Koussevitzky | Jordi Cervelló

La música simfònica a Rússia es va desenvolupar més tard que en altres països europeus. El primer director important va ser Eduard Nàpravnik, que era d’origen bohemi (1839-1916), i després va aparèixer Vasilly Safonoff (1852-1918), deixeble del Conservatori de Sant Petersburg. Aquest darrer va causar sensació a Nova York l’any 1904 i, entre 1906 i 1909, va ser director de la Filharmònica d’aquella ciutat.

Més tard va aparèixer Serge Koussevitzky (1874-1951), que va sobreviure la Revolució del 1917. Primer va anar a París on es van crear els Concerts Koussevitzky, dirigint obres de tota mena (Mussorsgki, Ravel, Brahms, Honegger Prokófiev…). Va ser l’any 1924 quan va rebre la invitació de la Simfònica de Boston per ocupar el lloc que havia deixat Pierre Monteux. Koussevitzky va romandre més de vint anys amb la famosa orquestra. A diferència de molts altres directors, interpretava música de totes les èpoques. No va dirigir mai òpera. Era un director de força, molt temperamental, emotiu i amb un gran sentit del color. Igual que Toscanini, deia que cantar era imprescindible per entendre la música: «no hi ha música sense cant», deia. Durant el seu mandat, la Simfònica de Boston va aconseguir un nivell inigualable. A Koussevitzky se li deu un llegat importantíssim, com va ser la creació del Festival de Música Berkshire, organitzat a Tanglewood. Allí l’escola de direcció d’orquestra, dirigida per ell mateix, hi va estudiar Leonard Bernstein, a més d’altres joves talentosos. Va ser fundat l’any 1934 i avui encara existeix. De Koussevitzky hi ha molts enregistraments discogràfics.

Koussevitzky

El dia que va començar la gran aventura va ser el 13 d’octubre de 1920. Pau Casals va dirigir un programa format per la Tercera Suite de Bach, la Simfonia núm. 8 de Beethoven, Ma mère l’Oye de Ravel i Els Preludis de Liszt. Aquella primera sèrie va concloure el 30 de maig de 1921, amb la Tercera Simfonia de Brahms i la Pastoral de Beethoven i Don Quixot de Strauss -amb el mateix Pau Casals com a solista-, al programa.

En la següent temporada, iniciada el mes d’octubre d’aquell any 1921, ja va tenir lloc el primer gran esdeveniment: la presència del director d’orquestra rus Serge Koussevitzky, que entre els mesos de març i abril de 1922 va dirigir quatre concerts amb obres importants del gran repertori rus. Koussevitzky poc temps després seria nomenat director de la Simfònica de Boston.

Cal dir que, a més de grans figures internacionals de la composició i la interpretació, Casals convidava músics de casa, com era el cas del violoncel·lista Gaspar Cassadó o el violinista Joan Manén. Cal remarcar especialment, però, la valuosíssima programació d’obres catalanes durant els 17 anys d’activitat de l’orquestra. Aquell fet va generar una mena de corpus compositiu català, que el públic va agraïr, moltes vegades amb gran entusiasme. Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Enric Granados, Isaac Albéniz, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Joaquim Serra, Juli Garreta, Joaquim Zamacois…, de qui es presentaven noves obres o bé se’n repetien, cosa que succeïa molt habitualment. El suport de Pau Casals va ser clau per donar a la nostra música la consideració de quelcom ja establert. Catalunya, per fi, tenia una base d’obra simfònica pròpia. Cal subratllar que era un fet històric, ja que fins aleshores mai abans s’havia produït al nostre país res semblant. El Romanticisme pràcticament havia passat de llarg.