Entra en escena Hans von Bülow (1830-1894), que era un excel·lent pianista i que havia treballat direcció orquestral amb Richard Wagner. Cal recordar que Wagner va arribar a ser un director excepcional i que les seves innovacions tècniques van influir enormement en directors que vindrien després. Bülow, un d’ells , es va convertir en el seu braç dret. Ell va dirigir l’estrena mundial de Tristany i Isolda a Munic, l’any 1865. Estava casat amb Cosima, la filla de Franz Liszt, però es van divorciar i posteriorment ella es va unir a Wagner. Bülow també va tenir una estreta relació amb Brahms, de qui va estrenar el seu Concert per a piano en si bemoll l’any 1881. Brahms era el pianista. Bülow, que va esdevenir un dels directors alemanys més poderosos, deia: «És necessari tenir la partitura al cap que no el cap a la partitura». Tenia una memòria prodigiosa.
L’escola wagneriana, a excepció d’Arthur Nikisch, va dominar la direcció orquestral durant la segona meitat del segle XIX. A més de Bülow, hi havia Hermann Levi (1839-1900) i, de manera especial, Hans Richter (1843-1916), hongarès de naixement. Aquest músic als vint-i-tres anys era copista i ajudant musical de Wagner. Més endavant va ser el substitut de Bülow. Coneixia i tocava gairebé tots els instruments de l’orquestra. Era un tipus corpulent i impertorbable. Wagner sentia per ell una gran admiració fins considerar-lo un membre més de la família. Però la relació amb Wagner es va deteriorar com a conseqüència de la imminent estrena de L’or del Rhin, així com també de La Valquíria, que en principi corrien a càrrec de Richter. L’entesa entre ells dos no era la que esperava i Richter va renunciar dirigir les dues grans produccions. Va acabar dirigint Franz Wüllner. De totes maneres, no es va desvincular de Wagner i més tard va dirigir altres òperes seves a la primera temporada de Bayreuth l’any 1876. Richter va ser director estable d’aquest lloc emblemàtic fins que es va retirar l’any 1911.
Jordi Cervelló 