L’Orquestra Pau Casals (VII)

Arribats a aquest punt és necessari fer una crítica a la situació actual, pel que fa les orquestres del nostre país. L’OBC és l’orquestra hereva de l’Orquestra Pau Casals. La Sala principal de L’Auditori de Barcelona porta el seu nom. I enguany se’l vol homenatjar, però com? Retre-li homenatge és de justícia. Però qui coneix Pau Casals? La seva història, llevat de dues o tres publicacions, és pràcticament desconeguda. Ni tan sols s’han fet publicacions pel jovent i pels estudiants de conservatori, que amb prou feiens saben qui era. Naturalment els violoncel·listes el coneixen per la seva interpretació de les suites de Bach. Em pregunto si s’han fet audicions comentades de la seva àmplia discografia, considerada arreu del món com un dels més grans tresors discogràfics. Se sap que Casals va ser l’intèrpret de més prestigi a nivell internacional? Només cal llegir les declaracions de Menuhin, Stern, Horzowski, Schneider, Oistrakh, Ysaÿe, Kreisler, Piatigorsky…

Una celebració que molts catalans no saben ben bé de que es tracta. Casals es va fer cèlebre per interpretar El cant dels ocells, una melodia popular entranyable que va utilitzar com un record patriòtic. Però el seu Cant dels ocells és un detall, entranyable si es vol, però molt senzill des del punt de vista musical. Tots sabem quines obres varen impactar més i que va interpretar per tot el mon. La seva audició hauria de ser quelcom obligat. I de manera especial tot el que va venir després de la trobada casual de les Suites de Bach en una llibreria de Barcelona. És aquí on comença una història que fou definitiva per a la literatura de violoncel, i per a la interpretació musical en general.

Casals sentia la necessitat de programar autors catalans. I aquell moment era oportú. La Renaixença catalana havia arrencat amb dues figures cabdals: Josep Anselm Clavé (1824–1874) i Felip Pedrell (1841–1922). Mentre Clavé va ser l’artífex del moviment coral iniciat de la revolució industrial que vivia el país, Pedrell -que llavors vivia a Madrid, ja que era Catedràtic del Conservatori- va elaborar mètodes musicològics que el convertirien en un referent de la música espanyola. Entre els seus deixebles hi havia Falla, Albéniz, Granados però també Antoni Nicolau (1858–1933), que a partir de 1896 seria director de la Escola Municipal de Música de Barcelona, fundada l’any 1886, i que es convertiria en Conservatori Superior de Música l’any 1928.

A partir d’ara, m’agradaria parlar dels compositors catalans que Casals va programar freqüentment, i que les nostres orquestres -que ho basen tot en les teories del màrqueting-, pràcticament han eliminat. Eren els Lamote de Grignon, Joan Manén, Joaquim Nin-Culmell, Agustí Borgunyó, Juli Garreta. Sobre alguns d’aquests compositors estic preparant un seguit d’anàlisis d’alguns dels seus enregistraments que donen fe de la seva qualitat.

L’Orquestra Pau Casals (VI)

Amb el final de la Guerra Civil, hi va haver un canvi radical, amb un clima repressiu i tancat, dominat pels franquistes. La darrera actuació de l’Orquestra Pau Casals va ser el juliol de 1937. Uns anys després es va crear l’Orquestra Municipal, amb Eduard Toldrà com a director. La seva primera actuació va ser el 31 de març de 1944. Oriol Martorell explica en el seu llibre com es va produir el pas de l’Orquestra Pau Casals a la Municipal, i també com va ser aquella etapa post-bèl·lica. El desconcert a Barcelona i en general a tota Espanya era més que evident, i el centralisme es va fer cada cop més present. Un canvi total.

El corpus compositiu català, en mans d’Eduard Toldrà, va seguir. Van aparèixer de nou els “nostres” noms. I també d’altres, que s’hi van afegir. Després de l’Orquestra Municipal arribaria l’Orquestra Ciutat de Barcelona, que seguirà programant autors catalans però sense pensar en una selecció històrica, és a dir, sense tenir en compte quines obres i compositors són mereixedors de formar part del nostre corpus. Amb el pas a l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, es programen de nou autors catalans, però de manera informal. Ara uns, ara uns altres. A poc a poc, la música catalana del passat va fent aigües. No hi ha obres de repertori. No s’ha fet una valoració musical acurada, i per tant, el que semblava una mena de corpus, s’acaba diluint. El públic ja no sap qui és qui. El temps ha anat passant i la memòria ha fet perdre els noms que abans eren presents als concerts. S’han anat oblidant, creant una situació que ha permès escombrar el passat sense que gairebé ningú digui res.

Durant un temps vaig dedicar molts esforços a elaborar un llistat de mèrits, basat en composicions que sempre he cregut que mai s’havien de perdre. Moltes reunions, sense cap resultat. El corpus estava sentenciat, i Catalunya ha quedat orfe de música simfònica, sense compositors propis dels anys passats. És, sens dubte, una bufetada a Pau Casals, i també a Eduard Toldrà. Ells tenien clar que el repertori català era imprescindible. Aleshores, quina música simfònica tenim a Catalunya? El Romanticisme va passar de llarg, però la Renaixença va sembrar noms que avui haurien de ser bàsics. A partir d’aquests noms van sorgir altres autors -a final del segle XIX i començament del XX-, amb una obra simfònica valuosa. Ha faltat, però, un fil d’unió, que anés lligant totes aquestes vivències. Avui, parlar d’autors catalans és impossible. Mentrestant, en la majoria dels països europeus s’ha fet una valoració sobre els resultats interpretatius que han marcat obres dignes de perdurar. L’OBC ja fa anys que es desentèn de les nostres obres del passat. No hi ha hagut la voluntat d’unir criteris dels qui més podrien opinar. S’ha perdut, per tant, la nostra història. Catalunya s’ha quedat sense una representació compositiva de caràcter històric. Som un país coix, sense entitat, allò que tant va preocupar a Pau Casals. Un dels intèrprets més grans de tots els temps va donar part de la seva vida en un projecte d’una magnitud històrica. Reunir tants grans noms, directors d’orquestra, intèrprets; i programar amb criteris musicals tan exigents, com ell volia, va repercutir en què Barcelona fos una ciutat musical de referència a Europa. Com si no, hauríem vist actuar a Barcelona Stravinsky, Strauss, Prokófiev, i els altres grans músics? Realment, haguessin vingut si l’Orquestra Pau Casals no hagués estat un conjunt de qualitat?

Aquest any se celebra el centenari de la fundació de l’Orquestra Pau Casals. Casals va ser un instrumentista meravellós, que va actuar pràcticament a tot el món. De la seva faceta d’intèrpret cal destacar especialment el seu redescobriment de les Suites de Bach. També valorar les seves opinions sobre la interpretació, seguides per tants i tants virtuosos; les seves declaracions sobre l’art musical, a més del què deia i com ho deia de la veu del violoncel. Que va ser un gran català, està fora de tot dubte. La referència al seu país, anava sempre acompanyada amb  la interpretació d’El cant dels ocells. Les recordades paraules pronunciades a la seu de les Nacions Unides, ens mostren l’home de pau, immediatament després del Casals músic.

L’Orquestra Pau Casals (II)

El dia que va començar la gran aventura va ser el 13 d’octubre de 1920. Pau Casals va dirigir un programa format per la Tercera Suite de Bach, la Simfonia núm. 8 de Beethoven, Ma mère l’Oye de Ravel i Els Preludis de Liszt. Aquella primera sèrie va concloure el 30 de maig de 1921, amb la Tercera Simfonia de Brahms i la Pastoral de Beethoven i Don Quixot de Strauss -amb el mateix Pau Casals com a solista-, al programa.

En la següent temporada, iniciada el mes d’octubre d’aquell any 1921, ja va tenir lloc el primer gran esdeveniment: la presència del director d’orquestra rus Serge Koussevitzky, que entre els mesos de març i abril de 1922 va dirigir quatre concerts amb obres importants del gran repertori rus. Koussevitzky poc temps després seria nomenat director de la Simfònica de Boston.

Cal dir que, a més de grans figures internacionals de la composició i la interpretació, Casals convidava músics de casa, com era el cas del violoncel·lista Gaspar Cassadó o el violinista Joan Manén. Cal remarcar especialment, però, la valuosíssima programació d’obres catalanes durant els 17 anys d’activitat de l’orquestra. Aquell fet va generar una mena de corpus compositiu català, que el públic va agraïr, moltes vegades amb gran entusiasme. Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Enric Granados, Isaac Albéniz, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Joaquim Serra, Juli Garreta, Joaquim Zamacois…, de qui es presentaven noves obres o bé se’n repetien, cosa que succeïa molt habitualment. El suport de Pau Casals va ser clau per donar a la nostra música la consideració de quelcom ja establert. Catalunya, per fi, tenia una base d’obra simfònica pròpia. Cal subratllar que era un fet històric, ja que fins aleshores mai abans s’havia produït al nostre país res semblant. El Romanticisme pràcticament havia passat de llarg.

Programa inaugural · Font: Centre de Documentació de l’Orfeó Català

L’Orquestra Pau Casals (I)

Coincidint amb el centenari del naixement de l’Orquestra Pau Casals, una formació simfònica impulsada i finançada per Pau Casals, dedico un extens article a aquest important conjunt, estructurat en diferents capítols.

Pau Casals dirigint la seva orquestra al Palau · Foto de la Fundació Pau Casals.

L’Orquestra Pau Casals es va fundar el juny de l’any 1920, i va significar una etapa riquíssima i transcendental en la història del simfonisme barceloní. Es feien dues sèries de concerts, a la tardor i a la primavera, a més d’un cicle al Liceu per Quaresma.

Pau Casals, que era conegut arreu del món i estava considerat el violoncel·lista de més renom d’aquell temps. Gràcies a la seva celebritat, va aconseguir fites impensables amb aquesta orquestra, convidant els noms més grans del moment, ja fossin directors com solistes, però sobretot compositors, que dirigiren les seves pròpies obres. La ciutat de Barcelona es va beneficiar d’escoltar obres de Stravinski o de Richard Strauss, que no feia gaire que s’havien escrit, així com també d’altres autors també molt rellevants. Tot això va influir a l’hora de donar a Barcelona un lloc de prestigi dins l’àmbit europeu, pel que fa a la música. Va ser com un miracle. 17 anys d’un nivell de qualitat extraordinari.

L’excel·lent llibre escrit per Oriol Martorell l’any 1995, titulat Quasi un segle de simfonisme a Barcelona, conté tota la informació de l’Orquestra Pau Casals, que segueix amb l’Orquestra Municipal de Barcelona, i més endavant amb la Ciutat de Barcelona. Oriol Martorell ho enriqueix amb comentaris molt acurats, que descriuen, cicle per cicle, els trets principals, però també amb centenars de pàgines on queden reflectits tots els concerts realitzats, esmentant en cadascun d’ells el programa exacte.

M’he decidit a fer aquest escrit sobre l’orquestra creada per Casals perquè va ser l’etapa més gloriosa de la nostra història del simfonisme. Mai més s’arribaria a reunir noms tan importants com aquells, que van convertir Barcelona en un punt de trobada dins d’Europa. He pogut comprovar que en la majoria de publicacions que tracten d’aquest tema, hi ha imprecisions, hi falten noms o hi manca rigurositat en les obres esmentades. Crec que és important no deixar cap nom il·lustre per anomenar, ja que el benefici que cadascun d’ells va aportar, és digne de ser explicat.

Una de les activitats més importants de l’orquestra va ser la vinculada a l’Associació Obrera de Concerts, una entitat creada per introduir la música clàssica entre la classe obrera, i que va desenvolupar la seva tasca entre els anys 1929 i 1936, canalitzant l’assistència dels obrers als concerts gratuïts que tenien lloc els diumenges.

Els obrers eren considerats persones i com a persones amb pocs mitjans es va pensar amb ells. Així, de manera regular assistien a concerts amb obres de repertori i molts fills d’obrers van poder entrar en el món musical, i fins i tot anar a escoles de música. Avui en dia una associació d’aquest tipus és impensable. Per a ells no hi ha pressupost, no són dignes d’aquest privilegi.