Mahler, contemporani de Nikisch, va ser tot un revulsiu. El gran compositor dirigia diferent de tots. La seva condició de jueu el feia tornar neuròtic, depressiu i amb reaccions estranyes. Vivia com aïllat dins d’un misticisme anguniós. Passava bruscament de l’alegria a la tristor. Sempre deia: «D’on venim? On anem? Ens revelarà per fi la mort el sentit de la vida?». Patia per les atrocitats del regne animal, la crueltat entre els homes… Era, però, decidit i de caràcter. La seva relació amb Nikisch va ser dolenta. En canvi va ser bona amb Bülow.
Mahler va ser director de la Staatoper de Viena, a partir de 1897. En deu anys va renovar i eliminar moltes anomalies, com abolir la claca, suprimir alguns talls a les partitures, negar permisos als músics de l’orquestra… Fins i tot els feia sermons sobre la moral. En poc temps es va convertir en una llegenda i tots els músics joves el recolzaven. Va demostrar ser un director d’òpera únic, en especial dirigint Wagner i Mozart. La unitat entre la partitura i l’escena era total i recíproca. Una intensa campanya contra ell, per part de les forces antisemites de Viena, el va afectar profundament. Va marxar a Nova York on, entre 1906 i 1910, va dirigir regularment la Filharmònica; però la seva relació amb l’orquestra va ser més aviat tempestuosa. Mahler tenia unes enrabiades històriques. Deia contínuament que «el millor de la música no està en les seves notes». Volia que les gradacions dinàmiques fossin molt equilibrades. Es queixava que en un crescendo d’immediat s’accelerava el tempo i es tocava fort massa aviat, com també en un diminuendo es retardava el tempo i es tocava fluix massa aviat. Ell insistia en una correcta gradació. Sergei Rakhmàninov no va tenir cap dubte en considerar-lo un director únic. Sota la seva direcció va interpretar el seu Concert en re menor. Mahler era un patidor de mena. Volia la perfecció com fos, que, segons ell, no aconseguia gairebé mai fins al punt de sentir menyspreu per la pròpia persona.
La seva amistat amb Bruno Walter va ser molt important en la seva vida durant els anys de Viena. Crec oportú recomanar un llibre que porta per títol Bruno Walter-Gustav Mahler, publicat per Alianza Música l’any 1979. Sota el subtítol «Records i reflexions» és un testimoni de la llarga amistat entre aquests dos artistes i que en mans de Bruno Walter esdevé un text únic per conèixer el veritable Mahler.
Jordi Cervelló 