Amb el final de la Guerra Civil, hi va haver un canvi radical, amb un clima repressiu i tancat, dominat pels franquistes. La darrera actuació de l’Orquestra Pau Casals va ser el juliol de 1937. Uns anys després es va crear l’Orquestra Municipal, amb Eduard Toldrà com a director. La seva primera actuació va ser el 31 de març de 1944. Oriol Martorell explica en el seu llibre com es va produir el pas de l’Orquestra Pau Casals a la Municipal, i també com va ser aquella etapa post-bèl·lica. El desconcert a Barcelona i en general a tota Espanya era més que evident, i el centralisme es va fer cada cop més present. Un canvi total.
El corpus compositiu català, en mans d’Eduard Toldrà, va seguir. Van aparèixer de nou els “nostres” noms. I també d’altres, que s’hi van afegir. Després de l’Orquestra Municipal arribaria l’Orquestra Ciutat de Barcelona, que seguirà programant autors catalans però sense pensar en una selecció històrica, és a dir, sense tenir en compte quines obres i compositors són mereixedors de formar part del nostre corpus. Amb el pas a l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, es programen de nou autors catalans, però de manera informal. Ara uns, ara uns altres. A poc a poc, la música catalana del passat va fent aigües. No hi ha obres de repertori. No s’ha fet una valoració musical acurada, i per tant, el que semblava una mena de corpus, s’acaba diluint. El públic ja no sap qui és qui. El temps ha anat passant i la memòria ha fet perdre els noms que abans eren presents als concerts. S’han anat oblidant, creant una situació que ha permès escombrar el passat sense que gairebé ningú digui res.
Durant un temps vaig dedicar molts esforços a elaborar un llistat de mèrits, basat en composicions que sempre he cregut que mai s’havien de perdre. Moltes reunions, sense cap resultat. El corpus estava sentenciat, i Catalunya ha quedat orfe de música simfònica, sense compositors propis dels anys passats. És, sens dubte, una bufetada a Pau Casals, i també a Eduard Toldrà. Ells tenien clar que el repertori català era imprescindible. Aleshores, quina música simfònica tenim a Catalunya? El Romanticisme va passar de llarg, però la Renaixença va sembrar noms que avui haurien de ser bàsics. A partir d’aquests noms van sorgir altres autors -a final del segle XIX i començament del XX-, amb una obra simfònica valuosa. Ha faltat, però, un fil d’unió, que anés lligant totes aquestes vivències. Avui, parlar d’autors catalans és impossible. Mentrestant, en la majoria dels països europeus s’ha fet una valoració sobre els resultats interpretatius que han marcat obres dignes de perdurar. L’OBC ja fa anys que es desentèn de les nostres obres del passat. No hi ha hagut la voluntat d’unir criteris dels qui més podrien opinar. S’ha perdut, per tant, la nostra història. Catalunya s’ha quedat sense una representació compositiva de caràcter històric. Som un país coix, sense entitat, allò que tant va preocupar a Pau Casals. Un dels intèrprets més grans de tots els temps va donar part de la seva vida en un projecte d’una magnitud històrica. Reunir tants grans noms, directors d’orquestra, intèrprets; i programar amb criteris musicals tan exigents, com ell volia, va repercutir en què Barcelona fos una ciutat musical de referència a Europa. Com si no, hauríem vist actuar a Barcelona Stravinsky, Strauss, Prokófiev, i els altres grans músics? Realment, haguessin vingut si l’Orquestra Pau Casals no hagués estat un conjunt de qualitat?
Aquest any se celebra el centenari de la fundació de l’Orquestra Pau Casals. Casals va ser un instrumentista meravellós, que va actuar pràcticament a tot el món. De la seva faceta d’intèrpret cal destacar especialment el seu redescobriment de les Suites de Bach. També valorar les seves opinions sobre la interpretació, seguides per tants i tants virtuosos; les seves declaracions sobre l’art musical, a més del què deia i com ho deia de la veu del violoncel. Que va ser un gran català, està fora de tot dubte. La referència al seu país, anava sempre acompanyada amb la interpretació d’El cant dels ocells. Les recordades paraules pronunciades a la seu de les Nacions Unides, ens mostren l’home de pau, immediatament després del Casals músic.
Jordi Cervelló 