Dins de les arts plàstiques i concretament en el món de la pintura, el violí ha sigut un objecte molt representat, si parlem d’instruments musicals. La seva forma, perfecta de línies, amb la seva curvatura clarament sensual, no ha passat per alt a molts pintors o dibuixants al llarg dels segles.
Avui em referirè a dos grans artistes del segle XX, que han fet reviure l’històric instrument de manera àmplia i amb un encert realment suggestiu: Raoul Dufy i Marc Chagall. Dos pintors pràcticament de la mateixa generació, alhora que creadors d’una obra de gran vàlua artística.
El francès Raoul Dufy (1877-1953) era “el pintor de la joia”. Net, alegre, de línies perfectes i amb uns colors absolutament propis. Els seus grocs, vermells i especialment els blaus (bleu vibrant, azur rompi, bleu de mer o blé cerulean) criden l’atenció en les seves famoses aquarel·les.
Ben diferent va ser el rus Marc Chagall (1887-1985), on tot és passió, turbulència, fantasia…Tres grans temes formen l’eix de la seva obra: el naixement, el matrimoni i la mort. És una pintura allunyada de la Dufy, jo diria que contrària. Continguda la del francés i exaltada la del rus. Dues ànimes diferents però que casualment troben el violí com a element comú, que utilitzen en bona part de la seva obra. Dufy d’una manera més plàstica, decorativa i rítmica, en que el color juga un paper fonamental.
Raoul Dufy, que va ser amic de Pau Casals, ho era també del director d’orquestra Charles Munch, en l’època en que aquest dirigia l’Orquestra de la Societat de Concerts de París. El director permetia al seu amic pintor assistir als assajos de la seva orquestra. D’aquí va néixer la seva famosa sèrie titulada “Orchestres”. Dufy es colocava a la part alta de l’escenari, al costat del timbaler, mentre observava, dibuixava o prenia apunts per a futurs quadres. Segons explicava Munch, ho dibuixava tot: el director arrauxat pel seu ímpetu, el pianista amb la boca mig oberta davant d’un Pleyel, les innombrables postures dels violinistes, el timbaler envoltat dels diversos instruments de percussió, faristols, cadires, etc. La música era captada en el gest, en l’acció mateixa, en l’essència del ritme. Són famosos els quadres Dos contrabaixistes, el Quintet vermell i blau o L’entreacte, on apareix un músic envoltat de cadires buides. Els seus violins es varen fer famosos, com per exemple el Violí vermell, pintat l’any 1948, així com d’altres de diferents colors.
Chagall en canvi, utilitza el violí com a símbol imprescindible del poble jueu. Molts sabem que el violí ha sigut l’instrument preferit d’aquest poble, ja des del segle XIX. El motiu és fàcil d’entendre. El violí és un instrument relativament petit, fácil de portar i el més expressiu de tots. El poble jueu, que tantes i tantes vegades ha hagut d’anar d’una banda a l’altra, es va identificar amb aquest meravellós instrument i se’l va fer seu. Amb ell podia cantar, riure, plorar, commoure… Però Marc Chagall no l’utilitza només com a protagonista absolut de molts dels seus quadres. També el converteix en símbol – a vegades de manera imperceptible i en llocs inesperats-, dins d’una temàtica dominada per la fantasia i un realisme màgic. Personatges volant pel cel o col·locats sobre les teulades de les cases del seu poble natal. Quatre quadres seus on el violí és el protagonista principal són El violinista (1911), Músic amb violí (1919), El violinista verd (1923) i El violinista blau (1947).
Jordi Cervelló
Dentro de las artes plásticas y concretamente en el mundo de la pintura, el violín ha sido un objeto muy representado en lo que se refiere a los instrumentos musicales. Su forma de líneas perfectas y su curvatura claramente sensual no han pasado desapercibidos por muchos pintores o dibujantes a lo largo de los siglos.
Yo me referiré a dos grandes artistas del siglo XX, que hicieron revivir el histórico instrumento de manera amplia y con un acierto realmente sugestivo. Raoul Dufy y Marc Chagall. Dos pintores prácticamente de la misma generación, poseedores ambos de una obra de gran valía artística.
El francés Raoul Dufy (1877-1953) era el “pintor de la alegría”. Nítido, alegre, de líneas perfectas y colores absolutamente propios. Sus amarillos, rojos y especialmente los azules (bleu vibrant, azur rompu, bleu de mer o blé céruléen) llaman la atención en sus famosas acuarelas.
Bien distinto es el ruso Marc Chagall (1887-1985), donde todo es pasión, turbulencia, fantasía… Tres grandes temas forman el eje de su obra: el nacimiento, el matrimonio y la muerte. Es una pintura alejada de la de Dufy. Yo diría que contraria. Contenida la del francés, exaltada la del ruso. Dos almas diferentes que tenían en común casualmente el violín, que encontramos en gran parte de su obra, especialmente en la pintura de Chagall. Dufy, de una manera más plástica, decorativa y rítmica, donde el color juega un papel fundamental.
Raoul Dufy, que fue amigo de Pau Casals, lo era también del director de orquesta Charles Munch, en la época en que éste dirigía la Orquesta de la Sociedad de Conciertos de París. El director permitía a su amigo pintor asistir a los ensayos de su orquesta. De allí nació su famosa serie titulada “Orchestres”. Dufy se colocaba en la parte alta del escenario, al lado del solista de timbales, observaba, dibujaba o tomaba apuntes para futuros cuadros. Según Munch, lo dibujaba todo: el director arrebatado por su ímpetu, el pianista con la boca medio abierta delante de un Pleyel, las innumerables posturas de los violinistas, el solista de timbales envuelto de los diversos instrumentos de percusión, atriles, sillas, etc, La música era captada en el gesto, en la acción misma, en la esencia del ritmo. Son famosos los cuadros Dos contrabajistas, el Quinteto rojo y azul o El entreacto, donde aparece un músico rodeado de sillas vacías. Sus violines se hicieron famosos, como el famoso Violín rojo, pintado el año 1948, así como otros de distintos colores.
Bien distinto fue Marc Chagall, que utilizaba el violín como símbolo imprescindible del pueblo judío. Muchos sabemos que el violín ha sido el instrumento preferido por este pueblo ya desde el siglo XIX. El motivo es fácil de entender. El violín es un instrumento relativamente pequeño, fácil de llevar y el más expresivo de todos. El pueblo judío, que tantas y tantas veces se había desplazado de una parte a otra, se identificó con este maravilloso instrumento y lo hizo suyo. Con él podía expresar todos sus sentimientos: podía cantar, reír, llorar, conmover… Pero Marc Chagall no lo utiliza únicamente como protagonista absoluto de muchos de sus cuadros, sino también como símbolo. A veces de manera imperceptible y en lugares inesperados, dentro de una temática dominada por la fantasía y un realismo mágico. Personajes volando por el cielo o posados sobre los tejados de las casas de su pueblo natal. Destacaré cuatro cuadros suyos, donde el violín es el principal protagonista: El violinista (1911), Músico con violín (1919), El violinista verde (1923) y El violinista azul (1947).
Jordi Cervelló