Sobre el ‘Concerto di maggio’

Concerto di Maggio

El dijous 15 de juny s’estrenarà a Barcelona el Concerto di maggio, el concert per a piano i orquestra de Jordi Cervelló. Serà en una audició extraordinària, en la que també hi sonaran peces d’altres autors catalans, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana. Gabriela Montero serà la solista, i Kazushi Ono dirigirà l’OBC.

Aprofitant aquest esdeveniment, hem volgut demanar-li a Jordi Cervelló que ens parlés una mica més d’aquesta obra, i que ens expliqués què n’espera de l’estrena.

Quan va compondre el ‘Concerto di Maggio’ i què el va moure a escriure’l?
Era l’any 2009 quan vaig sentir la necessitat d’escriure un concert per a piano i orquestra. Tenia un deute amb el meu germà, que va ser un gran pianista. Era més gran que jo i durant tota la meva infantesa va ser fonamental escoltar-lo cada dia, fins i tot sota del seu piano de mitja cua, on havia passat moltes estones escoltant el seu so tan diferent. Aquest era el segon concert que escrivia, ja que el 2003 vaig compondre el de violí. Però fa poc que he acabat un nou concert, en aquest cas per a violoncel i orquestra.

 I el títol, té alguna significació especial?
Vaig posar-li “Concerto di maggio”, arran d’una conversa amb la meva filla Susanna, que va esmentar el nom de “maggio”, una paraula italiana que sempre m’ha agradat molt. Pot ser pel fet de recordar-me el Maggio Musicale Fiorentino. La relació directa de l’obra amb aquesta paraula el trobaríem sobretot en el tercer moviment, un Allegro, realment molt alegre i extravertit, on el piano i l’orquestra dialoguen de tu a tu de manera constant, amb ironia, força, tensió i algun breu moment de relaxació. És el moviment més variat i també el més important. Els dos anteriors són un Lent, amb el que comença l’obra, de caràcter romàntic i misteriós; i després ve l’Scherzo, de tempo ràpid i seccions contrastades, on hi ha moments de misteri i una tensió especial, molt del meu estil. En aquest moviment hi trobem també una mena de combat, entre el solista i l’orquestra.

L’estrena la faran aquesta vegada dues persones amb qui no ha treballat anteriorment, com la pianista veneçolana afincada a Barcelona, Gabriela Montero, i el director japonès Kazushi Ono, el titular de l’orquestra. Què n’espera de l’estrena i ha pogut parlar ja amb algun d’ells de l’obra?
Feia temps que estava previst que la solista fos Gabriela Montero. La gestió la va fer Alberto Sampablo, quan encara era a L’Auditori. La Gabriela és tot un temperament i em satisfà que hagi acceptat estrenar aquesta obra. Per a ella també pot ser un al·licient. Hem treballat molts aspectes de la partitura i ens hem entès a la perfecció. Com és sabut, la Gabriela és una improvisadora excepcional i, per tant, una obra nova no ha de representar-li una gran dificultat a l’hora d’assimilar-la.

Aquest any l’OBC ja li ha estrenat ‘Natura contra natura’. Allà hi té bons amics…
Així és. Al març van estrenar-me l’obra que vaig dedicar-li a la primatòloga Jane Goodall. Jaime Martín va ser qui va dirigir els tres concerts a L’Auditori, en una bona interpretació, com demostra l’enregistrament que en va fer Catalunya Música. He de dir que a l’OBC hi tinc encara molts amics i amigues, i cada cop que programen una obra meva la reben amb moltes ganes, cosa que em fa molt feliç.

Catalunya Música oferirà el concert en directe per a Europa, gràcies a la xarxa UER d’emissores de ràdio. Il·lusionat pel fet que la seva música s’escolti més enllà de les nostres fronteres?

El compositor, és evident, abans d’una estrena està molt inquiet. Sempre tinc la mania de pensar en els pintors, o els escriptors, que un cop feta la seva feina, obtenen en aquell moment el resultat final. Nosaltres els compositors, fins que no s’interpreta, no apareix de manera viva el que s’ha escrit. La música és un llenguatge viu, que arriba i se’n va molt ràpid. És com escoltar una persona que fa un discurs. Comença i s’acaba. I cada cop és diferent, mentre que un llibre o una pintura tenen una permanència inalterable. Ara només resta que la meva feina sigui un treball que tingui interès, que aporti alguns aspectes originals, tot i que no és una música arriscada en el sentit estètic. Però el que és segur és que he escrit com ho he sentit.

Anuncis