Francesco Melzi. El geni italià va concloure aquest tractat l’any 1498, amb el títol de Tractat de pintura i moviments humans. Es tracta d’un estudi sobre la ciència de la pintura, que estableix els seus principis i regles, dividits en dues parts. Una part teòrica, sobre principis filosòfics de la pintura comprada amb les altres arts, a més de principis en l’aplicació de la perspectiva de la llum i les ombres, i una segona part pràctica, on dóna innumerables consells i preceptes per als joves pintors. Tot el tractat és com una “filosofia dell vedere”, com deia el mateix Leonardo. Saber captar la revelació de la Natura, i saber-la transmetre-la de manera penetrant. El seu valor és incalculable, i tot el que diu arriba amb tota la vigència, fins i tot pels no professionals amants de la pintura. És un dels llibres que més m’agrada consultar i passar-m’ho bé, ben bé dos o tres cops a l’any.

Leonardo considera que les perspectives són tres: la lineal, la de color i la minvant. Per exemple i sobre la perspectiva en general va escriure (S. K. M. II2. 158b): “De la perspectiva. Si el ojo se desplaza desde la deslumbrante albura del sol hasta un lugar de menor luz, todos los objetos parecerán sombríos. Así ocurre porqué las pupilas de los ojos que han permanecido ante esta blancura deslumbrante se contraen -o nuestra pupila se dilata, según la claridad o oscuridad de su objeto (…)”. Més endavant segueix dient: “Tanto mayores parecerán las estrellas cuanto más oscuro esté el cielo: y si tú sitúas una luz de por medio -entre el ojo y aquellas- tales estrellas resultarán menores (…) Al aire libre, la pupila del ojo varía de tamaño por cada grado de movimiento del sol (…) El ojo retiene sus imágenes por algún tiempo después de una visión”.

Seguiré amb  Leonardo un altre dia, sobre altres coses que em vingui de gust comentar. És un referent inigualable. Per acabar aquest breu article, he volgut reproduir un dibuix que sempre m’ha impactat. Es tracta d’una escena, feta amb carbó i amb tinta marró i groga, que es pot trobar a la Windsor-Royal Library. Descriu un diluvi, que instrueix a un pintor sobre la manera de representar una tempesta. Tot ell és d’un expressionisme impactant i turbulent. Va ser fet entre 1513 i 1516.

Jordi Cervelló

La pintura russa i Ilià Repin

Gairebé mai es parla de la pintura russa. El segle XIX, en especial la segona meitat, els compositors russos van adquirir fama mundial. La pintura, en canvi, va quedar relegada, tot i haver-hi artistes d’un nivell altíssim, creadors d’obres extraordinàries, ja fos dins d’un estil realista, com expressionista. La pintura no viatge. Aquest pot ser un dels motius pel poc coneixement que hi ha d’artistes que haurien de ser molt més coneguts.

Segur que a internet trobareu molta informació. Jo em limitaré a fer algunes referències. Per a mi, el màxim representant és Ilià Repin (1844-1930), possiblement el més genial dels artistes russos d’aquesta època, i a qui més hem de relacionar amb els músics d’aquesta època, especialment Mussorgsky, de qui va pintar un retrat sobradament conegut. Altres noms serien els d’Alexei Savrasov (1830-1897), paisatgista extraordinari i de gran refinament. Ivan Kramskói (1837-1887), conegut sobretot com a retratista. A través de les seves obres aconseguia obtenir una expressió que reflectia l’ànima del retratat. Arjip Kuindzhi (1842-1910), un altre paisatgista de gran valor, considerat el mestre del paisatge “psicològic”. I, finalment, Víktor Vasnetsov (1848-1926), especialista en temes religiosos i mitològics, que va destacar com a gran il·lustrador de contes. Evidentment, hi ha més noms dignes de ser esmentats, però he escollit aquests només a tall d’exemple.

Ilia Repin era d’origen ucranià. Ell va ser un dels precursors del que es va anomenar la democratització de l’art. Un realisme d’estil rus, i de contingut psicològic. Repin va començar les seves experiències amb un pintor d’icones, per després ingressar a l’Acadèmia de Sant Petersburg. Pertanyia al moviment artístic conegut com a Peredvizhniki (Itinerants), que apropava l’art revolucionari a les masses. Va pintar molt, i alguns dels seus retrats són realment excepcionals. Esmentaré només algunes de les seves millors obres, conegudes però encara poc difoses. En primer lloc, Els sirgadors del Volga (1870-73), que representa uns jornalers caminant pel Volga mentre arrosseguen les seves embarcacions. Un altre quadre realment impactant és Ivan El Terrible i el seu fill (1885). És d’una força increïble, i representa un fet monstruós: Ivan, sense voler, mata el seu fill en una de les seves constants enrabiades. A la pintura es pot veure com abraça horroritzat el seu fill, que està agonitzant. El rostre d’Ivan impacta pel seu realisme.

Cal recordar també la sèrie de quadres de grans compositors que Repin va fer de noms com l’esmentat Mussorgsky, i també de Rimski-Kórsakov, Borodin, Glinka, Glazunov o Anton Rubinstein. Retrats de primer ordre. També trobem obres a priori insignificants, com el retrat d’una nena pescadora de l’any 1875, que són realment meravellosos.

Per a mi, l’obra més espectacular és sens dubte la que va fer el 1900. Es tracta d’una gran pintura que representa una sessió solemne del Consell d’Estat de l’Imperi Rus. És la prova definitiva del seu domini de l’espai i de la perspectiva, que dóna la impressió de ser un relleu.

Jordi Cervelló

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

LA PINTURA RUSA E ILIÁ REPIN

Poco se habla de la pintura rusa. Mientras que en el siglo XIX, y en especial durante la segunda mitad, los compositores rusos adquieren renombre internacional y sus obras se interpretan con frecuencia, la pintura rusa de esa época no ha merecido hasta ahora la misma atención que la música. Quizá porqué no viaja. Existen pintores de muy alto nivel, que deberían conocerse como es debido. Haré un breve repaso sobre el tema, pero si hay alguien interesado en conocer a fondo lo que ocurrió en pintura, es menester entrar a fondo con las publicaciones especializadas. Yo he escogido como representante al pintor y escultor Iliá Repin, un hombre extraordinario, con un dominio absoluto de su arte. Repin, posiblemente el más genial de entre los artistas rusos de esta época, es conocido sobretodo por el retrato que hizo de su amigo Mussorgsky, absolutamente conmovedor. 

Otros nombres son los de Alexei Savrasov (1830-1897), paisajista de gran refinamiento. Ivan Kramskói (1837-1887), conocido como retratista que supo obtener una expresión que reflejaba el alma del retratado. Arjip Kuindzhi (1842-1910), también paisajista de gran valor, considerado el gran maestro del paisaje psicológico. Y, finalmente, Víktor Vasnetsov (1848-1926), especialista en temas mitológicos y religiosos, destacó sobretodo como experto ilustrador de cuentos para la infancia. Evidentemente hay aún más nombres que merecerían ser tenidos en cuenta. He elegido a los mencionados, como botón de muestra.

Iliá Repin era de origen ucraniano. Fue uno de los precursores de la llamada democratización del arte. Era también escultor. Su obra está inscrita en el realismo de estilo ruso, de contenido psicológico. Repin comenzó tuvo su primera experiencia con un pintor de iconos, para más adelante ingresar en la Academia de San Petersburgo. Perteneció al movimiento artístico conocido como Peredvizhniki (Itinerantes), que acercaba el arte revolucionario a las masas. Repin pintó mucho, destacando en los retratos, que son realmente excepcionales. Me gustaría destacar algunas de sus obras, como por ejemplo ‘Los sirgadores del Volga’ (1870-73), en la que se pueden observar una serie de jornaleros arrastrando las embarcaciones. Otro retrato realmente impactante es ‘Ivan El Terrible y su hijo’ (1885), obra de una fuerza increíble, sobre un hecho monstruoso. Ivan, sin querer, mata a su hijo, en uno de sus constantes ataques de ira. En la pintura se le puede ver horrorizado, mientras su hijo agoniza. El rostro de Ivan es de un realismo total.

En la serie de cuadros que hizo sobre grandes compositores, además de Mussorgsky, también hay Rimsky-Kórsakov, Borodín, Glinka, Glazunov, o Anton Rubinstein, en la doble faceta de compositor y director de orquesta. Pintó además a numerosos escritores, sobretodo a Tolstoi. Pero su obra más espectacular es sin duda la que realizón en 1900. Se trata de una gran pintura, que representa una solemne sesión del Consejo de Estado del Imperio Ruso. Es la prueba definitiva de su dominio pictórico, tanto del espacio como de la perspectiva, la cual cosa da la impresión de estar frente un relieve. 

Jordi Cervelló

Elías Canetti

Elías Canetti (1905-1994) és un dels meus escriptors preferits. Aquest autor va néixer a Bulgària, era d’origen sefardí i va marxar d’Europa l’any 1939, per no ser detingut pels nazis. La seva dona, Veza, va ser una gran col·laboradora.

En un principi, el seu gran llibre Masa y poder em va desconcertar. El volum havia vist la llum el 1960, després de treballar-hi durant quasi 20 anys. Després de llegir els tres volums que dedica a la seva autobiografia, que comença amb La llengua absolta (1977), vaig entendre qui era, i què volia. De nou, vaig reprendre la lectura de Masa y poder. I aquest cop va ser diferent. Cada cop em va anar agradant més, i avui és un dels llibres de consulta i reflexió que més m’atrau.

El seu discurs és únic, així com la manera d’explicar les masses i la seva relació amb el poder. Són molts els paràgrafs d’interès, i que cal llegir molt atentament, com el que he escollit per transcriure en el blog. Es tracta d’aquell article sobre l’home i els animals, un tema que m’interessa molt. La meva sensibilitat vers els animals és altíssima, i Canetti escriu paraules molt agudes sobre els animals que viuen en captiveri.

Diu així: “Sobre los animales que el hombre mantiene cautivos, pende una sentencia de muerte. Si bien la sentencia está – con frecuencia durante largo tiempo – “suspendida”, nadie es indultado. Así el hombre transfiere impunemente su propia muerte, de la que es perfectamente consciente, sus animales. El lapsus de vida que les concede tiene algo del suyo propio; sólo que en el caso de ellos es “él” quien vigila cuando ha llegado su fin. La muerte de sus animales les es más soportable cuando posee muchos y saca solo unos pocos de la manada para sacrificarlos. Sus dos objetivos, la multiplicación de sus manadas y la necesaria muerte de los animales aislados pueden muy bien reunirse. De este modo como pastor es más poderoso que cualquier cazador. Sus animales están todos juntos y no huyen. La duración de su vida está en sus manos. El no depende de la oportunidad que le ofrecen los animales, no tiene porqué matarlos en el acto. La “violencia” del cazador se transforma en el “poder” del pastor”.

 

Karl Jaspers

Jaspers és un dels filòsofs més importants del XX. És dels que explica el concepte de llibertat, de manera clara i realista. Aquest pensadors va néixer a Oldemburg, el 1883, i va morir a Basilea el 1969. La seva obra és clau per a entendre la consciència de l’individu en el pas del temps. Apartat pels nazis, va viure a Basilea a partir de 1948, on va ser professor de la universitat.

Sobre la llibertat, diu en el seu llibre Origen y meta de la historia, publicat l’any 1949: “(….) acaso las más profundas antítesis entre los hombres estén determinadas por su manera de concebir la libertad. Lo que para unos es el camino de la libertad, paréceles a otros lo contrario. Casi todo lo que es querido por los hombres lo es en nombre de la libertad. (…) la libertad suscita entusiasmo, però también angustia. Diríase que hay hombres que no quieren la libertad, que quisieran incluso eludir la posibilidad de la libertad. Se habla de libertad política, religiosa, económica, social…, pero la política es la que ocupa el primer plano en las discusiones. La historia demuestra que solo en Occidente se ha intentado la libertad política. Pero la mayoría de sus realizaciones han fracasado”.

Jaspers ya subrayó cuando escribió este libro sus dudas de si Europa iría en camino de la libertad o por el contrario desembocaría en su aniquilación en un plazo previsible. El filósofo concibe que en libertad nada sea exceptuado. “Todo lo que posee ser y sentido debe alcanzar su derecho”. Y añade que “la condición de la libertad es la amplitud más extrema”.

Primo Levi

De nou, torno al blog. Però a partir d’ara serà diferent. Només escriuré el què em passi pel cap. Res de política. Estic fins al capdamunt de tanta porqueria, mediocritat, falsedat, odi… Tan diferent de la música, les arts en general, la literatura o la contemplació d’un paisatge verge i net.

Des de sempre he llegit, i molt. De tot. Fins al punt d’haver arribat a un moment en què una sèrie d’autors formen part ja de la meva vida. Són escriptors que conec molt bé i que, en molts casos, acostumo a repetir la lectura d’algun dels seus llibres. Per a mi, llegir és una necessitat. De vegades, fins i tot, llegeixo dos llibres a la vegada. Hi ha tantes i tantes coses que m’agraden que per a mi és un gran entreteniment escollir aquells fragments que trobo interessants, reproduir-los en un escrit, i compartir-los.

És feina fàcil, ho sé. Però m’agradarà fer-la a partir d’ara. Començo per l’italià Primo Levi (Torino, 1919-1987). Era químic de professió i el van deportar al camp de concentració d’Auschwitz. Afortunadament va sobreviure, i va escriure tres llibres sobre l’Holocaust, coneguts amb el nom de Trilogia d’Auschwitz. Més endavant continuaria escrivint i arribaria a ser un dels escriptors preferits de la editorial Einaudi.

L’altrui mestiere (en castellà publicat com ‘El oficio ajeno’), llibre publicat després de la seva mort, conté més de 50 escrits que havien aparegut al rotatiu La Stampa. En aquest volum no apareix res del seu periple a Auschwitz i tots els escrits són de temàtica molt diversa.

Els seus grans coneixements sobre química, i d’allò que s’amaga darrera la matèria (la seva composició i estructura, així com les seves propietats), van confluir amb el naixement de la seva passió per escriure. L’estil de Levi és realment d’una gran originalitat. M’agraden gairebé tots els capítols breus que contenen el llibre esmentat. N’hi ha un, però, que m’ha fet pensar i que trobo molt agut. Es titula Els jugadors d’escacs irritables. Són tres pàgines, de les quals reprodueixo el segon paràgraf, en l’edició castellana d’Aleph Editores, publicada el 2011:

“Los cultores del noble juego sostienen que sí: una partida de ajedrez, incluso si se disputa entre aficionados, es una austera metáfora de la vida y de la lucha por la vida, y las virtudes del ajedrecista, razón, memoria e inventiva, son las virtudes de todo hombre pensante. La severa regla del ajedrez, según la cual la pieza que ha sido tocada debe moverse, y la prohibición de enmendar un movimiento del que nos hemos arrepentido, reproduce la inexorabilidad de las decisiones de quien vive. Cuando, a causa de tu impericia, o distracción, o imprudencia, o de la superioridad del adversario, el círculo se va estrechando alrededor de tu rey, amenazándolo, arriconándolo y finalmente traspasándolo, tú no dejas de percibir, más allá del tablero, una sombra simbólica. Lo que estás viviendo es una muerte, es tu muerte, y a un tiempo es una muerte cuya culpa recae sobre ti. Viviéndola, la exorcizas y te fortaleces”.

Pour Jane

Gravació de ‘Pour Jane’ · Pau Blasi (tècnic), José Mor (violoncel) i Jordi Cervelló (compositor)

Va ser al maig de 2016 quan vaig conèixer la senyora Jane Goodall, per iniciativa d’Alberto Sampablo, director tènic aleshores de l’OBC; i Federico Bogdanowicz, de l’Institut Goodall de Barcelona. Feia anys que admirava Jane, una de les persones més extraordinàries que he conegut. Sempre l’he relacionat amb el doctor i organista Albert Schweitzer, que també va destacar per la seva tasca al continent africà. A Girona, on Jane va participar en un acte multitudinari, vam poder parlar còmodament sobre diversos aspectes de la vida però en especial sobre la necessitat de millorar el nostre planeta, i sobre la música. Em va impressionar la nostra mirada, els gestos i l’esperit reconfortant que desprèn. A la conversa va aparèixer el Concert per a violí i orquestra de Felix Mendelssohn, una de les obres que més agraden a Jane Goodall. Just la mateixa composició per la qual jo també vaig sentir una atracció des del moment que la vaig escoltar per primer cop, ja fa un munt d’anys. De manera inconscient volia escriure per a ella un souvenir d’aquella trobada, evocant el concert esmentat. Per això vaig escollir el primer moviment –Allegro molto appassionato-, on apareixen els temes més sublims de l’obra, i els vaig adaptar al violoncel, en una atmosfera recollida i de caràcter elegíac.