Un dels darrers representants de l’escola alemanya de direcció va ser Wilhelm Furtwängler (1886-1954), figura enorme que va realitzar concerts memorables. Yehudi Menuhin, gran amic i defensor de Furtwängler en moments molt delicats, es va referir a ell amb les següents paraules: «un místic inspirat per la tradició alemanya medieval, amb la certesa i seguretat de qui ha vist visions i les ha seguit».
Les interpretacions de Furtwängler eren lògiques i d’una gran bellesa, encara que de vegades podien desorientar i provocar els més diversos comentaris. El gran compositor Paul Hindemith va dir en una ocasió que «la principal virtut de Furtwängler era la proporció. Interpretava tot un programa com una unitat artística». Furtwängler coneixia perfectament la tècnica de la direcció, però s’ha dit que molts cops feia patir els músics per la manera de portar el compàs. En diverses ocasions es perdia i llavors gesticulava tot nerviós. Es posava a cantar o feia ganyotes. Els músics eren conscients d’aquests lapsus i l’ajudaven a tornar a la normalitat. Furtwängler era un home molt estimat.
Va ser successor de Nikisch al front de la Filharmònica de Berlín. Tenia només trenta-sis anys. Durant la Segona Guerra Mundial es va quedar a Alemanya i va viure un període que va patir molt. No suportava tot el que veia i odiava el sistema dels nazis. L’any 1944 la seva néta va explicar la seva tragèdia: «a Alemanya era acusat pel seu menyspreu antinazi mentre que a l’exterior se’l condemnava com a nazi». L’any 1945 la situació era intolerable. La Gestapo no feia més que recriminar-lo i durant dos anys es va refugiar a Suïssa.
Furtwängler va ser també compositor. Va escriure tres simfonies, la tercera inacabada, i dues sonates per a violí i piano.
Jordi Cervelló 