Cal arribar a Hector Berlioz (1803-1869), el primer dels grans directors francesos i un dels més grans de tota la història. Va ser l’any 1830 quan va compondre la famosa Simfonia fantàstica, estrenada el mateix any a la Sala del Conservatori de París. L’obra és impactant, poderosa i plena d’apassionament. La seva incursió com a director d’orquestra va venir més aviat tard. I va ser com a conseqüència del desastre de l’estrena de la seva obra Harold a Itàlia, l’any 1834. El concert va ser dirigit per un amic seu, tan malament que des de aquell moment va decidir que només ell dirigiria les seves pròpies obres.
Berlioz va ser un director únic, una referència a tota Europa, no volia un escàndol gratuït i es queixava que les grans orquestres eren massa sorolloses, en comptes de poderoses i que calia equilibrar-les amb la finalitat d’aconseguir un so homogeni i, sobretot, musical.
Les seves interpretacions es qualificaven d’electritzants. Una de les seves obsessions eren els tremoli de la corda, ja que volia que fossin veritables tremolors. Els volia molt ràpids i amb moviments molt curts. També recriminava els contrabaixistes als qui acusava d’indolents i apàtics.
De Berlioz ens han arribat molts dibuixos caricatures i pintures dirigint. Observant algunes d’aquestes caricatures s’entreveu que dalt del podi deuria ser tot un espectacle.
La seva extensa cultura musical i el seu talent literari el van portar a exercir la crítica musical a “Correspondant i al Journal des debats. Berlioz va escriure un llibre sobre l’orquestra importantíssim encara vigent al dia d’avui, el Grand Traité d’Instrumentation et Orquestration Modernes.
Jordi Cervelló 