Cada cop que observo Otto Klemperer (1885-1973) en un dels seus vídeos sento una estranya impressió. Fa molt de respecte observar un home tan alt dirigint assegut, amb un rostre sever i una actitud totalment abstreta. Klemperer representa la tradició austro-alemanya. Una escola molt seriosa i honesta, encara que a vegades mancada d’imaginació. Però aquest no era el cas de Kemplerer. Ell era un home distant i s’ha dit que molt indiferent a les reaccions del públic. Va dirigir les orquestres més importants del món. Més que un director, se’l considerava una espècie de Kapellmeister transfigurat. Dirigia en un tempo més aviat pausat, però d’una gran amplitud. Klemperer es va interessar per l’obra de Janaceck, Schoenberg, Stravinski i Krenek. La seva vida, però, va ser una contínua desgràcia. Va patir diversos accidents, com si estigués perseguit per la mala sort. L’any 1933, durant un assaig a Leipzig, en recolzar-se a la barana de la tarima aquesta va cedir, va caure i es colpejà la base del crani. A partir d’aquest moment va tenir contínues migranyes. Se li va detectar un tumor cerebral i l’operació el va deixar parcialment paralitzat. Feia molta angúnia veure com un costat de la seva cara estava inert amb una ganyota permanent. I això no és tot, l’any 1950 va relliscar de nou i es va fracturar el fèmur de la cama dreta. Més endavant, l’any 1959, va patir una altra desgràcia mentre es trobava en un hotel a Zuric. Tenia el costum de fumar al llit i mentre dormia es va despertar de sobte, ja que els llençols estaven en flames. A sobre, no se li va acudir una altra cosa que agafar un líquid que era essència de càmfora . Va patir greus cremades i es va témer per la seva vida. I encara una altra més. L’any 1966 es va fracturar el maluc en una altra caiguda. Però Klemperer, que tenia una voluntat de ferro, va superar tots aquests infortunis. La seva passió per la música el va salvar.
Jordi Cervelló 