Apunts sobre la direcció orquestral

Sempre m’ha atret la figura del director d’orquestra que veiem d’esquena i de cara als músics amb la batuta amunt i avall. Molts cops semblen comediants pels seus moviments un xic estrambòtics. Sigui com sigui, són imprescindibles dins d’una massa orquestral, ja que sense ells no hi hauria ni intenció expressiva, ni ritme, ni equilibri… Seria com un martell sense amo.

Aquest escrit és sobre la direcció orquestral amb alguns apunts històrics, fins a arribar als directors de la meitat del segle XX, quan l’orquestra està consolidada i el nivell ja ha arribat a la seva màxima excel·lència. Del segle XX esmento els noms que m’han semblat més interessants, alguns d’ells els he pogut veure en directe i d’altres a través de filmacions que m’han ajudat de manera definitiva a comprovar les seves característiques com a directors.

Bernardo_Strozzi_-_Claudio_Monteverdi_(c.1630)

Claudio Monteverdi

Una mica d’història
Dos noms es poden considerar com a dos exemples d’abans del barroc: el renaixentista Claudio Monteverdi (1567-1643) i el pre-barroc Jean-Baptiste Lully (1632-1687). L’italià Monteverdi, considerat el pare de l’òpera, va dirigir el seu Orfeu a Màntua l’any 1607 i, des del seu lloc privilegiat de maestro di capella de Sant Marc de Venècia, va demostrar posseir un control absolut dels trenta cantaires i la vintena d’instrumentistes que tenia a les seves ordres. A Venècia va dirigir també Il Combatimento di Tancredi e Clorinda i L’Incoronazione di Poppea.

Per una altra banda hi havia el també italià Lully —nacionalitzat francès— era un home autoritari i amb pocs escrúpols. Recolzat pel rei Lluís XIV, formà la seva orquestra que dirigia pràcticament a cops de bastó. Lully feia servir com a batuta una enorme vara de fusta amb la que colpejava el terra per marcar el compàs, amb la mala sort que en un assaig va colpejar fortament un dels seus peus, i li va provocar una gangrena que el portaria a la mort en poc temps. El llegat de Lully, però, va ser admirat a tota Europa.

Jean-Baptiste_Lully_Bonnart

A l’època barroca va destacar Antonio Vivaldi amb l’orquestra que va dirigir a l’Ospedale della Pietà, a Venècia. Aquesta estava integrada per les alumnes de l’hospital, que eren nenes d’entre nou i divuit anys, orfes, abandonades, il·legítimes o molt pobres. Vivaldi les dirigia, violí en mà, i el nivell assolit va ser molt alt i admirat, fins i tot va superar el de músics professionals. Bach i Haendel també dirigien, especialment les seves obres. Ho feien des del clave, sense batuta, naturalment, i tots dos amb autoritat i amb una alta exigència, sigui en l’afinació o en el ritme. Més endavant, a l’inici de l’anomenat període clàssic, va començar a poc a poc un llarg i dur procés a càrrec de noms molt concrets i que van fer possible l’aventura simfònica. La famosa Orquestra de Mannheim, que dirigia Johann Stamitz (1717-1757), va arribar a tenir quaranta-cinc instrumentistes l’any 1755, i el seu nombre va anar augmentant en els anys posteriors. La majoria eren músics joves i molt entregats. Stamitz la dirigia des del seu faristol de primer violí. L’any 1763 Leopold Mozart la va considerar la millor orquestra d’Europa.

També Haydn va destacar com a director, sobretot quan va ser nomenat Kapellmeister l’any 1766 pel príncep Esterhazy. Wolfgang Amadeus Mozart, per la seva part, es va mostrar com un excel·lent director que reclamava absoluta fidelitat a la partitura i, sobretot, un bon control rítmic. Tenia veritable obsessió pel ritme abans que res. Beethoven, en canvi, no va ser gens afortunat en la direcció. Els músics no entenien la seva gesticulació i va crear constants problemes —a vegades desagradables—, en especial a mida que anava perdent l’oïda. Beethoven dirigia com si toqués el piano, sense pensar que al davant tenia tot un grup de músics que calia equilibrar i fer-los entendre la pulsació adequada.

Mort Beethoven, comença el veritable periple vers la gran orquestra, l’orquestra romàntica. Abans, però, calia perfeccionar els instruments de vent, tant pel que fa a la tècnica com a l’afinació. Les trompes van ser el primer gran obstacle. La trompa d’harmonia es va transformar en trompa de pistons o cromàtica vers l’any 1815, mercès al constructor alemany Johann Henry Stòlzel (1722-1844), qui també va perfeccionar la trompeta. La flauta, gràcies al flautista i constructor Theobald Bòhm (1794-1881). L’oboè, mercès a Guillaume Triébert (1770-1848). El clarinet, amb Louis-August Buffet (m. 1885). El fagot, amb Carl Almendrader (1786-1843) i Johann Adam Heckel (1812-1877).

Esmenats aquests problemes, que eren greus, es pot dir que a partir de 1850 l’orquestra estava gairebé a punt per iniciar la seva gran història.

Segur que m’oblido algun nom important, però els que esmento van ser cabdals en la llarga aventura.

Jordi Cervelló

Monteverdi, un compositor fundamental

Este gran compositor, que se inició en la gran tradición polifónica del Renacimiento, tenía solo 16 años cuando en Brescia fueron publicados sus madrigales espirituales a
cuatro voces. Era joven cuando ya se posicionó y tomó una línea que no abandonaría. La de innovar. El valor de la disonancia fue cuestionado por Monteverdi: retardos, novenas de séptima, mezclas y trenzados armónicos…, como también el tratamiento de las voces, en la que en muchos casos una voz central se impone a las otras. Fue, además, un gran pedagogo. Monteverdi tuvo mucho que ver con la selección de los instrumentos más adecuados para nutrir la orquesta. Era además un excelente violinista y también cantante.

06 Claudio_Monteverdi_4

Claudio Monteverdi

Claudio Monteverdi nació en Cremona en el año 1567 y murió en 1643. Tuvo estrecho contacto con el signor Vincenzo Gonzaga, que era el duque de Mantua, con quien mantendría una relación importantisima. El duque se interesó vivamente
por el melodrama, ya desde 1603, y comenzó a organizar para su corte representaciones, como la histórica del melodrama de Orfeo, que se representó por primera vez en Mantua en el año 1607. El éxito de L’Orfeo fue grande e inmediatamente el duque encargaría a Monteverdi otro melodrama para festejar, al año siguiente, el matrimonio del heredero Francesco Gonzaga, con motivo de su enlace con Margherita de Savoia. El Duque moriría en 1612 y el mismo año también murió su hijo Francesco.

Monteverdi se alejará de Mantua, hasta que es nombrado maestro de música de la Serenísima República de Venecia. Allí se encuentra en un ambiente alejado de un público intelectual y aristocrático, ya que las representaciones musico-teatrales se realizaban en teatros públicos donde acudía todo el pueblo. Teatros como el de San Cassiano, abierto desde 1637. También el Teatro de San Giovanni e Paolo, inaugurado en 1639. Más adelante vendrían el de San Mosè i el Teatro Sant’ Angelo. Este último tendría una gran importancia para Antonio Vivaldi. Comienza así una nueva era para el teatro musical, que tendrá una singular expresión en la vida italiana del siglo XVII. Se deja el esplendoroso siglo de la polifonia religiosa a capella, para convertirse en el siglo de la música operística y de la música instrumental.

El enorme mérito de Claudio Monteverdi fue el de adaptar la orquesta al contenido expresivo y dramático de sus melodramas. El sonido para Monteverdi era el alma, al contrario de lo que para otros era materia. Y fue en Venecia donde comenzó a depurar el instrumental que formaría la orquesta. Ante todo quería carácter y dinamismo en la interpretación. Extraer el dramatismo musical contenido en la escritura e interpretar la música como viva expresión. Que el contraste entre “piano” y “forte” fuera mucho más acusado. Este hecho provocó conocidas discrepancias sobre algunos instrumentos, pero trajo consecuencias positivas, ya que varios de ellos fueron modificados para obtener el equilibrio global necesario. Monteverdi suprime los instrumentos considerados de innecesarios y opta por una formación unificada y que sirva de colorido y veracidad en los contrastes. La orquesta estaba formada por unos 40 ejecutantes. Era algo nuevo y comenzaba un nuevo camino. En lo que se refiere a su obra compositiva Monteverdi creó nuevos recursos técnicos. Por ejemplo, en la armonia, introdujo la disonancia sin preparación. Tratará a los instrumentos de forma más atrevida, en cuanto a la expresión así como en la utilización de cromatismos y apoyaturas. Introducirá el pizzicato en las cuerdas, de manera especial en los violines, además de golpes de arco insólitos, como el trémolo que imaginó como un efecto de agitación y ansia, o también cuando indicó a los violines tenpellare sopra una corda sedici volte in una battuta (agitar encima de una cuerda dieciséis veces con el arco en un compàs).

08 L'Orfeo

La actividad teatral de Monteverdi en su hermoso período veneciano se inicia con Il combatimento di Tancredi e Clorinda (1624) que pertenece al Libro VIII de madrigales titulado Madrigali guerrieri ed amorosi in genere rappresentativo y dos óperas, Il ritorno di Ulisse in patria (1641) y L’incoronazione di Poppea (1642), donde se anuncia el bel canto y que puede ser considerado como el primer drama lírico de la historia de la música.

Su discípulo Francesco Cavalli (1599-1676) fue su fiel continuador, ejerciendo una gran actividad en los teatros venecianos con melodramas de gran calidad: (Didone, de 1641; Egisto, de 1643 o Giasone, de 1649. Tanto Monteverdi como Cavalli ejercieron una gran influencia en el violinismo del barroco. Nos preguntamos que hubiera sucedido sin una personalidad tan poderosa como la de Monteverdi, que vivió el período renacentista y parte del primer barroco, cuando precisamente afloraron los maravillosos violines que se iban produciendo en Brescia y Cremona. Es logico pensar que su inquietud desbordante dio alas a la literatura violinística del siglo XVII y que inició su andadura en la famosa Scuola Bolognese, de donde saliera Arcangelo Corelli, primer gran representante de la nueva época.

07 Venezia_c.1650

Venecia hacia 1650