Primo Levi

Primo Levi

De nou, torno al blog. Però a partir d’ara serà diferent. Només escriuré el què em passi pel cap. Res de política. Estic fins al capdamunt de tanta porqueria, mediocritat, falsedat, odi… Tan diferent de la música, les arts en general, la literatura o la contemplació d’un paisatge verge i net.

Des de sempre he llegit, i molt. De tot. Fins al punt d’haver arribat a un moment en què una sèrie d’autors formen part ja de la meva vida. Són escriptors que conec molt bé i que, en molts casos, acostumo a repetir la lectura d’algun dels seus llibres. Per a mi, llegir és una necessitat. De vegades, fins i tot, llegeixo dos llibres a la vegada. Hi ha tantes i tantes coses que m’agraden que per a mi és un gran entreteniment escollir aquells fragments que trobo interessants, reproduir-los en un escrit, i compartir-los.

És feina fàcil, ho sé. Però m’agradarà fer-la a partir d’ara. Començo per l’italià Primo Levi (Torino, 1919-1987). Era químic de professió i el van deportar al camp de concentració d’Auschwitz. Afortunadament va sobreviure, i va escriure tres llibres sobre l’Holocaust, coneguts amb el nom de Trilogia d’Auschwitz. Més endavant continuaria escrivint i arribaria a ser un dels escriptors preferits de la editorial Einaudi.

L’altrui mestiere (en castellà publicat com ‘El oficio ajeno’), llibre publicat després de la seva mort, conté més de 50 escrits que havien aparegut al rotatiu La Stampa. En aquest volum no apareix res del seu periple a Auschwitz i tots els escrits són de temàtica molt diversa.

Els seus grans coneixements sobre química, i d’allò que s’amaga darrera la matèria (la seva composició i estructura, així com les seves propietats), van confluir amb el naixement de la seva passió per escriure. L’estil de Levi és realment d’una gran originalitat. M’agraden gairebé tots els capítols breus que contenen el llibre esmentat. N’hi ha un, però, que m’ha fet pensar i que trobo molt agut. Es titula Els jugadors d’escacs irritables. Són tres pàgines, de les quals reprodueixo el segon paràgraf, en l’edició castellana d’Aleph Editores, publicada el 2011:

“Los cultores del noble juego sostienen que sí: una partida de ajedrez, incluso si se disputa entre aficionados, es una austera metáfora de la vida y de la lucha por la vida, y las virtudes del ajedrecista, razón, memoria e inventiva, son las virtudes de todo hombre pensante. La severa regla del ajedrez, según la cual la pieza que ha sido tocada debe moverse, y la prohibición de enmendar un movimiento del que nos hemos arrepentido, reproduce la inexorabilidad de las decisiones de quien vive. Cuando, a causa de tu impericia, o distracción, o imprudencia, o de la superioridad del adversario, el círculo se va estrechando alrededor de tu rey, amenazándolo, arriconándolo y finalmente traspasándolo, tú no dejas de percibir, más allá del tablero, una sombra simbólica. Lo que estás viviendo es una muerte, es tu muerte, y a un tiempo es una muerte cuya culpa recae sobre ti. Viviéndola, la exorcizas y te fortaleces”.

Anuncis